Joan Laporta pot considerar-se afortunat aquesta setmana per dos motius. El primer, perquè, més enllà de no tenir sentit del ridícul ni vergonya pròpia davant la família barcelonista, els errors i la negligència de la seva gestió a penes li passen factura. En segon lloc, el cas de Dembélé posa en evidència que, com a segon motiu de celebració per a Laporta, no es requereix massa capacitat per a dirigir un club des de la llotja quan un dels futbolistes als quals s’ha atribuït menys llums i enteniment resulta ser l’únic capaç de posar en evidència a tot l’staff, directiu, executiu i tècnic, i convertir un enorme problema en la millor solució per a l’equip, l’entrenador i la pròpia institució.
Dembélé ha estat qui, contra la ineptitud, en aquest cas aguda, del mateix president i l’estupidesa del seu nucli dur, ha aconseguit donar-li la volta a la situació, sortir aclamat del Camp Nou el diumenge passat i arrencar de la boca de Laporta una frase impossible fa a penes unes setmanes: “Dembélé sap la nostra proposta i que sempre hem volgut que es quedi, esperem que a final de temporada s’ho repensi”, va dir ahir el president que, en la seva ofuscació, va reaccionar amb un perillós arravatament d’ira contra el seu futbolista, al qual va posar contra les cordes sense cap necessitat i amb l’agreujant de provocar un evident perjudici per a l’equip.
Precisament, va ser enfront de l’Athletic, en la Copa, quan va obligar a Xavi i a la resta dels alts càrrecs del club a deixar-lo a Barcelona i convertir-lo en l’enemic públic número u del Barça.
Les declaracions del mateix entrenador i del director de futbol avui sonen vergonyoses i patètiques, tant com la pusil·lànime i submisa reacció de tots dos, Xavi Hernández i Mateu Alemany, apartant-lo de les convocatòries i qualificant l’única decisió possible, que no vestís mai més la samarreta del Barça, com a irreversible i imperdonable en just càstig i venjança a la seva decisió de no renovar quan i com el president volia.
Era una situació, com es va veure, de coacció per part de Laporta, provocada per la necessitat d’ampliar urgentment el marge salarial per a fitxar a Ferran Torres. No només li van oferir menys del que els seus agents esperaven, per part seva sense ultimàtum ni extorsions, sinó que a més li van imposar l’amenaça de signar abans del 31 de gener quan finalitzava el període de fitxatges d’hivern.
Aquell infern per al desconcertat davanter francès el va posar en l’embolic més gran de la seva carrera, en una situació aclaparadora de la qual va sortir, en aquell moment, insultat, odiat i repudiat per la massa social barcelonista perquè això va ser el que van transmetre els directius, el mateix president amb el seu mal caràcter i inoperància, l’entrenador i un corró periodístic sense personalitat ni qualitat per a, si més no, analitzar la situació amb una certa objectivitat. La consigna va ser, a més de condemnar a Dembélé a estar fora de l’equip, desacreditar-lo com a persona i com a futbolista.
Fins a aquest últim diumenge a la nit, quan va saltar al terreny de joc, bona part del públic del Camp Nou continuava sentint aversió, menyspreu i repulsió. I això gràcies a Laporta, principalment.
Dembélé, en canvi, va reaccionar amb humilitat, serenitat, calma, comprensió i sobretot amb el que ell sentia en aquell moment, sentit de la professionalitat i afecte pel club que havia apostat per ell per a fer el gran salt a la primera línia del futbol mundial. Va signar un comunicat en el qual precisament va prometre el que després ha complert, continuar defensant els colors del Barça i continuar obert a negociar. Això últim és el mateix que estan fent Araujo i Gavi, continuar jugant mentre els seus agents negocien una ampliació i millora de contracte.
A Dembélé, no obstant això, ningú li va fer llavors el menor cas; al contrari, es va interpretar aquesta proposició amistosa, decent i sincera com una provocació i una aixecada de camisa que els periodistes van aprofitar per a tirar-li encara més l’afició damunt.
Al davant, els qui havien de demostrar ofici, experiència i visió de club per sobre de tot, és a dir Laporta i els seus ‘palmeros’, van reaccionar amb una rebequeria infantil i una decebedora compulsió cap al melodrama i la ira.
Dembélé els ha donat, malgrat l’adversitat i tenir el món en contra, una lliçó en tots els ordres de la vida, precisament en el terreny que correspon a directiva, executius, tècnics i periodisme en general. En teoria, el jugador era el candidat perfecte per a cavar-se la seva pròpia tomba, complicar-se la sortida del Barça i cometre el típic error que hagués acabat en un expedient disciplinari. Era el més fàcil i el més previsible.
El problema, com s’ha comprovat, no el tenia ell, Dembélé, qui sempre ha seguit una mateixa línia, molt allunyada de l’entorn mediàtic, entrenant i treballant per a ser titular.
Sense ser defensat tampoc pels capitans, molt menys pel xerraire Piqué, que ara corre a abraçar-lo quan marca un gol, el davanter francès s’ha continuat sentint com el que és, un futbolista sense voler ni pretendre sortir d’aquest petit univers.
Els altres, Laporta i companyia, s’han comportat com el que són realment, capritxosos i creguts, sense la preparació ni la suficiència per a dirigir un club si no fos perquè, diguin el que diguin, una part de l’herència ha resultat ser molt valuosa i perquè tenen dos tipus de sort, la d’haver-se trobat amb jugadors com Dembélé i Pedri, per exemple, i la de poder governar sense crítica ni res que se li sembli en tot l’horitzó periodístic. Si és necessari, tancant programes de ràdio que li són incòmodes.
