Quan arriba Cap d’Any sempre hi ha algú disposat a avançar-se a les campanades i, sobretot al Barça, donar-ne una, i sonada, pel seu compte i risc. Aquesta vegada ha estat Dani Alves, el crack de 38 anys que ha tornat al Barça per la porta gran, en un moment i circumstàncies en les quals, evidentment, continua costant justificar el seu fitxatge.
Per això, per a complaure a qui li ha fet el favor majúscul de fitxar-lo, que no és un altre que el president Joan Laporta, el lateral brasiler també s’ha unit al corrent mediàtic generalitzat en contra de Josep Maria Bartomeu i s’ha llançat com la majoria a aquest pou de desenfrenament i d’impunitat, sense límits, obert per la premsa i l’aparell laportista. “Jo no hauria tornat al Barça amb Bartomeu”, va declarar el brasiler, segur d’encaixar i de sentir-se protegit per l’estat general de l’opinió pública, donant per fet, com sembla, que no respectar a l’expresident del Barça surt gratis i a més et dona punts extres d’empatia entre els aficionats i la premsa.
El conflicte ha esclatat perquè Dani Alves, malgrat la seva afirmació, ja havia intentat tornar al primer equip amb Bartomeu, a qui s’havia dirigit personalment, exactament el maig de 2019, amb aquest mateix prec de tornar al primer equip amb la pretensió de ser un futbolista seleccionable pel Brasil per al Mundial de Qatar.
Dani Alves li va fer la petició a través del seu WhatsApp amb aquestes mateixes paraules. Bartomeu li va agrair l’interès i la seva oferta, però, a diferència de la reacció exclusivament mediàtica que va tenir Laporta, va traslladar aquesta petició a la secretaria tècnica del club perquè la valorés. Éric Abidal, en aquell moment el màxim responsable del futbol professional, va ser qui no va considerar procedent el seu fitxatge.
Dani Alves, doncs, va mentir obertament en assegurar que ell no hagués tornat al Barça amb Bartomeu, un expresident a qui, per descomptat, li va fer mal la falsedat i la intencionalitat d’una afirmació tan innecessària, oportunista, interessada i gratuïta que no venia al cas de res, només amb el propòsit de fer-se el simpàtic, donar-li un massatge a Laporta, a qui Dani Alves va enviar un vídeo sobre com estava de bé físicament perquè li obrís de nou les portes del Camp Nou.
D’aquest WhatsApp, lògicament, Bartomeu, en va realitzar una captura que no va tenir un altre remei que mostrar als periodistes interessats a contrastar i corroborar el que ha estat una patinada d’Alves. No hi havia una altra manera de demostrar la seva versió sobre la ficada de pota del brasiler perquè la premsa d’avui, la mateixa que es creu qualsevol ximpleria que digui Laporta, sobretot si és només de boca, no li concedeix el menor valor ni credibilitat al que Bartomeu pugui aclarir o puntualitzar.
“Per als que sí que importa amb el Barça, fem el que faci falta… però la vida sap el que cadascun mereix. Sorry… Thanks“, va ser la confusa piulada de reacció d’Alves, en el qual sembla demanar perdó, però també lamentar que algun periodista hagués publicat aquesta captura de WhatsApp.
L’episodi ha generat una polèmica que, com no podia ser d’una altra manera per part de la cort mediàtica de Laporta, ha criminalitzat i censurat el fet que hagués circulat en alguns mitjans aquest missatge de Dani Alves a Bartomeu, basant-se en la confidencialitat de les converses privades i en el fet que l’expresident hagués utilitzat aquest tipus de recurs. És a dir, una vegada més la premsa dominant i dominada pel règim va voler convertir a Bartomeu en el culpable de l’affaire.
Perquè en cap cas, o només en comptats mitjans, s’ha censurat a Dani Alves per haver mentit amb traïdoria i premeditació mentre la resta de la premsa s’ha enrabietat contra Bartomeu davant l’evidència i la prova palmària de la mentida i de la falsedat del jugador, absolutament recriminable.
Ha passat el de sempre. El periodisme que fa passar per investigació el que només són filtracions, a vegades molt manipulades, i que no dubta a fer gala i presumir de donar llum pública a documents de sumaris judicials i altres proves documentals exclusives i secretes -val dir que amb tot el dret del món- s’escandalitza per la que, suposadament, considera una falta d’ètica, una immoralitat i un atemptat contra la confidencialitat en la publicació d’una prova fefaent i indiscutible d’una mentida.
Per a aquesta premsa, calia deixar les coses com estaven, fer cas omís de qualsevol desmentiment que hagués transmès Bartomeu i encobrir l’actitud covarda i infantil d’algú com Alves que, fins i tot posat en evidència, no ha tingut el valor i l’honestedat de simplement disculpar-se o retirar l’afirmació. S’ha deixat intoxicar per aquesta petita ‘gestapo’ laportista.
Així de mesquí i servil s’ha tornat aquest periodisme que adula a Laporta cegament, perquè és clar que qui trenca aquesta confiança i aquesta confidencialitat no és un altre que Dani Alves quan no només falsifica injustificadament els seus propis actes sinó que a més ho fa amb la més deplorable de les intencions atacant a Bartomeu, sense necessitat i sense venir al cas.
En aquell missatge d’Alves a Bartomeu, del dia 18 de maig del 2019, el defensa internacional brasiler s’expressava en els següents termes: “Sr. President tot bé? Vull tornar allí, vull tornar a la meva casa i vull jugar la copa del món del 2022 com a jugador del Barça!! Deixem els orgulls de costat, ens necessitem i ho sabem!! Salutacions!”.
No hi ha dubte que en aquest missatge de fa dos anys Alves expressa, sense cap ombra de dubte, la seva voluntat inequívoca de voler tornar al Barça, presidit llavors per Bartomeu. Opció absolutament legítima davant qualsevol president, de la mateixa manera que ho ha intentat i aconseguit ara amb Laporta.
Aquest WhatsApp continuaria sent un secret més, o una notícia menys, que tampoc cal escandalitzar-se tant ni elevar el seu contingut a secret d’Estat, si no hagués estat el mateix Dani Alves l’únic responsable de vulnerar aquesta confidencialitat i confiança. Qui és el veritable culpable? Perquè és Alves qui, sota la seva pròpia decisió i criteri, posa a Bartomeu en una tessitura tant injusta com incòmoda, sobretot sabent que l’expresident va fer el que havia de fer, que era deixar en mans dels serveis tècnics el seu oferiment.
A Laporta, en canvi, li va ser igual. No va consultar amb ningú, ni amb Xavi Hernández, la seva decisió de fer-li un favor a Dani Alves sobretot si Bartomeu, o millor dit Abidal, no l’havia repescat. Però així és el club ara, un remolí d’amiguismes i capritxos a tots els nivells.
Xavi ha obtingut carta blanca de Laporta per a tots els seus desitjos, inclòs el fitxatge de Ferran Torres i potser el d’Álvaro Morata, de manera que no anava a discutir-li l’operació d’Alves, obra del seu president. Amb Jordi Alba a l’altre carril a Xavi li queden dos laterals de 35 anys de mitjana.
De la resta del conte, el de la campanada de Cap d’Any més ximple i absurda dels últims anys, s’han ofert moltes versions i una marcada tendència, com és habitual, a amagar la veritat implacable, l’ofensa immerescuda i inapropiada, però sobretot innecessària i supèrflua de Dani Alves, qui sens dubte el que sí precisa és cremar aquestes energies en el terreny de joc el més aviat possible.
Però és el que hi ha, perquè està l’aparell dirigent del club, inflat i superpoblat de privilegiats, sequaços i ben pagats (o d’alguna altra manera recompensats) que han de fer mèrits per a seguir en aquesta onada que domina l’entorn laportista al voltant de l’única estratègia funcional d’aquest mandat, la invariable criminalització del passat, de l’etapa de Bartomeu, per a tapar les enormes mancances i negligent gestió de Laporta des del seu retorn a la llotja.
