L’única imatge difosa i reproduïda d’un futbolista exhibint aquesta nova normalitat del vestuari, esmorzant després de l’entrenament a la Ciutat Esportiva, col·lectivament, ha estat del mateix Piqué, sembla que amb la intenció de demostrar que ha encaixat sense cap problema les regles de convivència imposades per Xavi a la seva arribada. El que transmet la foto, no obstant això, és la d’una persona apàtica, avorrida, com melancòlica, suportant una espècie de càstig, més com reacció a una reclusió que una altra cosa.
Probablement, per l’expressió del defensa, trista, ja coneixia l’anul·lació dels seus actes de promoció de la Copa Davis, entre ells viatjar a Madrid per a la presentació de l’esdeveniment i participar en directe en l’espai El Hormiguero, programa punta de la televisió ordinària obert a tots els ‘populars’ que estrenen pel·lícula, llibre, programa o, com en aquest cas, al futbolista català més popular, ara sobtadament enamorat d’aquest Madrid que despunta i floreix molt més que la Barcelona d’Ada Colau.
En definitiva, que Xavi, recuperant l’ordre correcte del vestuari, el que ha aconseguit, bàsicament, és posar en evidència que un dels capitans, Gerard Piqué, era el pitjor exemple per a les noves generacions. No sols es va fugar lesionat a Madrid per a participar en un acte de la Davis, també se’l va veure practicant surf recentment i tothom sap que a més incorre en pràctiques de risc d’una manera habitual, com anar en patinet o amb bicicleta (els punts del seu permís de conduir perduts donarien per a una llarga història), a més d’anar a dormir a les tantes, sense rubor ni cautela participant en directes de youtube i altres espais populars en les xarxes socials al costat d’Ibai Llanos. Fins i tot s’ha convertit en el promotor nocturn d’un mundial de globus.
L’aplicació de normes i de disciplina han posat a Gerard Piqué en el focus d’aquest nou ordre per la senzilla raó que ell mateix era el desordre. Piqué havia establert, per pròpia voluntat i interessos al marge del futbol, les seves regles, bàsicament que la disciplina de grup s’aplicava només als altres.
En aquest desori personal té molt a veure l’autocomplaença de Joan Laporta, promotor d’aquest estat de festa i batibull permanent que, de la seva mà i autorització, ja va destruir aquell Barça de Ronaldinho. A la seva tornada a la llotja del Camp Nou, Piqué ha estat el confident i aliat perfecte per als seus plans, sobretot per a conèixer l’estat d’ànim real de Messi i de la manera d’actuar de Ronald Koeman, entrenador al qual cap dels dos ha mostrat el respecte degut i molt menys han ajudat en moments certament difícils. Tots dos han anteposat sempre els seus interessos personals als de l’equip.
A canvi, Piqué ha gaudit de barra lliure i d’afavorir als jugadors que ell mateix representa com Umtiti o Riqui Puig. En el súmmum del surrealisme, ara Gerard Piqué també és en la pràctica el propietari de l’agència de representació de Xavi Hernández, el nou entrenador, dirigida per Arturo Canales, l’agent de Gerard Piqué i protector dels seus interessos mediàtics a més de controlar les seves inversions en el negoci del futbol, inclòs l’Andorra, de la seva propietat juntament amb Kosmos.
Podria parlar-se d’un conflicte d’interessos tan complicat que, de moment, a Piqué li ha tocat provar l’amargor de la seva pròpia medicina, és a dir la que vingui un altre a manar en el vestuari i a imposar la seva autoritat. Xavi és avui l’home de moda, l’únic recurs que li queda a Joan Laporta davant la seva manifesta negligència en la gestió esportiva.
Tant mana Xavi que ara, a diferència de fa dues setmanes, quan ningú de la premsa s’atrevia a denunciar que Piqué, lesionat, s’havia saltat totes les normes viatjant a Madrid per a un acte de la Davis, els mateixos mitjans han trencat el seu silenci a favor del fuet de Xavi i de les seves intencions de domar al tigre Piqué. Del paper d’intocable i de ser el més llest del vestuari ha passat a convertir-se en el “dolent” de la pel·lícula, la representació que tot allò que ha conduït al Barça al seu estat actual de deterioració interna.
És una lliçó que a la seva edat no s’aprèn ni s’encaixa per la senzilla raó que el seu comportament era simplement un hàbit, una pauta de conducta admesa i homologada per aquest enorme poder d’un vestuari de llegendes, amb Messi al capdavant, al qual ningú podia enfrontar-se. Ho van intentar tots els entrenadors que, inevitablement, van sortir fugint, des de Guardiola a Koeman, passant per Tata Martino, Luis Enrique, Valverde i Setién. Només Tito Vilanova posseïa una ascendència i un caràcter que, a diferència de la resta, no xocava amb el superego del típic entrenador del primer equip del Barça, aplicant un tipus d’autoritat que, per la seva honestedat i per estar 100% dirigida a favor del club, ningú discutia.
Amb Xavi, que en els seus temps va ser com Piqué, un d’aquests popes del vestuari, aquest xoc de competències ha tornat i s’ha establert una inversió jeràrquica, o almenys això pretén el de Terrassa. Gerard ja no és el preferit del president Laporta perquè senzillament ja no el necessita ni li és útil per a res. Perquè el seu escut ara és Xavi, conscient que és el seu cartutx final i, sobretot, de la importància que la seva estrella mediàtica enlluerni i continuï sent el para-xocs perfecte. Si surt bé, Xavi s’emportarà els màxims honors i Laporta una destacada quota de l’èxit, però necessita que no hi hagi ningú més competint dins d’aquest espai del vestuari.
Pot ser que això expliqui la inexplicable arribada de Dani Alves, un jugador veterà de 38 anys amb el mèrit d’haver guanyat l’or olímpic de Tòquio amb els jugadors Sub-22 del Brasil. A Xavi li ve bé aquesta figura contraposada d’un veterà de guerra que, a diferència de Piqué, l’única cosa que li continua interessant és el futbol, capaç de contagiar aquesta mateixa vocació i sentit d’equip i del joc propis d’un futbolista excepcional.
La teoria és perfecta. En la pràctica caldrà veure si funciona perquè és clar, també, que Alves vol arribar com sigui al Mundial de Catar i que haurà pactat jugar almenys un percentatge de partits en els quals haurà d’estar a l’altura i justificar una decisió que, per descomptat, té dubtes i enormes riscos, a més d’enveges i qui sap si tensions amb futbolistes com Jordi Alba, també gelosos d’aquests privilegis i jurisdicció sobre la resta. Alves els pot atropellar amb el seu caràcter, personalitat i palmarès, superiors al de Leo Messi fins i tot.
Un experiment que ha provocat un efecte crida perquè ja es parla de la tornada de Thiago Alcántara, des de Liverpool, penedit d’haver rebutjat seguir en el Bayern Munic. Se suposa que la situació no se li anirà de les mans a Xavi. Si no, què serà el següent? Repescar Eto’o perquè falta gol?
