Laporta li dóna a Xavi tot el que li ha negat a Koeman

La festa del relleu no oculta la pèssima gestió d'una banqueta on també li han imposat un entrenador que no volia

L’arribada de Xavi Hernández va ser orquestrada amb tal dosi de frenesí i bogeria que, en un moment donat, Barça TV, arrossegada per aquest entusiasme, va arribar a afirmar i a propalar al món sencer que 25.000 persones s’havien donat cita al Camp Nou per a donar la benvinguda al nou entrenador. Se’ls hi va anar la mà per més del doble sobre el càlcul del nombre probable de persones que s’havien donat cita, unes espontàniament, altres mobilitzades per la directiva, a la tribuna principal de l’estadi. Per a ser exactes, si la tribuna pot donar cabuda realment a 12.000 espectadors, l’assistència registrada va ser d’uns 10.000 aficionats afinant la xifra amb generositat. Sens dubte un èxit, encara que no un rècord. 

La presentació de Louis van Gaal a l’estiu del 1997 va reunir a gairebé 60.000 barcelonistes que van voler donar-li la benvinguda i el seu alè a l’holandès, un tècnic amb escassa visió de conjunt, incompatible amb jugadors ‘peloteros’ com Rivaldo o Riquelme, però sense massa complexos a l’hora a donar-li oportunitats a joves com Víctor Valdés, Carles Puyol o Xavi Hernández.

L’innecessari radica en l’exageració, el papanatisme i l’excés que ha envoltat l’expectació d’un fitxatge al qual, per sort, sembla que la directiva sí que pretén atorgar la màxima confiança i suport que no va tenir Ronald Koeman a l’hora de la veritat. Ahir més que mai es va poder visualitzar aquesta diferència entre el tracte fred, el permanent recel i l’escassa autoritat rebuts per l’antecessor de Xavi, assenyalat pel sector més fosc del barcelonisme i sota la sospita d’haver estat un fitxatge de Josep Maria Bartomeu.

Sempre es va percebre aquesta repulsió i distància cap a un entrenador que, més enllà de la seva indubtable honestedat i sinceritat, haurà deixat una generació de joves amb un extraordinari futur gràcies al fet que va tenir el valor i el sentit de club d’aprofitar el treball del futbol base i també d’acceptar, donades les circumstàncies, els traspassos de jugadors com Ilaix Moribar o Konrad de la Fuente. I això després d’haver enfrontat en dos anys les absències de Luis Suárez, Rakitic, David Vidal, Leo Messi i Griezmann, pràcticament la meitat de l’últim equip que va guanyar la Lliga.

Mirada amb la perspectiva del temps, avui gairebé sembla un miracle la Copa del Rei conquerida la temporada anterior per un equip que, a més d’aixecar partits amb arravataments i entusiasme contra el Granada i el Sevilla, a punt va estar de decantar la Lliga a favor seu.

Des d’aquesta mateixa òptica sembla clar i demostrat que Joan Laporta, aquest personatge enverinat per la demonització de la figura de Bartomeu, un dia se n’anava a dormir pensant en destituir a Koeman i l’endemà s’aixecava convençut que el millor era renovar-lo. El que no podia esperar de l’holandès, que va viure el burofax de Leo, la sortida tibant de Suárez, el mal humor del mateix Messi per quedar-se a la força, la dimissió de la junta, l’agitat i solitari període electoral i l’arribada de Laporta, dubtós sobre la seva continuïtat per no dir que contrari a mantenir-lo a la banqueta, era un home animat, feliç, segur de l’entorn i amb la sensació de ser veritablement l’entrenador de tots.

Laporta, equivocadament com s’ha demostrat, va procurar o no va impedir la transmissió d’aquesta solitud i tristesa entorn de la seva figura, sobretot perquè fins a la setmana passada no va tenir el valor d’afrontar, com a president, una aposta pròpia i prescindir d’aquest escut que era Koeman. L’excusa perfecta va ser la pitjor de les solucions. D’una banda, no volia cessar un entrenador, però tampoc admetre que no el suportava. 

No es va atrevir a realitzar la seva pròpia aposta perquè senzillament no en tenia cap i molt menys Xavi. D’haver estat així ja hagués tancat el fitxatge en la campanya electoral quan Xavi, un altre pusil·lànime, va deixar de fer-se el simpàtic amb Víctor Font en el moment que va detectar la victòria electoral de Laporta.

El president Laporta, certament, no ha pogut gestionar pitjor la situació en part també pel respecte professat per Jordi Cruyff a Koeman, per amistat i perquè ell mateix se sentia, com a entrenador, molt identificat amb l’abandó i aïllament viscuts per Ronald fins que va ser substituït, feliçment per a ell.

Laporta no ha vist la llum -la seva llum- fins que les circumstàncies l’han obligat a jugar-s’ho el tot pel tot, és a dir a apostar per un entrenador després d’haver-se declarat l’estat d’excepció. Tan imprevist, que la seva pròpia decisió de fer fora a Koeman el va sorprendre sense recanvi i sense cap altra opció que no fos Xavi. No només perquè en el mercat no hi ha ADN blaugrana a les banquetes, també perquè el lobby mediàtic de Xavi Hernández feia mesos que treballava per diferents camins en la mateixa direcció, esmolant els ganivets contra Koeman i preparant el seu retorn a l’entorn del president, com si no hi hagués en el món un altre entrenador ni cap més alternativa.

En conseqüència, Laporta penja ara del futur de Xavi, del seu èxit més enllà de la golejada d’aquesta presentació excessivament eufòrica en contrast amb la realitat d’un vestuari que ha consumit entrenadors amb una certa facilitat des que li va amargar la vida a Luis Enrique, massa emocional, després a Valverde, superat per l’abús de poder dels jugadors, i sense el menor esforç a Quique Setién.

Koeman va aconseguir aguantar prou ell sol, sense l’ajuda de la directiva ni de l’afició, posada en contra seva des de tots els fronts. És un vestuari que li esborra el somriure al més rialler, feliç i il·lusionat dels entrenadors com és el cas de Xavi. Si compleix el que ha promès, donar responsabilitat als grans i posar normes estrictes no haurà fet una altra cosa que caure en els mateixos errors dels anteriors, inclòs Sergi Barjuan, que a més es va voler fer el simpàtic amb el president donant-li galons a Riqui Puig a Balaídos. L’única cosa positiva del seu breu regnat ha estat que, sense la seva participació, el filial ha fet ple de victòries i de punts, 2 i 6.

Pot ser que Xavi sigui més llest del que ha semblat en la presentació i entri amb el fuet, sense sentiments i sense col·leguismes. Els lesionats continuaran estant lesionats i els grans seran un dia més vells cada dia que passa. Si no exagera el discurs, les formes i les expectatives millor li anirà. L’arribada de Xavi ha estat una festassa, una celebració sense precedents, no se sap si perquè ja no hi és Koeman o perquè Xavi representa l’inici d’una nova era. Ja es veurà.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides