Per què haurien de rebaixar-se el seu salari els quatre capitans del FC Barcelona, Piqué, Busquets, Alba i S. Roberto i no ho fa la resta de la plantilla? O més ben dit, per què almenys tres dels quatre capitans s’han compromès a això i només un, Gerard Piqué, ha fet el pas?
En aquesta qüestió, més que mirar cap al futur s’ha de rebobinar i concloure que difícilment els futbolistes de més pes i experiència en el vestuari accediran a un gest que, com van fer Messi i ara Piqué, només és de cara a la galeria. En la realitat, Leo hauria cobrat 200 milions en dues temporades, això sí a liquidats en cinc anys. Un acord al qual ja van arribar amb més o menys argúcies legals uns quants futbolistes quan els hi va proposar Josep Maria Bartomeu al principi de la pandèmia, estirant contractes per a rebaixar momentàniament la massa salarial. Va ser com el cas de Piqué, que ara ha negociat una retallada puntual recuperable al final del seu contracte.
En la temporada 2020-21, quan la Comissió Gestora va plantejar el drama de la impossibilitat d’afrontar els pagaments compromesos pels 400 milions menys d’ingressos a causa de la pandèmia, bona part de la plantilla va accedir a diferir el cobrament, però sense rebaixar-se les seves fitxes i imposant interessos de demora.
Dit d’una altra manera, en plena segona jornada de la Lliga actual, pocs dies abans del tancament del mercat, ningú s’ha adequat la fitxa a les necessitats o a la realitat. L’única rebaixada coneguda, informada i reflectida en els comptes va ser l’arbitrada per Josep Maria Bartomeu, la temporada 2019-20, del 12%, unilateral i per a tots; una decisió que, com es va veure després en el camp, va irritar al vestuari i va servir d’excusa per a prendre’s unes vacances abans del partit contra el Bayern. Messi i Piqué van entrar en el joc d’orientar l’entorn en contra de Bartomeu per a fer-lo fora de la llotja.
No és freqüent que els analistes incloguin en les seves anàlisis aquest succés clau a l’hora d’explicar que els futbolistes són insaciables i capritxosos, i quan han negociat els seus contractes ho han fet, legítimament, emprant totes les armes de pressió possibles a la directiva o al president de torn, i la premsa tampoc s’atreveix a assenyalar-los.
Culpar del diferencial entre la falta d’ingressos i la massa salarial a Josep Maria Bartomeu no és del tot just ni correcte, perquè la mateixa premsa que assenyala a l’expresident, per generós, extreu de l’equació el factor covid. Laporta, que ho ha intentat des de la supèrbia i la sorna contra l’anterior junta, prometent arreglar-ho tot, s’ha estavellat més encara que Bartomeu, qui sí que va aplicar una rebaixa real dels salaris dels cracs. Laporta, tanmateix, veient que a Bartomeu això li va costar el càrrec s’ha escudat en el seu equip econòmic i en la normativa de la LFP per a justificar el seu gran fracàs, no poder renovar a Messi, un objectiu que al cap i a la fi només havia aconseguit a mitges oferint-li unes condicions excepcionals i impossibles. El va enganyar. Com a tothom.
Laporta ha donat el pitjor exemple, mentint sobre Messi i deixant ara dubtes, sospites i acusacions sobre l’actitud de tres dels quatre capitans, que estan al corrent dels seus arranjaments personals amb Piqué, que inclouen negocis i sinergies dels seus entorns professionals al marge del Barça. Aquesta és una relació viciada que no serveix d’exemple.
Els capitans no es fien de Joan Laporta ni de Piqué, que mai va ser un líder dins del vestuari ni capità fins que per edat no quedaven moltes més opcions. Tampoc volen carregar-se amb rebaixes que no apunten a Griezmann o Coutinho ni a d’altres.
O s’arma un altre teatre com el de Piqué, amb arranjaments en la rebotiga, o tot es queda igual amb el perill que Laporta ja els ha assenyalat públicament en lloc de mirar-los a la cara i arreglar les coses. Ja no es fa fotos amb ells ni va a arengar-los. Ja no s’atreveix o ja no el deixen entrar al vestuari.
El perill radica ara en el fet que els resultats han de tapar aquesta situació, insostenible si van mal dades, perquè els mateixos jugadors que es van beneficiar de les renovacions de Bartomeu i després van anar en contra d’ell seran ara el blanc de les crítiques induïdes pel mateix Joan Laporta.
Si no és així, per què esperar tant temps per a negociar? Es repeteix la història, les negociacions progressen adequadament, com les de Messi, fins que la veritat, posada al descobert, revela que tot era una farsa.
L’aparença del gest de Piqué, al qual Laporta té enxampat i engalipat amb possibles negocis i privilegis per a Kosmos i Rakuten, no va deixar de ser un altre gran fracàs de la gestió del nou president. A menys de 48 hores del debut no sols Messi estava a París, ell tampoc havia aconseguit inscriure als nous fitxatges per a jugar contra la Real Sociedad.
Fins que aquests capitans, glòria del barcelonisme absolutament i justificadament admirats, no deixin de governar el vestuari del FC Barcelona no serà possible renovar l’aire tan carregat que es respira. Koeman es va atrevir, l’únic, a entrenar a Messi sense Suárez i ara a les ‘vaques sagrades’ sense Messi. Laporta només sap fer rodes de premsa per a atacar a Bartomeu, però no té el que cal tenir per a complir amb la promesa i la necessitat d’estrènyer el cinturó dels capitans. Com ho farà des del Botafumeiro?
Les pèrdues creixen i se li acumulen perillosament, amb els socis renunciant en massa als seus abonaments i el turisme desaparegut.
El problema més gran, es comença a demostrar, ja no és Messi, comença a ser-ho un president que només sap ho seu, fer d’agitador i d’opositor. Gestionant, és clar, no n’encerta ni una. De moment ni un pas cap endavant i només un fitxatge pel seu compte, Kun Agüero.
A qui li pot estranyar que Koeman li demani un golejador i que, per descomptat, no deixi sortir a Braithwite?
