El web del Barça i el mateix Joan Laporta s’han afanyat a tornar un reflex adulador i afectadament entranyable al nou Leo Messi campió del món i millor futbolista de tots els temps en una reacció que condensa el cinisme, la hipocresia i l’oportunisme propis del personatge i del seu mal estil de govern.
Es miri per on es miri, Laporta va jubilar Leo Messi molt abans de temps pensant que així s’estalviava una bona part de la massa salarial futura, i que també anticipava la solució a l’inevitable ocàs del seu carisma i pes futbolístic.
I ho va fer a més amb traïdoria, premeditació, nocturnitat i al darrer minut, quan es donava per feta, fins i tot pel mateix jugador argentí i el seu entorn, la seva continuïtat en l’estricte compliment d’una promesa electoral que, evidentment, Laporta ja tenia pensat ignorar.
La història li ha fet pagar aquest error amb una regressió del primer equip a la foscor dels temps de Joan Gaspart i amb un ressorgiment de la figura internacional de Leo Messi, probablement l’únic dels grans futbolistes capaç de generar encara més expectació i riquesa al seu voltant fora del focus enlluernador del Camp Nou.
Els ingressos extres reportats per l’aterratge de Messi al PSG s’han avaluat en gairebé 300 milions d’euros, pràcticament els mateixos que el Barça ha deixat d’ingressar durant l’any i mig transcorreguts des de l’acomiadament i la seva sortida per la porta del darrere.
Messi, a més d’haver afegit al seu palmarès una altra Pilota d’Or, ha rematat aquesta reactivació personal liderant ni més ni menys que la conquesta d’un Mundial amb una selecció argentina que cap tècnic o analista situaria com a favorita sense la hipnòtica i contagiosa passió pel futbol i l’èxit d’un expatriat que feia anys que somiava ser tan estimat i apreciat pels seus compatriotes com ho va ser al Barça.
Avui, però, per culpa del relat pervers i de la manipulació de Laporta, a través del seu poderós aparell de comunicació, proporcional a la submissió mediàtica de la premsa catalana, a més de treure-li la samarreta blaugrana, la que tantes vegades va fer un petó després d’actuacions i gols memorables, el president li ha robat Leo l’estima d’almenys la meitat del barcelonisme.
Les enquestes i opinions aparegudes als mitjans i les xarxes socials aquests dies previs a la final del Mundial de Qatar han reflectit aquest rebuig inexplicable d’una part substancialment àmplia de l’afició blaugrana, sens dubte víctima d’aquesta capacitat de Laporta per tacar i adulterar la història.
Després de fer-lo fora del Camp Nou, Laporta va trobar la manera de suggerir als seus mitjans i periodistes de confiança que Messi no només no havia comprès la gravetat de la situació financera del moment, sinó que també va propagar, per salvar-se ell, el fals rumor que va tensar la corda amb el Barça per anar al PSG. Això és el que Messi no el perdonarà mai fins que Laporta admeti públicament que va mentir i demani les disculpes oportunes.
Encara que l’egoista i pertorbador motiu pel qual Laporta no va renovar Messi al seu dia, aquell fatídic 5 d’agost de 2021, sortirà a la llum tard o d’hora, el fet inqüestionable, però, és que no va ser, en qualsevol cas, per raons pressupostàries.
El debat encès a les xarxes sobre això ha deixat els laportistes en calçotets, ja que el seu únic argument ha estat esgrimir la problemàtica insuperable del marge salarial en aquell moment. En realitat, però, aquesta barrera la va provocar i va aixecar el mateix Laporta en deixar passar expressament la signatura de l’acord de renovació de Leo abans del 30 de juny del 2021; és a dir, abans de convertir-se en agent lliure. La lectura i l’impacte d’una prolongació del contracte no eren iguals que plantejar-lo com un fitxatge a partir de l’1 de juliol de la temporada 2021-22. Així li ho va dir Javier Tebas a Laporta, avançant-li l’avantatge que suposava l’acord amb CVC, suficient per assegurar la continuïtat de Leo. Amb l’afegit a favor del club que Messi no plantejava l’exigència d’una prima de fitxatge, sinó que havia acceptat les condicions proposades pel present de tornar només amb un salari.
Laporta es va desdir de la seva paraula, va trencar aquest acord i al cap de pocs mesos es va mobilitzar en la direcció oposada per fitxar quatre jugadors al desembre: Alves, Ferran Torres, Aubameyang i Adama. Tot just un petit esforç comparat amb l’activació de 870 milions en palanques que podia haver avançat uns mesos abans, si així ho hagués cregut oportú.
Hi havia recursos de sobres per lligar-ho. Fer fora Messi va ser una decisió conscient, temerària i autoritària de Laporta, a qui li va anar bé que dos nouvinguts com Eduard Romeu i Ferran Reverter aplaudissin amb les orelles aquesta aparent rebaixa del massa salarial. El resultat va ser que, pretenent fer un regat hàbil als pressupostos i marcar un gol econòmic desfent-se de Leo, Laporta es va marcar el pitjor dels gols en pròpia porta.
Després, com que no podia ser altrament a causa del seu caràcter capritxos i frívol, s’ha dedicat a embrutar l’actitud de Messi (“No va voler jugar gratis al Barça”, extrem que mai ningú li va plantejar) i alhora donar-se-les-hi de perdonavides, reiterant que el Barça li deu un homenatge i un reconeixement a la seva figura.
Advertit i amenaçat pel mateix entorn del jugador perquè no continuï utilitzant malignament el nom de Leo en va, Laporta sí que ha deixat d’insinuar la seva tornada, ja definitivament.
Quan li han preguntat ara per aquest gir històric de la vida, deixant en evidència l’error de menysprear el llegat final i sublim de Leo, només ha pogut mostrar la seva acusada bipolaritat: “S’ho mereix, home, s’ho mereix. És el millor de tots els temps. Justícia històrica! Cal felicitar-ho perquè ja té el seu Mundial, cosa que no podia faltar a la seva carrera. Leo és el millor jugador de la història i és el meu amic”.
Això últim, és clar, és indemostrable, gratuït i, de nou, mentider. Resumint, i parafrasejant un periodista ben informat, “Joan Laporta va rebutjar renovar Messi per 50 milions bruts de salari anual. Després va comprometre el Barça al pagament de 50 milions anuals fins al 2026 per amortitzar totes les despeses de l’operació Lewandowski. És només un dels seus despropòsits. El Mundial l’ha deixat en evidència”.
