La primera i principal raó per la qual Leo Messi no ha renovat, admesa per Joan Laporta, és la impossibilitat de trobar una fórmula d’encaixar el seu cost en els paràmetres fixats per l’LFP per a tots els clubs. No sols per al Barcelona.
Això és important perquè, com també va reconèixer el president, sabia d’aquestes limitacions abans, durant i després de trencar amb Leo amb independència de l’herència rebuda, que aquesta sí que era una informació més antiga fins i tot que les altres. El mateix Carles Tusquets, quan es convoquen les eleccions, va informar els candidats de la realitat i dels possibles riscos, els càlculs pitjors, a partir que es va confirmar la impossibilitat d’obrir el Camp Nou en tota la temporada 2021, el Museu o les Botigues i l’absència de turisme a llarg termini. Ja llavors se sabia, fefaentment, que les pèrdues per la caiguda dels ingressos podien arribar als 400 milions. No feia falta ser un linx. De fet, Laporta va promoure a través del vot de censura que Josep Maria Bartomeu no pogués fer front a la liquidació de la temporada.
Laporta també va negar cap canvi d’actitud de Javier Tebas d’última hora. En tot cas, al contrari, Tebas va obrir una via per a inscriure a Leo, una via d’ingressos fàcils inacceptable per al Real Madrid, que és qui governa la voluntat i les decisions de Laporta, seguida pel Barça i per un president que, voluntàriament, no ha fet un sol pas per a preveure i evitar l’impacte més gran de la covid i reduir el desequilibri salarial.
Laporta, confirmat, no va fer res. Es va limitar, com ell mateix ha explicat, a oferir-li a Leo un contracte impossible de 200 milions d’euros per dos anys mentre els seus portaveus en la premsa, sobretot Lluís Mascaró a l’Sport, proclamava l’habilitat de Laporta per a convèncer a Leo de cobrar menys de la meitat, una falsedat que s’havia cregut el mateix Laporta i els seus sequaços de la premsa, tots ells convençuts de la seva capacitat, il·limitadament lloada, per a moure els fils de Tebas. Ara se sap, des del principi, que l’oferta a Leo va ser una farsa.
Va ser a l’inrevés, Laporta ha de callar perquè Tebas el té ben agafat de les seves parts amb un aval impresentable, irregular, que va acceptar perquè no saltés tot per l’aire al cap de deu dies de guanyar les eleccions. Laporta no és amo la seva presidència sense el permís de Tebas.
El primer pas era, com proclamaven els altres candidats, plantejar-li a Messi una renovació molt a la baixa, en primer lloc perquè no ho podia fer d’una altra manera i en segon lloc perquè només així la resta de l’equip i del club podia admetre una rebaixa salarial real i exercir davant l’LFP la pressió de la ferma voluntat d’ajustar l’economia del club a la veritable realitat.
Però, els tres primers passos ja van ser en fals i basats en mentides. Ho era que Messi es rebaixava la fitxa (només en aparença i amb un contracte ple d’ardits que no colava a l’LFP) i era igual de falsa l’afirmació de Laporta sobre que Tebas li havia acceptat una fórmula per a eludir la normativa del joc net. La tercera imprudència, clau, va ser no renovar a Messi abans del 30 de juny quan encara era jugador del Barça perquè això ho canviava tot. No fer-ho suposava, intencionadament i de facto, la renúncia a aquest objectiu.
En conclusió, Joan Laporta, en la seva línia, ha engalipat a tot el barcelonisme i a Leo Messi, ara emparant-se en una herència de la qual no podrà continuar lamentant-se per molt de temps. O s’afanya o tampoc podrà inscriure als nous.
Una herència coneguda que no era un obstacle quan va guanyar les eleccions assegurant que gràcies a la seva experiència, coneixements i èxits (en la gestió?) la seva era l’única candidatura capaç de treure al Barça del pou financer, de renovar a Messi sobretot i de generar il·lusió sobre la base d’un canvi que implicava esborrar tota petjada del passat.
No sols no ha complert res, sinó que, a més, ha deixat caure les pèrdues fins on li ho ha permès l’auditoria per a justificar, com així ha estat arribat el cas, la traïdorenca i premeditada no renovació de Messi.
La resta de les promeses de la roda de premsa, amb els patrocinadors barallant-se per entrar en el club i unes expectatives d’ingressos mai vistes s’han de posar en dubte a la vista del seu passat. I del seu present.
Laporta va ser qui va augmentar els abonaments del 2003 per a no reclamar a Gaspart les pèrdues i qui va ser incapaç de tancar un patrocinador xinès que ja havia pactat amb Javier Faus pagar una xifra rècord per la samarreta. Dels errors econòmics de Laporta es poden escriure diversos llibres. Dels seus guanys, almenys per al club -una altra cosa són les personals- no existeixen indicis, referències ni proves. Ni en el Barça ni al Reus. La desaparició del Reus, en la qual va tenir un paper clau, va començar així, prometent riqueses i un futur extraordinari. La història no perdona.
