Com en tota comèdia teatral, el muntatge, la parafernàlia, l’atrezzo i el mateix guió han de contribuir al fet que l’espectador, voluntàriament i predisposat a deixar-se portar per la trama, gaudeixi de l’espectacle fins al final. La clau i l’èxit radiquen sobretot a fer creïble i fer sentir com a real una ficció, la que sigui, com venia ocorrent fins ara amb aquest Barça de Xavi i de Joan Laporta, que, gràcies a un gran muntatge mediàtic, els discursos grandiloqüents i el melodrama escènic -a base d’anades i vingudes per la ciutat, aglomeracions enfront de la casa del president, sopars amb sushi no volador i rodes de premsa on s’ha jurat un mutu amor etern que també és una altra simulació- havia recreat i estès una atmosfera com de satisfacció, il·lusió i encantament, tot ocultant l’autèntica cara la veritat d’un equip que no ha guanyat absolutament res. Un fracàs, rotund es miri com es miri, si es té en compte que aquest era el tercer projecte de Xavi, l’enèsim reset havent arribat al límit dels recursos invertits, 1.000 milions en palanques, i el despertar del mateix malson de sempre, el d’un vestuari de replet d’estrelles, joves i majors, que sempre s’acaben esfondrant i encaixant pallisses quan el contrari s’espavila, reacciona i l’entrenador ha de demostrar el seu talent i capacitat per moure les peces.
La derrota del dissabte a Montilivi, amb un altre 4-2 a favor del Girona com en el partit d’anada de Montjuïc, va produir l’estranya sensació d’haver-se caigut el teló, per accident, deixant veure les entranyes de la farsa, la nuesa dels actors i la decebedora precarietat argumental d’aquesta espècie de rua virtual organitzada després d’haver caigut en la Champions davant el PSG i al Bernabéu la mateixa setmana.
Laporta i el seu poderós aparell de control del missatge i de manipulació mediàtica van arribar a convertir en títols igual d’importants i valuosos que la Champions i la Lliga el fet de donar pas als joves- és a dir, el fet d’admetre que la política de despesa insaciable de Laporta no és el camí-, així com la reacció de l’equip després de la dimissió de Xavi i, fins i tot, la mateixa rectificació del tècnic –l’artifici més surrealista de tots-, celebrada també com una conquesta de la junta a l’hora de gestionar la crisi provocada per la seva no menys desconcertant i frustrada trajectòria.
En aquest galop sense rumb, igual d’imaginari, de sobte arriba un altre partit clau, un d’aquells que posen a prova la resistència tot aquest decorat, com el de Girona, i el Barça torna a caure sorollosament demostrant que la vista enganyava, que hi havia més bastida que estructura en tota aquesta parafernàlia laportista.
Les circumstàncies van concórrer aquesta vegada de manera incontrolable per a un barcelonisme al qual no se li va deixar obrir els ulls quan tocava, després de deixar-se la Lliga a Madrid, amb aquell encegador al·legat presidencial denunciant una conspiració mundial de l’arbitratge contra el Barça.
El dissabte, en acabar el partit, a Madrid es desfermava la celebració pel títol de Lliga i a Girona ressonava la merescuda i justificada eufòria per la classificació matemàtica per a la Champions, un guardó extraordinari, merescut i, per descomptat, motiu de l’esclat d’alegria i de festa que l’equip de Xavi va haver de patir mentre intentava recuperar-se anímicament de la dolorosa derrota encaixada.
Va ser un atropellament tàctic que Xavi no va veure venir en la recta final del partit, una altra constant d’aquest Barça que es desmunta regularment en cada partit quan l’entrenador rival retoca el seu equip i proposa alternatives al plantejament inicial.
Laporta tampoc va poder suportar-ho aquesta vegada, com va ocórrer enfront del Granada a casa després d’empatar i pagar el cabreig amb una safata de canapès. A la sortida de Montilivi, en una improvisada reunió amb el seu reduït equip de col·laboradors, el vicepresident Rafael Yuste i el director esportiu, Deco, el president clamava al cel cridant frases com “Això no pot ser!”, conscient de la inoportunitat del alirón conjunt del Madrid i del Girona, propiciat precisament a costa d’una altra estomacada amb quatre gols encaixats. La mitjana de gols en contra dels quatre últims partits, dels quals només ha guanyat un (Barça-València, 4-2, jugat en superioritat numèrica) ha sigut de 3,75 per partit.
Si Laporta, donant com sempre un pèssim exemple de conducta, no és capaç assumir amb seguretat, confiança i un racional entusiasme el nou ordre blaugrana després de l’elevació als altars de Xavi, que s’ha convertit en la seva única basa de cara al futur, serà complicat que el barcelonisme se senti còmode i il·lusionat davant aquesta perspectiva.
La realitat passa, no obstant això, per la insatisfactòria sensació social que, en primer lloc, l’aposta per Xavi, que va acusar els jugadors d’arruïnar el partit amb els seus errors individuals a Girona i en els partits transcendents, era l’única possible perquè Laporta no disposa ni tan sols de marge salarial per substituir-ho per Márquez. En segon pla, que el canvi d’opinió de Xavi, explicat al món com un èxit de la capacitat de seducció i tenacitat de Laporta, ha resultat ser un altre muntatge artificial, obligat per aquesta mateixa precarietat financera. I, finalment, quan el marcador i la lliçó que li va donar el Girona d’astúcia tàctica, personalitat i ofici, va desvestir aquest Barça de Xavi, que el balanç d’un any en blanc queda molt per sota del vertader nivell futbolístic d’una plantilla amb un valor del mercat entre les tres primeres d’Europa.
Per això estava justificat el pànic de Laporta, que no té res a veure amb la possibilitat de quedar tercer i perdre fins i tot l’ingrés de la Supercopa, perquè això té solució -i segurament la tindrà en els quatre partits que falten-, sinó amb el perill que els socis puguin començar a dubtar de la llotja si el que li espera és més del mateix. És a dir, l’autoritarisme de Laporta, el col·lapse econòmic del club, la imperícia de Xavi i del seu staff, realment provincià, el traspàs de jugadors franquícia i la perspectiva d’un altre any en blanc.
Normal que el president sigui el primer a denunciar que les coses no poden continuar igual, precisament perquè tendeixen, objectivament, a empitjorar.
