L’entorn laportista li ha preparat a Xavi un altre parany aquest cap de setmana

La roda de premsa prèvia al partit a casa contra la Reial Societat, que ja ha adquirit una enorme transcendència, serà calenta. El tècnic ha d'aclarir si hi haurà 'neteja' del vestuari aquest estiu i qui l'assumeix, ell o Deco

Xavi Hernández - Foto: FC Barcelona

L’esperpèntica setmana blaugrana, que el primer equip del FC Barcelona ha viscut perillosament com a tercer en la Lliga després de la desfeta de Girona, s’ha tancat amb un altre cop dur al barcelonisme en forma de classificació del Reial Madrid per a la final de la Champions de Wembley, després d’eliminar al Bayern Múnic. Més enllà de la polèmica arbitral, el barcelonista no ha pogut deixar d’imaginar que va haver-hi un moment, després de la victòria a París de l’anada dels quarts de final, en què es va construir el somni d’una altra final a Wembley, donant per fet que en les semifinals el vencedor de l’eliminatòria Atlético de Madrid–Borussia Dortmund era un rival assequible. Pot ser que avui, amb la perspectiva del temps, aquest ensomni se sembli més a un malson i, fins i tot, sembli menys dolorosa la trista realitat d’haver caigut en Montjuïc davant l’equip de Luis Enrique a temps d’evitar una final de la Copa d’Europa enfront del Reial Madrid, cosa que tard o d’hora succeirà, inevitablement.

Mentrestant, no obstant això, els mitjans no s’han atrevit, segurament per falta d’atreviment, a generar un debat en clau Xavi sobre el desenllaç dels dos partits de tornada de les semifinals, el PSG-Borussia i el Madrid-Bayern. La qüestió de fons seria avaluar quin equip va jugar millor, quin va dominar el partit i qui va merèixer cada resultat. Per exemple, el finalista alemany, el Borussia Dortmund, ho va aconseguir després d’encaixar mitja dotzena de rematades al pal de la davantera de l’equip parisenc entre els dos partits i d’executar, a París, un pla de joc clarament defensiu que, finalment, va resultar impenetrable per a Mbappé i Dembélé. És clar que, segons la doctrina Xavi, el PSG hauria merescut una altra sort de desenllaç perquè hauria tingut més domini, control del partit i ocasions que el seu rival.

L’anàlisi del partit del Bernabéu es fa més complicat, si bé la dinàmica va ser la inversa de l’anada a Múnic, on el Bayern va portar la iniciativa. Al Bernabéu va fer un pas enrere esperant resistir el vendaval blanc i aprofitar, com va fer, una de les poques ocasions per a avançar-se i estar a punt d’eliminar al Madrid, que va remuntar en una altra de les seves nits màgiques, rematada amb una decisió arbitral que l’entrenador dels alemanys, Thomas Tuchel, va encaixar tan malament o igual que Xavi la targeta roja a Araujo davant el PSG. Un error arbitral que “et tira per terra tot el treball d’una temporada”, com va dir Xavi, excusant la pobra resposta tàctica del seu equip aquell dia, igual que davant el Girona, en aquest cas assenyalant errades dels seus jugadors.

Cap argument futbolístic se sosté si s’aplica només parcialment. No serveix de res jugar millor si es fallen ocasions ni canvia el resultat, el que sigui, si el rival guanya per haver marcat un gol en l’única ocasió que ha tingut. El futbol conté, precisament, aquest factor d’incertesa que converteix cada partit en una història diferent de qualsevol altra.

Les semifinals de Champions no han afavorit, al contrari, el revisionisme de la patacada de Girona la setmana passada, perquè la ressaca de tots dos partits ha esclafat tota la dialèctica de Xavi, que ja era fràgil, recurrent i insatisfactòria, alimentant un debat que dona una altra volta de rosca a l’actualitat blaugrana. En concret, a la solidesa d’aquesta continuïtat de Xavi, qüestionada en alguns dels mitjans que fan els filolaportistes i filoguardiolistes sobre la crua realitat d’un balanç realment pobre de la temporada, sens dubte per culpa d’errors dels jugadors, tan comuns com inevitables en el futbol, però, per descomptat, marcada per massa decisions tècniques, tant de Deco com de Xavi, contradictòries i equivocades. Una picabaralla entre l’entrenador i la cúpula directiva (Joan Laporta i Deco) dissimulat i consentit per Xavi, que, per raons estrictament econòmiques, no ha tingut una altra alternativa que suportar al llarg de la temporada.

Xavi porta totes les de perdre en aquest torcebraç a causa del seu zigzaguejant i vel·leïtós posicionament en relació amb el seu propi futur, que ha semblat oportunista i egoista en funció dels resultats i de les circumstàncies. Se’n va anar, o va dir que se n’anava, quan les coses es van posar lletges i va brandar l’any de contracte signat quan la junta, prenent-li la paraula, contemplava el seu relleu. Per això, fins i tot caient a la Champions i a la Lliga, golejat a Madrid, la seva figura s’ha mantingut falsament esgrimida per Laporta en nom de l’estabilitat.

La veritat és que aquesta estabilitat ha durat poc més d’una setmana, perquè la victòria sobre deu contra el València ja va tapar defectes greus de fons de l’equip, i l’ensopegada davant el Girona els va deixar del tot al descobert. Laporta, si no és capaç de controlar els seus -és a dir, aquest exèrcit mediàtic de guardiolistes en tots els mitjans que no li deixaran passar ni una a Xavi- s’enfronta a un problema d’enorme calat, latent i larvat que reapareixerà càusticament en cada revolt del que queda de temporada.

Poc ha ajudat que aquesta setmana, complementàriament, la junta hagi alimentat filtracions sobre la declaració de transferibles de la pràctica totalitat de la plantilla en un intent d’assenyalar als jugadors, com ja va fer Xavi a Montilivi, dels mals resultats i d’abaixar els braços en la remuntada del Girona. A Xavi li espera aquest diumenge una roda de premsa complicada, no només perquè haurà de tranquil·litzar públicament els seus a còpia de desmentir l’estratègia de Laporta de provocar malestar entre els futbolistes perquè acceptin ser traspassats. També ha de defensar-se d’aquesta nova actualitat en la qual el seu càrrec tremola i es mou a cada moment. Ratificar-lo, com va fer Laporta fa dues setmanes, no ha sigut, vistos els resultats i la rabiosa reacció mediàtica en contra seva, la solució més encertada ni, per descomptat, la més il·lusionant.

Sura en l’ambient l’estranya impressió, cada vegada més desconcertant, de no saber si Xavi es troba ara mateix en un altre d’aquests reset seus, al mig d’una etapa, al principi d’alguna cosa o al final de res i, com a dependent de cada resultat, fins i tot, en aquesta recta final on encara no està assegurada la classificació per a la Supercopa d’Espanya. Només pot fer-se una lectura positiva d’aquesta cruïlla sobre la base que si Xavi aconsegueix remuntar i acabar segon haurà acumulat a ulls de segons que directius com Rafael Yuste, el vicepresident esportiu, un altre motiu de celebració i de satisfacció aquesta temporada.

(Visited 1.323 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari