El FC Barcelona ha presentat Barça One, la nova plataforma gratuïta de streaming d’àmbit global en la qual el club recopila la millor selecció de continguts amb temàtica Barça de tot el mercat audiovisual. Un projecte que democratitza els continguts del club oferint-los gratis, a escala global, com mai s’havia vist fins ara. Algú pot imaginar-se una plataforma de streaming de continguts sobre el FC Barcelona millor i més completa que l’over the top (OTT) impulsada des del mateix club, que posseeix els drets d’emissió corporatius i l’arxiu audiovisual del Canal Barça i de Barça TV des de 1996? Per descomptat seria complicat. Doncs bé, aquest va ser l’eix propagandístic i publicitari de la presentació en societat de Barça One, la qual cosa vindria a ser la versió encara més low cost de l’antiga Barça TV, més tronada i amb menys mitjans, encara que, això sí, amb la possibilitat d’accedir en línia a la seva programació, emissions i productes enllaunats.
Barça One és la conseqüència d’una altra d’aquestes jugades de Joan Laporta en reacció de la seva al·lèrgia al passat i, en aquest cas, la seva ànsia per acabar com fos amb l’existència d’un contracte amb Telefónica signat en el seu moment per l’anterior directiva per a la producció de Barça TV. Tampoc és que la seva estratègia fos enginyosa ni brillant, simplement es va limitar a esgotar el contracte exigint molt més esforç i dedicació dels seus professionals en el tram final de l’explotació, sent conscient que la majoria seria al carrer l’1 de juliol de 2023.
En aquell moment, com és lògic, el president sabia de sobres que un club de la dimensió del Barça no pot existir avui sense un canal a través del qual el món exterior, els seus 400 milions de seguidors digitals, puguin sentir-se connectats, seguir l’actualitat, viure-ho i veure-ho, d’alguna manera. L’alternativa, en qualsevol cas, va ser la de tancar els estudis, assistir a un acomiadament de personal desagradable i massiu, així com tallar de soca-rel la producció de reportatges, reduint a la mínima expressió la possibilitat de seguir via streaming, a través de la web, determinats actes rellevants de la vida diària del club blaugrana.
És possible, per tant, que Barça One es converteixi en la millor eina per a aquesta funció social, econòmica, comercial i informativa del club a partir de la seva posada en funcionament la setmana passada. Però és igualment cert, malauradament, que el Barça també ha sigut aquests mesos el club dels grans del món que més ha demostrat una indolència, mediocritat, paràlisi, negligència i abandó de les seves constants vitals amb aquesta desconnexió absolutament ridícula.
Amb relació a Barça TV+, la plataforma de continguts que ja operava com a OTT mitjançant una subscripció de pagament, encara que gratuïta per als socis, Barça One no aporta res nou. Més aviat compleix amb el compromís contractual adquirit en el seu moment amb el llançament de Barça TV+ a base de continguts exclusius i d’estrenes més enllà de l’emissió de Barça TV per la TDT.
La via tradicional -és a dir, la producció en plató, les unitats mòbils per a les retransmissions, els equips de gravació i la presentació en un horari fixos- feia temps que havia quedat passada de moda i desactualitzada, a més d’implicar un cost afegit per una freqüència pròpia a Catalunya i la inclusió de la versió doblada al castellà i l’anglès en diferents plataformes. Fa anys que la transició al streaming s’hauria hagut escometre’s de debò, tant com aprendre de l’estrepitós fracàs de la versió ja arrencada de Barça TV+.
Barça One neix amb els seus mateixos mals i defectes perquè la versió gratuïta, la qual pot enganxar a milers d’aficionats simultàniament, es torna lenta i insofrible pel fet que el pressupost és baix i la seva capacitat d’eficiència es redueix al reduït nombre de socis i abonats al canal premium, que continuaran sent escassos per més que el preu de la subscripció, d’1,99 € al mes, sembli assequible i convidi a apuntar-s’hi. El recel i el desinterès, generalitzats, el provoca l’absència de qualsevol atractiu per a socis i aficionats que, com a molt, gaudiran de l’avançament d’alguna sèrie o reportatge. Els barcelonistes prefereixen invertir en les plataformes on es retransmeten en directe els partits oficials del primer equip. El mateix passa amb les seccions, que majoritàriament tenen els seus drets venuts de manera col·lectiva a través de les patronals com l’ACB o l’Asobal, per posar dos exemples.
En el gran dia de la première de Barça One, la directiva va anticipar, com a plat exclusiu, la possibilitat de seguir en directe la final four de la Champions League de futbol sala, en la qual el Barça debutarà el dia 3 de maig contra l’Sporting de Portugal. També el Gamper 2024, que serà a Montjuïc, una oferta que no afectarà tampoc la tradicional absència de socis per ser un partit de pagament fora de l’abonament.
Barça One, en definitiva, serà tronat, més o menys com la seva desafortunada presentació en un acte per al qual, inexplicablement, el club va haver de llogar un espai a la Torre Glòries i contractar presentadors quan, precisament, en l’anterior etapa de Barça TV els seus professionals assumien les funcions de locució i de presentació de tots els actes oficials del FC Barcelona. Van haver-hi no poques fallades de coordinació, la principal i més lamentable derivada de la impossibilitat de baixar-se en directe l’aplicació als mòbils, ja que, en realitzar-se una crida als presents a la sala i la premsa informar en els seus mitjans digitals, el servidor va col·lapsar ràpidament. Es van ajuntar la imprevisió i la fallada lògica d’una logística de baix preu.
Per raons inexplicables també es va alternar el català i el castellà durant l’acte, remarcant-se que el claim de Barça One és “!Salid y disfrutad!“, frase atribuïda, encara que no demostrada, a Johan Cruyff en la prèvia del partit de Wembley, el 20 de maig de 1992.
Tampoc el seu director, Toni Cruz, l’enterrador de Barça TV, va ser capaç d’explicar com es finançarà Barça One ni quant costarà. Només va semblar desprendre’s del conjunt del seu discurs, confús i dispers, que el club no tirarà la casa per la finestra en cap cas i que les inversions dependran en bona part de les seves audiències i entrades publicitàries. És a dir, que Barça One neix absolutament morta en aquest sentit perquè els seus patrocinadors tenen per contracte determinades franges de publicitat i, com és lògic, exclusivitat, la qual cosa vol dir que, per exemple, en automoció només pot aparèixer publicitat de Cupra.
Fins al 2005, aproximadament, el Canal Barça va ser una altra via d’ingressos. Quan el president Josep Lluís Núñez va signar l’acord de cessió de drets amb Telefónica, va incloure la seva emissió i producció íntegrament amb càrrec a l’operador que, a més, pagava un cànon al club. En arribar Laporta a la presidència, l’enginy acumulat del mateix president i dels vicepresidents Ferran Soriano i Marc Ingla va donar un altre dels seus fruits en forma de calamitat i pèrdues, perquè no van tenir una altra ocurrència que tallar el contracte amb Telefónica i fer-se càrrec dels costos del canal i també dels seus beneficis. El resultat és que, des de llavors, la tele del club ha sigut una font de dèficits anuals de l’ordre d’entre 10 i 15 milions, especialment quan Laporta li ho va donar a Mediapro, també com a proveïdor exclusiu de mitjans tècnics.
La presentació es va saldar amb alguna frase per a la història com una de Laporta en afirmar que amb Barça One es democratitzava la informació, i al·lusions al passat de Barça TV, que, a diferència de Reial Madrid TV, no s’havia usat com a aparell de propaganda de la junta directiva. És molt possible, per tant, que s’hagin esborrat de l’arxiu de Barça imatges de l’època de Vicent Sanchis com a director del canal, sent Laporta president, en les quals el mateix Sanchis encoratjava als insults als mateixos socis, a la premsa del Grup Godó i al candidat Sandro Rosell en plena campanya electoral. Certament, produeix calfreds sentir en boca de Laporta la paraula democratitzar quan es parla d’informació i de comunicació. Hi haurà aviat un altre pòdcast tipus Aló Presidente?
