Quatre anys d’un llarg i inexplicable procés judicial es compleixen aquest mes d’abril des que, el febrer del 2020, la SER denunciés en antena un presumpte escàndol del Barça de Josep Maria Bartomeu relacionat amb la contractació d’una empresa especialitzada en el monitoratge, control i gestió de xarxes socials corporatives, I3 Ventures, que hauria inclòs la generació de perfils falsos amb la finalitat d’atacar a personatges de l’entorn del club, com Jaume Roures o Víctor Font, que per aquells dies ja havia consumit dos anys d’oposició activa, al mateix Pep Guardiola i fins i tot a jugadors en actiu, com Gerard Piqué. Resumidament, aquesta és la base de l’acusació contra l’expresident Bartomeu i part del seu equip executiu: el CEO Òscar Grau; el cap dels serveis jurídics, Román Gómez Ponti, i l’assessor de presidència, Jaume Masferrer.
Avui, quan la causa es troba a només tres mesos de tancar la instrucció definitivament, no pot descartar-se la possibilitat que la jutgessa, Alejandra Gil, no tingui més remei que arxivar-la. Que així sigui, o no, depèn en bona part dels Mossos d’Esquadra, que van realitzar un registre del despatx de Bartomeu, del seu domicili i de les oficines del club, a més de procedir a la seva detenció fa tres anys, concretament l’1 de març del 2021, per a lliurar-lo davant la jutgessa emmanillat i tractat exageradament com un delinqüent en cerca i captura.
Aquella teatral i desmesurada actuació policial sense ordre judicial, perquè ja existia una investigació anterior delegada a la Guàrdia Civil, va servir per a provocar titulars espectacularment agressius contra la gestió de Bartomeu, casualment a sis dies de les eleccions, i per a recordar als barcelonistes que l’antivirus contra el passat, el rei del rescat i l’únic candidat amb experiència, solvència i talent per a capgirar la situació era Joan Laporta. La nit de calabós que va passar Bartomeu, injustificada penalment es miri per on es miri, ja va fer olor de muntatge electoralista en aquell moment.
Aquella entrada i registre també va proveir als Mossos d’infinitat de documentació confiscada (contractes, e-mails, whatsapps, telèfons i tota classe de discos durs) que ha sigut emprada lamentablement en desafortunats intents de promoure delictes on no n’hi havia i de confeccionar dossiers sobre trames alienes a la causa que, a més de deixar bastant en ridícul al cos, en concret al departament al qual algú de molt amunt li ha donat barra lliure, només han provocat la inadmissió per part de la jutgessa, acompanyada d’una bona reprimenda. Això sí, complint amb el propòsit d’oferir a l’opinió pública titulars dantescos i terroríficament acusadors sobre les presumptes malifetes de Bartomeu, que finalment no s’han sostingut ni acreditat. Més fum.
En canvi, els Mossos no han acabat ni entregat l’informe clau sobre l’activitat delictiva que, presumptament, assenyalava al president Bartomeu com a responsable directe dels delictes atribuïts en l’anomenat Barçagate. Per què? La millor explicació, encara que sospitosa i perversa, radica en el fet que a l’entorn laportista li ha convingut anar detonant mines contra Bartomeu al llarg d’aquest temps, quan el relat del laportisme necessitava distreure’l dels seus errors i posar el focus de l’actualitat en altres coses com el contracte de Piqué, el de Messi, el pagament a periodistes o, més recentment, els intents de manipulació de l’informe de PwC encarregat per la directiva.
L’altra possible raó seria que, després de rebuscar en tots els calaixos d’aquesta enorme quantitat de material, la majoria innecessària, els Mossos no han trobat els indicis delictius que tan clarament semblaven proclamar els canals de premsa connectats a les filtracions del cos, bàsicament el programa ‘Què t’hi jugues?’ de la SER i l’agència EFE, secció d’esports a Catalunya, antic negociat de l’actual dircom del Barça, Àlex Santos.
El cas, casualitat o no, és que tampoc el FC Barcelona ha aportat proves indiciàries, malgrat haver sigut requerit i, per descomptat, d’haver-les buscat per tots els calaixos del club. El mateix li passa a Jaume Roures, que li va presentar una querella per calúmnies i injúries, amb el resultat d’un arxiu inicial, sorprenentment reobert per la Audiència Provincial només per possibles injúries. L’acusador també sembla que s’està tirant enrere, una vegada admeses que les presumptes calúmnies pels casos de corrupció imputats en el seu moment a Mediapro eren completament certes i demostrables.
Successivament, el Barça i els Mossos han anat plantejant la necessitat, també sense cap motiu raonable, de pròrrogues en aquesta instrucció, en la qual una de les actuacions de la magistrada ja ha posat bastant en dubte que Josep Maria Bartomeu pugui estar relacionat, ni remotament, amb la responsabilitat que se li imputa en aquest Barçagate.
Els acusadors particulars, principalment el col·lectiu Dignitat Blaugrana, que van sortir cames ajudeu-me quan se’ls va exigir un dipòsit per a seguir en el procés, continuen sostenint la mateixa dialèctica sobre la culpabilitat de Bartomeu per haver pervertit els diners dels socis en la contractació d’I3 Ventures, per arruïnar al club i per l’impacte que suposaria per al Barça una altra condemna penal acumulada a la del cas Neymar per delicte fiscal. Com sol passar en aquest context tan irreal de l’actualitat barcelonista, tals condicionants no se sostenen amb els fets provats, perquè la possible reclamació per malversació de fons només podria arribar en el pitjor dels casos a un milió d’euros i en cap cas impactaria en la situació penal del FC Barcelona pel fet que la condemna imposada en la sentència pactada en el cas Neymar va ser per la quantia i no per la infracció i ja no figura com a antecedent.
La recta final del Barçagate, que, per cert, només continua interessant a un reducte mediàtic i cada vegada menys al conjunt del barcelonisme, s’endinsa en un territori desconegut i processalment delicat. No hi haurà declaració de Bartomeu ni de la resta dels investigats fins que, formalment, no existeixi una acusació basada en l’informe policial que els Mossos encara no han estat capaços d’entregar davant el tribunal. El seu contingut determinarà el rumb dels esdeveniments a partir d’ara, llevat que la tàctica policial aconsegueixi trobar la manera de guanyar més temps o de justificar la petició de noves diligències i dilatar el procés.
La dinàmica, no obstant això, a la vista de les contínues demores i de la frivolitat i inconsistència dels altres informes dels Mossos amb els quals s’ha intentat ampliar la causa delictiva, ara com ara sense èxit, indica que, probablement, s’està arribant a un atzucac, ja que si cal confiar, almenys en aquest cas, en la diligència, professionalitat i eficiència dels Mossos, la causa està perduda per als interessos de l’acusació. Això, sempre que la principal finalitat del seu treball fos argumentar davant el tribunal els indicis delictius. Si només hagués estat la de provocar molt de soroll mediàtic, pervers i malintencionat, sense motiu ni base per a la acusació, llavors ho haurien fet perfecte.
