Dilluns 25 de març, després de pagar un milió d’euros, el violador i exfutbolista Dani Alves va quedar en llibertat provisional. En una interlocutòria, que compta amb el vot particular d’un magistrat partidari de mantenir el futbolista a la presó, l’Audiència de Barcelona ha acordat que Alves pogués sortir després de pagar la fiança imposada, amb l’obligació de no sortir del país, lliurar els seus dos passaports -espanyol i brasiler- i comparèixer setmanalment davant del tribunal.
A la vista celebrada a la secció 21 de Barcelona per decidir sobre la situació personal d’Alves, que portava a la presó provisional des del gener de l’any passat, la Fiscalia i l’acusació particular es van oposar que quedés en llibertat, mentre la seva defensa va demanar la seva excarceració argumentant que ja ha complert una quarta part de la condemna imposada per la violació.
L’Audiència de Barcelona condemnava Alves a quatre anys i mig de presó per un delicte d’agressió sexual. Aquesta pena, situada a la part baixa de la forquilla possible, es justificava, segons la sentència, per la indemnització de 150.000 euros que el futbolista havia abonat a la víctima. Aquest pagament implicava, segons el tribunal, una reparació del dany que servia com a atenuant de la pena.
Com es repara el dolor causat? Una pregunta, com a mínim, difícil de respondre. Potser seria més fàcil enumerar com no es repara el dolor, i el senyor Alves en aquest assumpte, per més que hagi pagat, ha demostrat tenir un màster. El dolor no es repara sense reconeixement, penediment ni perdó. Tampoc canviant cinc vegades de versió o permetent que la teva mare, en aquest cas Lucía Alves, publiqués les dades de la víctima. Els diners són una part de la reparació, però no hauria de substituir la condemna.
Quan aquesta columna es publiqui Dani Alves estarà gaudint de la seva llibertat. Una llibertat no merescuda. A sobre compleix una pena mínima.
En aquests moments, probablement, Dani Alves continuarà fent la vida amb certa normalitat i ho farà per diversos motius. El primer, perquè un tribunal ha decidit concedir-li la llibertat provisional sota fiança d’un milió d’euros, una decisió en què influeixen enormement els diners, els estereotips i el prestigi social. Així, doncs, s’està fent justícia per a rics.
El principi enunciat a l’article 14 de la Constitució que diu textualment que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no es compleix. Perquè a Alves, que ha demostrat poder aconseguir un milió d’euros en menys d’una setmana, se l’ha afavorit quant a tracte.
A més, cal no oblidar que Alves, en ser pres provisional, no havia dut a terme cap tractament de rehabilitació, per la qual cosa hi hauria possibilitat d’una “reiteració delictiva”. Per tant, s’està permetent que un violador ric que no ha mostrat penediment ni intenció de demanar perdó ni tampoc s’ha sotmès a rehabilitació estigui en llibertat pel carrer.
Al meu entendre, aquest fet llança diversos missatges a la societat. El primer de tots és que no som iguals davant de la llei. En segon lloc, i sent dona ho lamento encara més, és que la violència masclista continua tenint una impunitat increïble i sent objecte d’unes condemnes irrisòries.
Com a dona això em provoca por i una pena terrible i, a alguns homes no ben educats quant a consentiment i educació sexual, segurament els desperti una sensació enorme d’inviolabilitat davant dels seus actes.
Així doncs, i igual que amb condemnes de casos de violència masclista o agressions sexuals com la de “la manada”, l’únic que fem és infondre una sensació de por a les dones i impunitat als homes que no les respecten.
Alves només és la punta de l’iceberg del desequilibri social latent.
