Joan Laporta es va afanyar a anunciar les millors i més satisfactòries notícies sobre l’economia blaugrana així que l’equip va guanyar un partit -davant l’Osasuna-, després d’estar amagat més de dos mesos quan va començar a caure l’equip a la Lliga, coincidint també amb una rematada fatal de la fase de lliga de la Champions League. Ho va fer, com es recordarà, amb una entrevista a mida a RAC1, on va donar per fet que el Barça podia donar per conclusa la fase de xoc contra l’herència de Josep Maria Bartomeu i que a final de temporada remuntaria el marge salarial de LaLiga per poder fitxar 1:1. És a dir, sense tenir-ho excedit.
“Si complim amb el fair play [financer] a final d’aquesta temporada s’haurà acabat l’etapa més fosca de la història del club. Està previst que s’assoleixi sense necessitat de vendre jugadors. Quan vam arribar, teníem 500 milions de pèrdues, i 1.500 de deute. Si l’any passat ja vam donar beneficis i vam reposar fons propis amb una quantitat important, i vam reestructurar el deute, ara anem per molt bon camí. També hem reduït la massa salarial esportiva en 172 milions. Per disposar de fair play cal presentar resultats positius, que els vam tenir gràcies a les palanques, és cert, i ara haurem rebaixat la massa salarial, que és la que ens permet aquest marge LaLiga”, va dir.
Realment, Laporta no va dir una veritat en aquesta entrevista, almenys en l’àmbit de l’economia, ni equivocant-se, entre altres motius perquè sabia que ningú dels periodistes presents li replicaria ni qüestionaria les seves bravates, malgrat que s’acabava de confirmar l’impagament dels 40 milions de Libero, respost amb la presumpta interposició d’una demanda contra aquest fons d’inversió, i la més que probable amenaça de no cobrar tampoc els 60 milions del segon termini de la venda de Barça Studios el provinent 15 de juny.
Al contrari del seu relat, que LaLiga presidida per Javier Tebas ha desmentit publicant aquesta setmana una rebaixa del marge salarial del Barça de 270 milions a 204 milions, un revés duríssim contra aquestes expectatives, la realitat a què s’enfronta Laporta el dia 30 de juny vindria a ser completament a la inversa. Començant per la consolidació d’un dèficit ordinari i estructural d’entre 150 i 200 milions, la impossibilitat absoluta d’assolir aquest percentatge, ràtio d’1:1 per fitxar, la necessitat imperiosa de vendre als jugadors més valuosos per evitar un altre tancament de l’exercici catastròfic, i, per descomptat, admetre que els resultats i els indicadors són avui pitjors que el 30 de juny del 2021, quan, teòricament, el Barça va tocar fons després de la gestió acumulada de Bartomeu i de la comissió gestora de Carles Tusquets.
Laporta va deixar anar un discurs fantasiós i imaginari fa tot just tres setmanes com si la trama ruïnosa darrere de l’operació Barça Studios, que no ha fet més que empitjorar, s’hagués arreglat per art de màgia, sens dubte impel·lit per aquest convenciment seu que la veritat li resta popularitat i que al soci se li ha d’enganyar sistemàticament de la mateixa manera que se li ha d’impedir participar, opinar o interpel·lar la junta.
Quina cara de ximples que se’ls ha d’haver quedat als membres dels grups d’opinió amb què Laporta es va reunir fa tot just uns dies, també per entabanar-los amb aquesta mateixa arenga, assegurant-los que gràcies a la precisió del seu pla de recuperació els temps d’opulència i de bonança són a tocar. El més aterridor va ser la seva ferma promesa i el seu compromís en contra d’una conversió del club a SA al final del camí, que és tant com donar per fet que no hi haurà cap altra solució quan col·lapsi l’univers laportista.
LaLiga ha deixat clara i en evidència la gravetat d’aquesta economia minvant del FC Barcelona sota la presidència de Laporta, el marge del qual no ha fet res més que retrocedir des del març del 2021, insostenible malgrat la injecció de 1.000 milions en palanques, que també s’han gastat i esgotat sense procurar més que beneficis conjunturals i la possibilitat d’emmascarar la veritable precarietat en què es mou el laportisme. La caiguda dels ingressos en general, unida al preocupant rebuig dels aficionats a Montjuïc i la incapacitat per frenar la despesa, han donat com a resultat aquest marge salarial de 204 milions, cada cop més excedit, ja que el cost salarial previst per a aquest curs és de 492 milions. És a dir 2,4 vegades més dels recursos disponibles.
S’endevina un altre tancament dramàtic de l’exercici, agreujat perquè les solucions són poques, com la de vendre futbolistes, i la poca traça d’una junta que ja ha ficat la pota en aquest primer intent de posar al mercat Frenkie de Jong a còpia d’embrutar la seva imatge, filtrant informacions manipulades i incertes sobre el seu salari. La resposta del futbolista, encara que comença a estar fart de tanta campanya en contra, ha estat la d’acusar la premsa per prestar-se a aquest joc brut i dir alt i clar que no té la menor intenció de marxar ni de facilitar un traspàs rendible per tapar, ni que sigui parcialment, les urgències de Laporta.
Si el migcampista holandès no es deixa vendre, les altres opcions són Araujo, Pedri o Lamine Yamal, encara que es continua parlant de Raphinha recurrentment. Tampoc serà fàcil convèncer-los ni enganyar un comprador que pagui el que Laporta necessita abans del 30 de juny, ja que altrament els comptes estan condemnats a oferir números vermells alarmants amb la impossibilitat afegida de no poder afrontar l’elevada morositat acumulada i la cada vegada més propera solució que els creditors prenguin el control del club a canvi del deute.
En aquest rànquing del marge salarial revisat de la Lliga, el Reial Madrid apallissa el Barça amb 727 milions de marge, dels quals més de 300 milions estan disponibles perquè Florentino Pérez encaixi Mbappé sense cap problema.
És poc probable, però, que al llarg de les hores vinents ningú de la junta surti a explicar els motius i les claus d’aquesta regressió del potencial econòmic blaugrana que havia arribat el 2022 als 656 milions i als 648 milions fa exactament un any, el febrer del 2023, la qual cosa significa un descens espectacular i alarmant de 452 milions. Les dents de serra d’aquest índex s’expliquen per la seva relació amb el descontrol financer laportista des del seu retorn a la llotja del Camp Nou, ja que aquest marge financer va arriba a baixar fins als -144 milions, en negatiu, a conseqüència de les pèrdues provocades per la pandèmia, alimentades per la falta de contramesures i pel pes absurd d’haver afegit 100 milions en provisions innecessàries al balanç de la temporada 2020-21.
Després, Laporta va haver de revertir el seu propi i enorme error mitjançant el recurs de les palanques amb un benefici que, tot i no agradar a LaLiga, se li va permetre injectar directament a la vena del marge salarial i així poder fitxar, encara que no sense problemes, la remesa de Lewandowski. Ara que LaLiga l’hi ha vetat aquest estratagema i, a més, l’ha obligat a exercir un control de la despesa i de la factura salarial, el resultat és una altra caiguda als inferns de la precarietat amb un dèficit estructural que tan fefaentment reflecteixen aquests 204 milions de límit contra els 492 milions de despesa pressupostada per a la nòmina esportiva d’aquest curs. L’única sortida és vendre car per poder fitxar, com l’estiu passat, jugadors lliures, amb poc mercat o extraordinàriament barats, a més de bons i bonics. La mateixa farsa de sempre.
