En el seu apogeu i plenitud al poder, quan Francisco Franco es veia acorralat per la premsa internacional que denunciava les atrocitats de la seva dictadura, com la censura informativa, cultural i educativa, les tortures, les penes de mort, el nepotisme, les oligarquies, el pensament únic i l’absència de qualsevol paradigma democràtic, es defensava públicament amb un discurs sobre conspiracions jueu-maçòniques que intentaven destruir la unitat de la pàtria amenaçant greument la pau i l’estabilitat social. El president del FC Barcelona, Joan Laporta, no actua de manera molt diferent quan no li agrada el que llegeix, quan la crítica puja de to o quan afloren irregularitats manifestes de la seva gestió que la premsa descobreix i divulga provocant cert impacte social i ciutadà.
La vella tàctica de matar el missatger, almenys dialècticament, a diferència de com actuava a l’època de Franco el ministeri de l’Interior, ha estat el seu únic argument contra l’escàndol de les anomalies revelades en més de la meitat de les contractacions de treballadors per a la primera fase de les obres de l’Espai Barça, que primer van ser revelades en un informe periodístic de recerca per El Periódico, i, posteriorment, després d’una inspecció practicada pel Departament de Treball de la Generalitat, denunciades en forma de requeriments i amenaça de sancions a les empreses enxampades en fals si no eren esmenades immediatament.
La inspecció laboral, en definitiva, ha confirmat l’abús laboral sistemàtic sobre una majoria d’obrers de classe molt baixa, emigrants la majoria, als quals se’ls pagava per sota del conveni i a més se’ls exigia fer horaris impropis, també per sobre de la llei i sense retribució extra.
La situació, veritablement detestable i impròpia per a una entitat com el Barça, que presumeix de valors i de liderar la defensa dels drets més elementals, com el respecte i la igualtat, ha embrutat la imatge del Barça i ha confirmat les sospites prèvies d’abús laboral per part de Limak que ja van ser emprades i denunciades anteriorment a les grans construccions realitzades al seu país, Turquia. En un primer moment, la directiva de Laporta va pretendre treure’s de sobre qualsevol responsabilitat amb una actitud despòtica i insensible.
El pas dels dies i la confirmació d’aquesta trama laboral, que en ser posada al descobert farà pujar els costos i endarrerirà els terminis previstos d’obra, ha irritat Laporta fins a uns límits molt per sobre del que és habitual. Fa pocs dies, quan li van preguntar per aquest episodi, va reaccionar amb una agressivitat exagerada, començant per qualificar d'”incidències” les irregularitats, resumides, segons el seu criteri, en “la suplantació d’un treballador pakistanès i un treballador que vivia a Manresa i que dormia als voltants de l’Estadi”. Són dos casos irrellevants si es comparen amb la magnitud de l’obra i ja estan corregits. És esperpèntic i inversemblant. Si mires el titular (d’El Periódico), totalment sensacionalista, i després el contingut de la notícia… El Barça està complint la normativa”, va afegir.
En acabat, va explotar i va vomitar tota la bilis acumulada per aquesta situació: “Crec -va dir en referència a El Periódico– que tenen un apriorisme ideològic que ve de la cúpula. Fan portades que han fet de no voler que les coses no prosperin en aquest projecte, que és de club, ciutat i país. Hi han estat en contra des del principi. El tema no va de periodisme esportiu, m’estic referint que ve d’una cúpula pel tema polític. Estan estenent el terror sobre aquest projecte que és el més important des del punt de vista institucional de la història del club”, ha afegit, acusant el diari d’actuar amb “mania persecutòria contra l’Espai Barça”. Finalment, va acusar el mitjà d’haver contractat periodistes especialitzats en aquest tipus d’investigacions del diari El Mundo amb la intenció maligna de trobar perversament indicis contra la imatge del club.
El Periódico li va respondre amb la irrebatible prova dels fets sota un titular inequívoc i contundent: “Les tres mentides de Joan Laporta sobre El Periódico a l’entrevista a RAC1″. Una, sobre el qualificatiu d’incidències concretades per Laporta en només dos treballadors. “En realitat, Inspecció de Treball de la Generalitat ha trobat irregularitats o fraus en una vintena de les gairebé 45 empreses subcontractades que fins ara operaven a la construcció del nou estadi del Barça. En concret, aquestes firmes subcontractades per Limak que han estat denunciades no paguen el que correspon als seus treballadors i tampoc a la Seguretat Social”, va dir la rèplica. La segona, en reacció a la seva afirmació sobre una portada, va assegurar el president, informant que 750.000 treballadors moren cada any en condicions laborals com les del Camp Nou. No existeix, realment, com va testificar el mitjà, aquesta portada a l’hemeroteca. I, finalment, en relació amb la participació de periodistes mercenaris com els descrits per Laporta: “Cap experiodista d’El Mundo està signant les informacions relatives a les irregularitats de l’Espai Barça, sinó que són Gabriel Ubieto i Elisenda Colell, que no han treballat mai a la capçalera del diari de Madrid al·ludit”.
Amb aquesta timidesa i predisposició al silenci del gremi periodístic català, especialment el dedicat al seguiment de la informació sobre el Barça, les mostres de rebuig a aquestes acusacions que sí que poden sostenir un apriorisme crític per part de Laporta van ser inexistents. El següent va ser un buit insolidari i de vergonya corporativa que va intentar omplir el Consell de la Informació de Catalunya (CIC), un òrgan d’alguna manera ve a definir la voluntat del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) amb la missió de vetllar pel compliment del Codi Deontològic professional de Catalunya. El CIC va emetre una nota mostrant “la seva preocupació” per aquestes declaracions i desqualificacions sobre la feina dels periodistes que, en concret, han portat el pes de la investigació. Considera “una acusació greu” l’abocament sobre ells i el mitjà d’actuar amb “apriorismes ideològics” i gens ètics sense aportar proves.
Un bla, bla, bla sense cap conseqüència o efectes pràctics, ni tan sols en termes de difusió o de debat als mateixos mitjans que haguessin amplificat aquest escrit tan pusil·lànime que acaba amb l’oferiment per part del CIC d'”estudiar i resoldre qualsevol conflicte d’aquesta naturalesa”.
Per descomptat, Laporta ho tenia molt fàcil per acabar amb aquesta presumpta campanya d’un mitjà contra el desenvolupament de l’Espai Barça i, consegüentment, i frenar aquesta perversa i infernal intenció de destrossar i torpedinar el projecte patrimonial i arquitectònic que ha de canviar la història del club. N’hi hauria hagut prou de presentar les querelles corresponents per calúmnies, injúries i mala praxi professional. Si no ho ha fet, coneixent la compulsió de Laporta pels plets i el gallet fàcil del seu departament jurídic quan es tracta d’apuntar i disparar als enemics, cal suposar que no és per falta de ganes, sinó perquè no n’hi ha cap base per demostrar la falsedat de les informacions que apunten a aquest abús laboral generalitzat de Limak amb el plàcet i tolerància de la directiva de Laporta.
