L’esquerra viu temps convulsos. L’enfonsament de Podem deixa un espai lliure a formacions emergents a l’esquerra dels socialistes, que està per veure encara si mantenen la seva quota de poder en els pròxims anys. A Catalunya, l’estructura de Podem ha quedat reduïda a mínims. Molts dels militants d’aquesta formació la van abandonar l’últim trimestre de l’any passat per passar-se a les files dels comuns, liderats per Ada Colau.
En un procés similar al que va passar a la resta de l’Estat, el transvasament de militants ha estat alt. “El que ha passat és un problema de doble militància. Fa uns anys, érem incitats per la direcció per afiliar-nos als comuns. Ens deien que calia participar en aquests espais i que ens hi fiquéssim. Però després de la crisi de l’any passat, de sobte, prohibeixen la doble militància i ens diuen que hem de triar o ens expulsen. El motiu és que han donat veu als més sectaris, i així s’ha engrandit la crisi a Podem. La major part dels militants hem optat per quedar-nos als comuns”, explica EL TRIANGLE un exalt càrrec de Podem que ara milita només a Barcelona en Comú (BComú). L’estructura dels comuns a Catalunya, afirmen, hi ha sortit guanyant, mentre que Podem s’enfonsa a cada dia que passa. “Molts dels perfils de BComú que acaben de ser elegits són molt bons tècnicament. Són gent molt capacitada que ja han demostrat el que valen. I el transvasament de militants és constant, perquè ningú vol quedar-se a Podem”, insisteix l’exalt càrrec.
En aquesta nova situació, Ada Colau se sent reforçada. Ella va ser una de les primeres marcades per la direcció de Podem. “Les relacions amb Pablo Iglesias van tenir molts alts i baixos, i mantenien les distàncies, però quan van passar a liderar el partit Irene Montero i Ione Belarra es va produir un distanciament molt gran, en part perquè també va coincidir amb l’enlairament de Yolanda Díaz”, afirma aquesta font. El desmarcatge de la gallega va ser aprofitat per Ada Colau per marcar perfil propi i allunyar-se de Podem, partit en el qual veia que no podia prosperar a causa de la forta personalitat d’Iglesias i el seu cercle més íntim.
Les relacionis amb Díaz van ser molt bones des del principi i va ser la vicepresidenta del Govern espanyol la que va apostar per Catalunya com una de les seves principals cartes per enfonsar Podem. L’estiu del 2022, Díaz va començar unes negociacions amb Íñigo Errejón, ja a Més País, que van determinar la seva estratègia en els mesos següents, fins a fundar Sumar. La seva principal aliada era Ada Colau, que d’una tacada es prenia la seva venjança sobre la cúpula morada i preparava l’estocada final a Catalunya. El juny passat, 13 membres de la direcció podemita van demanar la unitat amb Sumar de cara a les eleccions del 23 de juliol i van ser expedientats per això. Al novembre, van dimitir del seu càrrec i uns dies més tard es va produir la fugida de Jéssica Albiach, la líder parlamentària dels comuns i una de les fundadores de Podem a Catalunya: Albiach, al costat dels seus principals col·laboradors, es donaven de baixa del partit morat, cosa que va significar una important destralada interna per a Podem. Va ser un punt d’inflexió en la crisi de la nova esquerra.
Malgrat tot, la Comissió de Garanties Estatal va condemnar els 13 insubmisos a 9 mesos de suspensió de militància i a 4 anys sense poder optar a càrrecs públics. Aquest mes de gener, 122 militants van signar un manifest i van abandonar en bloc el partit. “La situació és insuportable. Hi ha molt cabreig amb la direcció estatal”, resumeix l’exalt càrrec esmentat.
Crida a la deserció
Marcos Galant, un dels represaliats, encapçala el grup que acusa la direcció estatal de tractar d’impedir, amb aquesta decisió, que hi pugui haver veus crítiques a Catalunya. Una carta signada pels 122 fugitius, encapçalats per Galant, explica com reneguen de Podem: “Volem deixar clar que ens vam presentar com a candidats i candidates d’En Comú Podem i que ara, més que mai, continuarem contribuint al creixement d’aquest espai junt amb la militància que creu que és possible construir un partit de majories, sense tuteles, sobirà, on cabem tots i totes i on la responsabilitat amb el país i la seva ciutadania quedi per sobre de qualsevol tacticisme curtterminista en clau d’interès partidista o personal. Per nosaltres, Podem són companys i companyes sobre el territori amb qui ens uneixen llaços fraternals i als quals fem una crida a continuar construint el projecte del canvi a Catalunya junts i juntes dintre d’En Comú Podem”.
Galant critica la ruptura del grup de Sumar al Congrés, i acaba amb una sentència contundent: “Podem Catalunya ja no ens representa i decidim abandonar el partit per continuar construint un espai del canvi cohesionat i divers”.
Lucas Ferro, exportaveu de Podem i un altre dels expedientats, es va queixar que “ens han expulsat de Podem i hem quedat en espai de ningú. Jo sempre he dit que som militants de la confluència, som militants d’En Comú Podem, volem seguir treballant per preservar la unitat de l’espai. No ho farem des de Podem Catalunya, és evident, però entenem que a En Comú Podem hi ha espai, hi ha ganes. Amb les forces germanes tenim molt bona relació per seguir treballant conjuntament amb els comuns colze a colze”.
Els ecosocialistes
L’espectre polític de la nova esquerra ara s’està reorganitzant al voltant dels comuns, mentre Podem s’enfonsa, no ja com a reflex de la crisi estatal, sinó perquè Podem, com a partit, no té militants amb pes a les institucions. La diputada Yolanda López, una de les persones que podria acaparar poder, va ser una de les 13 represaliades al final del 2023. I ni a l’Ajuntament ni a Barcelona en Comú, amb qui havia promogut la doble militància, copa quotes de poder. Pels de Montero i Belarra, Catalunya és un erm, malgrat que Irene Montero va situar Conchi Abellán, líder del partit a Catalunya, a la seva llista a les europees.
En aquesta guerra interna, els comuns han aconseguit arrossegar amb ells totes les confluències que havien fet pinya amb Podem des de fa una dècada. I, especialment, n’ha sortit beneficiada en els últims mesos l’antiga ICV (i Esquerra Verda, el partit presidit per Joan Saura, que des del 2021 va voler representar l’essència d’ICV). Noms com Janet Sanz, David Cid o Ernest Urtasun com a ministre són una prova que els ecosocialistes tenen encara un lloc en la política catalana i estatal.
Amb el transvasament de militants als comuns, Colau se sent reforçada. I per això, després del seu fallit pla d’entrar al Govern espanyol, ha treballat en el blindatge de la seva estructura catalana. Això passa per una cosa: no enrolar-se a les hosts de Sumar, sinó seguir tenint una personalitat política pròpia. En les pròximes eleccions autonòmiques, els comuns aniran amb la seva marca pròpia, malgrat que esperen comptar amb el suport de Yolanda Díaz. Aquest detall descobreix quines són les intencions de la líder dels comuns, que no tenen garantit que Podem se sumi a la seva llista, ja que possiblement concorrerà amb la seva pròpia marca a les catalanes.
En la reorganització del seu espai, Colau compta amb importants actius. El més important és el think tank que la va catapultar a l’estrellat: l’antic Observatori DESC, que va fundar el psuquer Jordi Borja. Ara, aquesta plataforma s’anomena Observatori DESCA, i en són membres el Centre de Drets Humans Irídia, CCOO, Dones Juristes, l’Institut de Drets Humans de Catalunya, la Intersindical Alternativa de Catalunya, el Grup Antropologia Jurídica de l’ICA, Martí Batllori, Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Raquel Rodríguez i Miguel Ruiz.
D’aquesta plataforma, dins de la qual Colau va muntar la seva Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), van sortir els principals dirigents municipals de les dues legislatures en les quals Colau va governar com a alcaldessa. I segueix sent el seu planter: fa pocs dies va fitxar com a assessor del grup municipal Alfredo Palomera, fins ara tècnic responsable d’habitatge i ciutat a DESCA.
L’altre puntal de Colau és la Fundació Sentit Comú, que presideix l’exministre d’Universitats i extinent d’alcalde de Barcelona Joan Subirats. Aquesta fundació va ser concebuda com un laboratori d’idees amb participació de les diferents confluències en la seva direcció. Així, hi ha acèrrims de Colau, com el mateix Subirats, la presidenta, Sara Moreno, Tània Corrons, Lucia Morale o Gal·la Pin. Però també es deixa notar el pes d’ecosocialistes com Ricard Gomà, Joaquim Brugué o Laia Ortiz. Però a més de ser laboratori d’idees, la fundació és l’estructura que controla els mitjans de comunicació a través dels quals es difonen les tesis i les proclames dels comuns, com La Futura Channel o la revista La Pública (el número 2 de la qual es presenta aquest 10 de febrer) i la que controla la formació de quadres i militants dels comuns.
Amb els seus mentors Jordi Borja i Joan Subirats al capdavant de cadascuna d’aquestes plataformes, Ada Colau pot dormir tranquil·la: no li falten estructures per resistir a Catalunya el setge a què la puguin sotmetre des de Madrid les restes del naufragi de Podem. A Barcelona, el carrer és seu.
*Pots llegir l’article sencer al número 1562 de l’edició en paper d’El Triangle.
