El laportisme s’ha vist sotmès a uns dies de pressió i d’incomoditat a conseqüència de la mala sortida i entrada d’any, des del punt de vista econòmic, després de confirmar-se que l’enèsima revenda de Barça Studios s’ha fos a negre deixant Joan Laporta sense la possibilitat de continuar fitxant compulsivament més enllà de la porta que se li ha obert de sobte amb la lesió de Gavi que, per ser de llarga durada, li ha permès colar l’arribada de Vitor Roque, que semblava gairebé impossible.
Almenys, l’aterratge de Tigrinho ha servit de cert contrapès mediàtic enmig d’un estat d’ànim i actitud del barcelonisme que, per primera vegada, li ha raspat popularitat i carisma al president i a un model de gestió que no pas per ruïnós i desconcertant li havia causat el menor desgast fins ara.
Ha estat la coincidència de la mala imatge de l’equip, juntament amb les declaracions exculpatòries de Xavi assenyalant els jugadors i la incomprensible notícia que la palanca de Barça Studios és un muntatge financer d’enorme risc, el detonant d’un malestar que s’ha reflectit a les dues enquestes que els diaris Mundo Deportivo i Sport han publicat en les dates de més tranquil·litat de les festes de Nadal.
La primera (Mundo Deportivo), sobre un target de socis realitzat abans del contratemps amb Libero, ja havia rebaixat substancialment la confiança i les expectatives de la junta i de Xavi, i la segona (Sport), completament digital i oberta, però tancada després de la nova punxada de la venda de Barça Studios, va baixar en dos punts de mitjana les males notes i va pujar la intensitat i l’acidesa de la crítica.
En realitat, però, l’efecte depressiu i més oxidant l’ha provocat el mateix laportisme mediàtic, tan entregat, servil, cec, sord i mut fins ara que, quan s’ha vist per un moment davant del mirall del seu propi i vergonyós paper, no ha sabut com explicar ni justificar l’autèntica realitat que viu el club. Periodistes, comunicadors i personatges d’aquesta àmplia nòmina ideològica del laportisme s’han sentit, de sobte, indefensos, vulnerables i incapaços de sostenir el relat exagerat i tan gratuït de sempre sobre la genialitat i l’audàcia d’un personatge imbatible i inviolable com consideren Laporta.
L’esfondrament de l’equip davant el Girona va ser clau, el punt de partida d’aquest minicicle agut de baixada, impensable fins i tot després d’haver caigut a Montjuïc contra el Reial Madrid, que no deixa de ser una derrota possible i recuperable en el context dels duels particulars al llarg de la temporada.
La punyalada del Girona, a qui Xavi li havia robat al seu futbolista més determinant en el joc, Oriol Romeu, va arribar quan el Barça estava a punt de comprimir el cap de la classificació amb una victòria a casa que hagués deixat les coses en un escenari de normalitat.
Des d’aquell revés, el discurs del Xavi es va tornar tragicòmic i confús, la seva continuïtat va ser fins i tot objecte de debat per culpa de derrotes inesperades a la Champions i de partits espantosos que, encara que es van amarrar els punts, com davant l’Alabès o l’Almeria, no van servir per millorar la confiança de l’afició ni agafar el Madrid o el Girona. Per rematar-ho, l’Atlètic de Madrid va desplaçar el Barça a la quarta posició després de guanyar un partit ajornat, circumstància que finalment va acabar d’enfosquir el Cap d’Any amb aquesta desesperant fugida d’un altre comprador de Barça Studios.
La interpretació que ha fet la mateixa premsa laportista ha estat la d’algú emprenyat i ofès perquè li han pres sistemàticament el pèl des que Laporta és president. Ha estat llastimós sentir laportistes destacats dels principals mitjans repetir “ho sento” o “em sap greu” abans d’admetre com a cert que l’operació de Barça Studios i la resta de les palanques no han potenciat, sinó al contrari, la situació econòmica, especialment a l’hora de fitxar i de fer passar vergonya als culers cada vegada que cal inscriure un jugador a LaLiga.
Els laportistes mediàtics -encara que no tots- s’han sentit ridículs i entabanats davant de les reiterades excuses, mentides, retards, falses expectatives i sospitoses operacions, algunes fabulades i construïdes com un castell de naips, amb urgència i precipitació. Només per anar tirant la pilota cap endavant i, en definitiva, empobrir i arruïnar més el Barça a cada pas.
Per un moment, alguns han obert els ulls i han reaccionat ofesos, mentre que altres, patèticament com Lluís Carrasco, han assenyalat Libero com a culpable del que ha passat i han qualificat gairebé d’heroic el sacrifici familiar de Laporta, que fa una setmana que és a Dubai celebrant l’any nou, menjant caviar del més car i teòricament buscant alternatives al cop de porta de Libero que, per cert, aquesta mateixa premsa, encara que pilota i aduladora, havia anunciat des del novembre.
Sempre quedaran laportistes, ja que són nombrosos, massa covards i dependents per arriscar-se a deixar el niu abans d’hora, però, per descomptat, el que l’actual entorn laportista necessita són victòries i èxits convincents de l’equip de Xavi, començant per guanyar aquest dijous al Las Palmas, com sigui, superar òbviament el partit de Copa davant un rival molt inferior i guanyar la Supercopa com l’any passat, que va servir de bàlsam a l’agre comiat de la Champions i va asseure la confiança suficient per amarrar la Lliga.
Per desgavellat que sembli, Laporta es juga massa en aquesta arrencada de gener: es juga que no li caigui el decorat de cartó-pedra sobre el qual es desenvolupa un mandat que, massa aviat, ja està assegut sobre marcador de cada setmana. I això sí que és un polvorí amb l’afició enrabiada i una part de la seva premsa escamada i tensa.
