Algunes fonts assenyalen que el cost aproximat de Vitor Roque, el jove golejador brasiler que ha portat Joan Laporta per intentar encobrir els perceptibles senyals de decadència de Robert Lewandowski, serà d’uns 70 milions d’euros entre el fix (30 milions), les variables (31 milions) menys variables de la història, ja que també ha transcendit que s’han dissimulat per driblar les limitacions salarials del Barça de Laporta, i el cost d’unes comissions que, més tard o més d’hora, veuran la llum.
Les condicions de la contractació han generat controvèrsia i sospites que, en circumstàncies normals, o sigui si es tractés d’una operació realitzada per qualsevol altra directiva, provocaria que un soci qualsevol com va fer Jordi Cases al seu dia, a més d’exigir explicacions al detall i acusar la junta d’opacitat i mala praxi, presentés davant l’Audiència Nacional una querella per administració deslleial, corrupció entre particulars, estafa i un llarg etcètera de càrrecs amb la finalitat exclusiva de defensar el prestigi i la imatge d’un club històric com el Barça. Jordi Cases va firmar al seu dia la seva famosa querella mogut pel seu irreprimible afany de “protegir” la institució d’un fitxatge com el de Neymar, considerat indiscutiblement en aquell moment el segon millor jugador del món darrere de Messi, a qui ja s’havia enfrontat a la final del Mundial de Clubs amb la samarreta del Santos, o sigui després d’haver conquerit la Copa Libertadores proclamant-se campió de Sud-amèrica.
Aquesta situació no es reproduirà, però, amb un futbolista com Roque, encara que meriti un cost superior, els contractes facin sospitar un festival de cambalaches i el futbolista no hagi passat de destacar al seu club, l’Athletico Paranaense, sense que la seva explosió l’hagi conduït a la Selecció del seu país malgrat la crisi de joc i de gols que travessa. Vitor Roque, a diferència de Neymar, per qui el Reial Madrid, Florentino Pérez en persona, va oferir el triple al jugador i al pare fins a l’últim moment, ha estat comprat, igual que la resta dels fitxatges de Laporta, sense competència al mercat per més que des del mateix club s’hagi filtrat que altres clubs també participaven en la licitació pel jugador.
Laporta, de fet, no podia ni plantejar-se el seu fitxatge perquè tenia excedit el marge salarial de LaLiga, que li ha permès avançar la seva arribada gràcies a un truc consistent en un contracte provisional fins al juny pel 80% de la fitxa de Gavi, lesionat de llarga durada. La seva inscripció es va haver d’endarrerir inicialment al juny del 2024 precisament perquè no hi havia lloc per a la fitxa i la part proporcional del traspàs, de moment sobre els 30 milions d’euros de sortida, amb un contracte de set anys fins a la temporada 2030-31 i una clàusula de 500 milions.
En el seu fitxatge ha resultat clau la figura del representant de Roque, André Cury, vinculat com a empleat al FC Barcelona al Brasil durant molts anys i factor clau en fitxatges com el de Neymar, però també en altres ruïnosos (l’últim Matheus Fernandes, que amb prou feines va jugar i va acabar demandant el club per acomiadament improcedent). Per aquest motiu, perquè amb Rosell i Bartomeu, la seva situació era transparent, cobrant un fix anual per les seves activitats i operacions, Laporta el va acomiadar a puntades, reiterant que durant el seu mandat no hi hauria comissions i que si n’hi havia, s’explicarien i detallarien. Per l’acomiadament va cobrar 6,6 milions.
Raó de més, a la vista del seu modus operandi des que va tornar a la llotja del Camp Nou, per témer per les ombres d’un retorn per la porta gran d’André Cury, un altre d’aquells mags capaços de col·locar jugadors de baix perfil inversemblantment en equips d’alçada i de prestigi. Fa temps Cury controlava Traffic, agència principal de jugadors a tot Amèrica del Sud, quan Laporta va tenir aquella ocurrència de fitxar Keirrison i Henrique per 22 milions d’euros al tram final de la seva anterior presidència, tancada amb pèrdues de 84 milions l’últim exercici.
Com una d’aquelles velles bandes de rock que tornen, Laporta i Cury han trobat l’estímul perfecte al voltant de la figura de Vitor Roque per reconciliar les seves diferències i tornar a treballar en harmonia i compenetrats com mai. Tant que, malgrat la baixa de Gavi, un centrecampista de perfil únic, amb tant de talent com d’energia i capacitat de lluita, la secretaria tècnica ha apostat per reforçar l’equip amb un home-gol i no amb un futbolista de més competència física i de contenció.
Sobre Vitor Roque, en qualsevol cas, el cost superarà el de Neymar que, reconegut pels jutges, per Hisenda i per diverses sentències va ser, al cap i a la fi, de 57 milions d’euros, inclosos els contractes complementaris amb la societat familiar i amb el Santos brasiler. Gràcies a Jordi Cases, això sí, el club va haver d’abonar una multa de 3,5 milions per no haver liquidat en el moment del fitxatge una bona part d’aquesta despesa com a salari, i això malgrat que quan es va signar Neymar jugava al Brasil i no al Barça i que Hisenda no va observar mai cap incidència en la liquidació del seu contracte amb el Barça fins molt després del seu aterratge al Camp Nou, només quan la mateixa Audiència Nacional, al límit de la prevaricació, va haver de treure’s el cas de sobre, per incompetent, inventant-se una acusació de delicte fiscal sobre la base de la quantia d’aquell estrany salari no declarat i cobrat abans de jugar amb la samarreta del Barça. Seguint ordres de la Fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat, l’Audiència Provincial de Barcelona, on va acabar el plet, va decidir obrir judici oral obligant el club a deixar en dipòsit més de 90 milions d’euros per les multes sol·licitades per l’acusació.
Per això, davant la possibilitat de mantenir una provisió d’aquest calibre durant anys de plet, la junta de Bartomeu va optar per acceptar una condemna penal, que, per cert, ja no figura com a tal als antecedents penals del club, completament nets, i pagar aquests 3,5 milions de més que mai li van haver de costar al Barça el fitxatge de Neymar si no hagués intervingut la querella imprudent, temerària i conspiratòria de Jordi Cases. El soci Cases, que a més va intentar animar el sindicat d’extrema dreta Manos Limpias a sumar-se com a acusació particular, es va fer enrere al cap de pocs mesos en una carta del 21 d’octubre del 2014 justificant-se així: “Estic en condicions d’afirmar que no observem conductes constitutives de delicte en l’àmbit societari, comptable ni apropiació indeguda, ni qüestiono els contractes d’agència i serveis subscrits”, per la qual cosa “he donat instruccions a la meva lletrada perquè desisteixi de l’acció penal exercida i la civil que li és inherent”. Aleshores, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat ja havien pres el comandament del cas.
Anys després, el segon cas Neymar obert a l’Audiència Nacional, després del fallit primer intent, també va resultar exculpatori, deixant això sí aquell mantra inexacte, fals i irrefutable segons el qual Rosell i Bartomeu van convenir amb els jutges els seus càrrecs en contra per una condemna el FC Barcelona. En realitat, i no per falta de ganes per part de l’Audiència i malgrat la petició expressa de Jordi Cases, cap dels dos expresidents no va poder ser formalment imputats a causa de la demostrada absència d’indicis delictius.
Aquell episodi, en realitat, només va ser el principi d’una terrible campanya contra el fitxatge de Neymar, per a molts la devolució al Reial Madrid del cas Di Stefano, teledirigit des de l’entorn de Laporta a l’oposició amb la poderosa cobertura des de la llotja del Bernabéu i de les clavegueres judicials més ràncies i centralistes. La consigna des de les casernes de l’actual president, que a més va ser superat a les eleccions del 2015 per Bartomeu gràcies al Triplet de Messi, Neymar i Suárez, era evitar que amb aquell Trident i la possibilitat que Neymar recollís el relleu de Messi al lideratge del futbol mundial, ni Bartomeu ni ningú de la corda de Rosell pogués consolidar-se a la llotja del Camp Nou.
Avui, al marge de recordar que finalment el traspàs de Neymar, va deixar 165 milions d’euros de beneficis sent la millor operació de compra i venda de la història del club, només cal desitjar Roque no hagi de patir un altre Jordi Cases ni la persecució d’un entorn mediàtic com la dirigida contra Neymar per terra, mar i aire, a qui sempre es va jutjar i va aguaitar per la seva vida al marge del futbol i no pel seu rendiment.
Així i tot, portar-lo tan jove amb només divuit anys, en una conjuntura com l’actual com a possible recanvi de Lewandowski o per pressionar el polonès com argumenten alguns, no sembla la millor idea ni una solució segura al dèficit de punteria de la davantera. Què pot passar si Roque asseu ara Lewandowski, el jugador més ben pagat de la plantilla i amb un contracte creixent o si, per contra, no acaba jugant curt d’adaptació o amb massa pressió? Xavi té les respostes i les claus, però Vitor Roque hauria de ser una solució i un reforç, no un problema més a hores d’ara.
