L’aparell laportista ha reaccionat amb una virulència considerable al fet, inqüestionable, que l’estadi Lluís Companys continua sent un espai poc atractiu per al soci i l’aficionat en general. El més sorprenent és que les veus autoritzades, properes i reconegudament presidencialistes han ocupat els espais d’opinió dels mitjans, de les xarxes i dels canals de Twicht i de YouTube per carregar les tintes i la responsabilitat d’aquest buit al voltant de Montjuïc sobre els mateixos socis del Barça que, segons la seva anàlisi, han donat l’esquena a l’equip de manera incomprensible. “No hi ha dret”, va arribar a clamar indignat el periodista Xavi Torres, tinent del règim a la Corporació i tertulià estratègic en programes barcelonistes de notòria influència. “El soci ha de millorar”, va ser, d’altra banda, la recepta sempre elitista de Lluís Carrasco que, com a lletrat barcelonista, va deixar dit que “en aquest món de les emocions, el preu de les entrades és el menys important”.
El missatge s’envia des de la caserna general del laportisme amb la finalitat d’avergonyir el soci, remoure’n la consciència i preparar-lo per al pitjor si al final la junta ha d’adoptar decisions justificadament amenaçadores i en contra els seus interessos. Més o menys, la materialització de l’últim discurs de la vicepresidenta Elena Fort advertint que només els socis fidels al Lluís Companys tindran preferència per disposar d’un abonament a la reobertura de l’estadi de cara al 125è Aniversari, especificant que l’obtindrien al mateix cost de la darrera temporada a l’Spotify Camp Nou i deixant molt clar, quan acabi l’obra, que es preparin per gratar-se la butxaca.
Les invectives que critiquen l’actitud passiva, distant i freda de la massa social barcelonista, la que és propietària real de club, brollen amb l’oportunisme habitual de la junta després d’un partit clau guanyat a l’At. Madrid, en cap cas quan l’equip de Xavi s’ha passat avorrint i fent patir la grada als partits anteriors o jugant partits veritablement desesperants fora de casa.
És la forma infantil i lamentable de legitimar una ofensa més del president Joan Laporta contra els socis i de formalitzar una subtil amenaça en clau de futur basada en el fet que si ara els socis no fan l’esforç corresponent, que després no esperin facilitats, sinó més aviat el contrari, quan arribi l’hora d’estrenar el nou estadi.
Mancant qualsevol sentit d’autocrítica i de reconsiderar els molts errors comesos en aquest accidentat procés, la junta, en definitiva, es deixa arrossegar per aquest tarannà dominant autoritari, tirà i autàrquic que la caracteritza, en una altra demostració d’haver oblidat per sempre, si és que en algun moment va niar veritablement al seu nucli dur, qualsevol principi democràtic o respecte als drets dels socis.
Resulta dramàtic que, amb la complaença de la resta del periodisme i dels opinadors en clau de silenci, no es faci un exercici d’anàlisi o de debat mediàtic seriós i documentat sobre un absentisme a l’estadi que, a més, ha coincidit amb un registre de 30.000 socis desapareguts després de la verificació del cens i el precedent d’una convocatòria assembleària que, també contra tots els pronòstics i les promeses de Laporta, va reflectir aquesta desafecció i absència de la voluntat popular de participar i blanquejar actes i decisions feixistoides.
El cert, una vegada més, és que al referèndum del 2014 el que els socis van votar va ser un pla d’obres restringit als mesos d’estiu de manera que es pogués completar en quatre anys, un per sector de l’estadi, Gol Nord, Gol Sud, Lateral i Tribuna Principal. Quan Laporta va refer el projecte i va proposar un referèndum el 2021, el què es va incloure va ser el permís assembleari per a un endeutament de 1.500 milions màxim per al conjunt de l’Espai Barça. Més enllà que Laporta no ha complert cap dels acords d’aquella votació vinculant, la proposta per escrit els socis no definia tampoc la possibilitat concreta d’acabar jugant a Montjuïc. “S’ha decidit jugar fora del Camp Nou, a Montjuïc? Es valora alguna altra opció? Encara no hi ha cap decisió adoptada sobre això. Anar a Montjuïc és una possibilitat real que tindria aspectes positius pel que fa a l’execució del projecte. El trasllat puntual de l’activitat del Camp Nou a Montjuïc o quedar-se al Camp Nou reduint l’aforament de l’Estadi beneficiaria en molts aspectes el desenvolupament del projecte. Alguns dels objectius principals d’aquesta proposta són millorar i garantir la seguretat dels espectadors durant els treballs de demolició i estructura i reduir el termini de construcció inicial, podent dur a terme una reforma el més eficient possible”.
Els socis no van votar una alternativa concreta en el mateix referèndum perquè no se’ls va proposar, encara que més tard sí que van ser sondejats per la junta sobre les expectatives d’un potencial trasllat a Montjuïc amb una resposta inequívocament adversa, superior al 70%, sobre la seva intenció de no renovar l’abonament de la temporada que toqués si es resolia el trasllat del primer equip al Lluís Companys.
Així i tot, Laporta ja havia planejat amb els seus coronels i els amiguets de Limak un pla completament al marge d’aquesta posició dels socis, que estaven disposats a assumir les incomoditats, les estretes i fins i tot una possible limitació de l’aforament en determinats moments sempre que el projecte intentés compatibilitzar les obres amb els partits al llarg de la temporada.
Laporta, a més d’obviar el sentiment de la majoria i d’aplicar un criteri de funcionalitat, prioritzant el trasllat a Montjuïc entre el juny del 2023 i el novembre del 2024 per facilitar el calendari de Limak, va proposar d’entrada uns abonaments al doble de preu sens dubte amb la perversa intenció d’infligir un doble càstig als socis i reduir al màxim la seva presència al Lluís Companys. Després, com que el seu silenci i opacitat en el cas Negreira li va fer baixar punts de popularitat, va fer de ‘poli’ bo anunciant una rebaixa del 50% homologant les tarifes del Camp Nou.
La mateixa junta de Laporta, en una altra d’aquelles ostentacions d’improvisació i contrasentits interns, s’ha felicitat, en canvi, per la resposta rècord d’assistència de la temporada 2022-23 en un Spotify Camp Nou sense seqüeles de la COVID i amb el Seient Lliure funcionant al màxim. “El mític estadi del FC Barcelona ha tancat les portes, de manera temporal, signant la millor mitjana d’assistència a la Lliga del segle XXI. En el curs actual (2022-23), les seves graderies han estat gairebé plenes en tots els duels, aconseguint una mitjana de 83.497 persones per partit”, deia una nota oficial del 31 de maig de passat“.
En cap cas no es pot assenyalar els socis com a desertors, desafectes o traïdors a la causa ni se’ls pot acusar de no realitzar, com han fet sempre, l’esforç de mantenir entre dos i tres abonaments per temporada al llarg dels anys. En tot cas, els periodistes i personatges a la nòmina ideològica del laportisme, contagiats d’aquesta supèrbia i actitud de menyspreu per part de la directiva, haurien de preguntar-se si els barcelonistes no estan reaccionant, es diria que sense bel·ligerància i amb resignació, a un atropellament i una sèrie de decisions hostils en contra de la seva voluntat, clarament expressada quan aquests socis que avui no són a Montjuïc van ser consultats. Preferien, simplement, afrontar l’adversitat de patir les obres a casa seva abans que la incomoditat i el canvi d’hàbits de mudar-se a un altre pis, més llunyà, més petit i més fred.
Escoltar el soci i donar-li el servei que hi té dret no és certament l’especialitat de Laporta.
