La directiva de Joan Laporta està disposada a pagar a Limak els bonus que siguin necessaris per poder reobrir l’Spotify Camp Nou la data prevista, amb motiu de 125è aniversari de la fundació del FC Barcelona, el 29 de novembre del 2024. Les obres de la construcció de la nova tercera graderia complicaran en gran mesura la logística de jugar assíduament en una instal·lació amb limitacions d’aforament i d’accessos, a més de condicionar els serveis i de presentar, en conjunt, tot un seguit d’incomoditats. Així i tot, Laporta i el seu equip estan completament segurs que qualsevol alternativa serà millor que continuar utilitzant l’estadi Lluís Companys.
Les previsions d’assistència no són les esperades, ni de bon tros, i el rebuig dels socis i abonats s’ha manifestat per tots els canals possibles a la directiva, com també ho han fet el col·lectiu del potencial públic integrat pels barcelonistes sense carnet i sense abonament, els visitants ocasionals i el turista, que tampoc està responent.
L’àrea de ticketing ja no sap què fer ni quines mesures adoptar per aconseguir millorar la presència de socis i de seguidors després d’haver aplicat a les tarifes previstes un 40% de descompte pràcticament en tots els partits disputats fins avui des que es va obrir aquesta nova etapa amb ocasió de la disputa del torneig Joan Gamper el 8 d’agost passat.
Només així, mitjançant descomptes i facilitats, inclòs el repartiment d’entrades gratuïtes a determinats col·lectius i penyes col·laboracionistes amb el règim laportista, l’àrea responsable d’omplir el Lluís Companys ha pogut anar registrant entrades per sobre dels 40.000 espectadors, més o menys la meitat de la mitjana obtinguda a l’Spotify Camp Nou la temporada última sobre un aforament de 95.877 seients disponibles un cop extret un sector el gol sud previ a les obres de preparació del nou estadi.
La prova inequívoca d’aquesta deserció generalitzada la va oferir el balanç del clàssic, un partit atractiu en què, contràriament al que es pugui suposar, a causa de l’efecte abonat a l’Spotify, on l’ús és massiu en aquest tipus de partits, la directiva va poder disposar d’un nombre més gran de localitats a la venda lliure, fins a unes 35.000. En canvi, segons va reconèixer el directiu responsable de màrqueting, Juli Guiu, la recaptació va ser de 7,6 milions, per sota de l’últim disputat a l’estadi, de 8,3 milions. La xifra presenta una mitjana de venda per sota del preu facial de l’entrada com han confirmat diverses fonts.
Els experts assenyalen, com a conclusió d’aquest primer període d’experiència lluny de les Corts, que la junta no ha estat capaç d’aprofitar la reacció de rebuig de la majoria dels socis abonats, uns 85.000, dels quals només 16.684 han renovat el seu a Montjuïc, per rendibilitzar aquest espai obert a la venda a tots els públics.
El fenomen registrat a l’Olímpic és completament invers a la dinàmica dels darrers anys, marcada per la permanent petició dels touroperadors a la recerca d’entrades per a l’àmplia demanda de la població flotant de Barcelona i les costes replenes de visitants (Costa Brava i Costa Daurada). Les successives directives de les tres darreres dècades han actuat més aviat en contra de l’ús de l’abonament, i han donat totes les facilitats possibles als socis per alliberar els seus seients a través del Seient Lliure. La mitjana dels alliberaments registrats era de 30.000 localitats, inferior en molts partits a les possibilitats de col·locació per part dels agents oficials de revenda.
Ara, però, els mateixos agents qualificats es queixen de com els està resultant de complicat vendre les localitats disponibles, adquirides amb descompte, que finalment s’estan veient obligats a oferir amb amplis descomptes i ofertes especials a través de tots els seus canals disponibles.
La percepció general, també en l’aposta de venda en línia i de promocions per a una àmplia majoria dels ciutadans desenvolupada des del club, és que als aficionats no els agrada Montjuïc, ni tampoc als turistes que, per la seva banda, identifiquen l’experiència d’assistir a un partit del Barça amb sentir la immensitat i l’espectacularitat de la grada del ja reduït Camp Nou, la seva imatge icònica i aquest ambient també exclusiu i tan exigent. S’estimen més esperar-se, de manera majoritària, que les obres hagin acabat.
Tampoc no ajuda a la promoció de l’assistència les enormes restriccions de mobilitat rodada aplicades a cada partit, una circumstància especialment destacada a la venda amb els packs turístics on no és possible incloure, i per tant afegir al cost de l’entrada, el trasllat i la recollida fins a les mateixes portes del Lluís Companys.
Una altre enigma, del qual algun dia se sabrà del tot la raó de ser, és si les prohibicions les ha imposat l’Ajuntament de Barcelona o la junta directiva mateixa per raons que escapen a qualsevol comprensió humana. Amb motiu de la coincidència a Montjuïc de partits del Barça amb la celebració de concerts multitudinaris al Palau Blaugrana, als controls d’accés als vehicles podien passar i aparcar als voltants del Lluís Companys els qui acreditaven una entrada per a l’esdeveniment musical. En canvi, se’ls impedia accedir a aquesta mateixa àrea amb l’entrada per veure el partit del Barça.
La incògnita afegida i també igual d’inquietant implica preguntar-se si aquestes prohibicions continuaran quan es produeixi la reobertura del Camp Nou. Doncs si a Montjuïc són escasses les molèsties que aquest trànsit exagerat produeix entre el veïnat, i, tot i això, es justifica que pràcticament res que porti rodes pugui acostar-se ni tres quilòmetres de l’Olímpic, la bogeria de tota la vida a cada partit celebrat a les Corts hauria de provocar, per homologació de criteris, l’adopció de mesures veritablement excepcionals arribat el moment. S’hi atreviran?
