L’entorn futbolístic blaugrana s’ha vist agitat, curiosament, des de la mateixa banqueta després d’un minicicle de tres partits on, més malament que bé, l’equip de Xavi ha sortit indemne i ha resistit les terribles conseqüències d’haver-se desenganxat tan aviat del capdavant de la Lliga. La derrota al clàssic del Lluís Companys (1-2) va deixar el vestidor certament tocat, com ho prova el fet que en els compromisos següents l’ombra d’una crisi profunda de joc l’hagi perseguit de manera implacable. No obstant aquesta evidència, els resultats l’han mantingut a la superfície gràcies a la victòria in exremis davant la Reial a Anoeta i la reacció mínima davant l’Alabès el diumenge últim, sis punts agònics que li han permès seguir el ritme del Girona, el Reial Madrid i l’At. Madrid. Caure derrotat a la Champions contra el Xakhtar, on portava nou punts de nou, no ha suposat un canvi substancial sobre les enormes possibilitats d’acabar la lligueta al primer lloc per afrontar confortablement el sorteig de vuitens de final.
La sobtada inestabilitat, tan inoportuna quan coincideix amb unes d’aquestes aturades de 15 dies pels partits de selecció, perquè aquests estats de nerviosisme i tensió s’eternitzen i s’agreugen, ha permès aflorar a la superfície un conflicte intern del laportisme que, des de l’arribada de Xavi, dormisquejava latent per la conveniència de les circumstàncies i forçat per un prudent servilisme cap al president Joan Laporta. El que li passa a Xavi, l’espoleta veritable de la seva sacsejada actual amb aquestes declaracions apuntant a la premsa de ser corrosiva i culpable de l’engarrotament dels jugadors, prové de les crítiques del sector mediàtic que, des de fa força anys, només entén i analitza el joc i el rendiment de l’equip des de l’excel·lència del Barça de Guardiola, un lobby realment poderós i càustic que, des de la marxa del Barça del tècnic de Santpedor, al final de la temporada 2011-12, s’ha dedicat a destruir sistemàticament, compulsivament i indefectiblement la feina de qualsevol entrenador que s’hagi assegut a la mateixa banqueta.
Ningú no s’ha salvat d’aquest guardiolisme psicològic, cap dels successors des de Tito Vilanova a Xavi, passant per Tata Martino, Luis Enrique, Ernesto Valverde, Quique Setién i Ronald Koeman, malgrat que una petita part d’aquest entorn mediàtic tan arrelat, organitzat i coordinat des de fa molts anys a la ciutat no va tenir més remei que donar llum verda al fitxatge de Xavi, entre altres motius perquè el mateix Laporta va arribar al càrrec sense saber què fer a la banqueta i perquè finalment es va desfer de Koeman sense tenir del tot clar qui posar al seu lloc.
Xavi, cal no oblidar-ho, posseeix el seu propi lobby, també ampli i influent, construït a imatge i semblança del de Guardiola, alimentat al llarg dels anys a còpia de mantenir un contacte permanent, fluid i directe amb els periodistes clau i més destacats de cada mitjà.
De fet, Xavi pot agrair-li al seu lobby i també al de Guardiola que forcessin la destitució de Koeman i li aclarissin el camí al Camp Nou des de Qatar. El tècnic holandès va acabar sobrepassat per aquesta acidesa d’una crítica metòdicament destructiva per sobre d’unes circumstàncies tan excepcionals com les que va viure quan es va quedar sense Messi ni Griezmann, amb Pedri, Ansu Fati, Araujo i Dembélé lesionats, alguns d’ells de llarga durada, i destituït per culpa de jugar molts partits amb Luuk de Jong, Jutglà, Abde, Yussuf Demir, Nico, Ilaix Moriba i Òscar Mingueza, entre altres futbolistes.
El mateix Xavi, que travessa un evident període de desconcert i de nerviosisme aquestes setmanes, va afirmar fa poc que “l’equip que tenia quan vaig arribar -en al·lusió al rebut de Koeman- no era competitiu”, una manera de justificar-se pels mals resultats aconseguits quan va ocupar la banqueta indistintament abans i després que Laporta fitxés al gener Alves, Ferran Torres, Aubameyang i Adama Traoré.
La preocupació de Xavi s’explica perquè ningú sap millor que ell com funciona aquest entorn, amb el seu crèdit minvant des de fa alguns mesos per culpa de la imatge de l’equip, sabent que el guardiolisme ha estat a l’expectativa i en són de pau amb Xavi fins que a l’últim i llarg estiu es van registrar friccions entre tots dos, Xavi i Pep, per culpa de la cessió denegada en el seu moment de Joao Cancelo, enquistada, l’adeu de Gundogan i els cants de sirena des del Camp Nou per atraure Bernardo Silva.
De la perversitat i maledicència del lobby guardiolista, que no ha de seguir expressament instruccions directes de Guardiola, ja que en té prou de suposar o identificar signes d’agressivitat o d’amenaça en algun enemic per activar-se, Xavi també n’és plenament conscient. A més de saber com les gasta, la raó que l’ha posat a la defensiva i l’inquieta prou per haver transmès aquesta angoixa al mateix vestidor respon a la seva percepció personal que aquest superpoder se li gira en contra a cada partit que equip s’allunya d’aquesta excel·lència atribuïda al Barça de Guardiola. Per a aquesta secta mediàtica tan radicalitzada, que fins i tot li nega a Messi l’àmplia quota que li correspon i que ha mitificat fins a un extrem obsessiu la imatge de l’actual entrenador del City, la possibilitat que Xavi i Laporta poguessin emular o superar la llegenda guardiolista ha passat de ser una possibilitat que es contemplava amb cert recel a un escenari on la mateixa figura de l’entrenador, Xavi, li comença a generar incomoditat i un rebuig creixent. Principalment perquè, des de la seva posició purista, el discurs i la metodologia de Xavi, que pretén recuperar i millorar aquest passat que ell va viure com a jugador del millor equip de tots els temps, que aspira al continuisme, el que fa és retreure i embrutar aquest record immaculat d’un futbol únic i un palmarès irrepetible.
El que no vol el guardiolisme militant és que a Xavi se’l pugui identificar amb aquest corrent o que el pugui tacar. Amb molt menys motiu ara que entre tots dos s’han produït situacions de tensió controlada, però d’aspror, al capdavall. Aquest guardiolisme psicològic es vol desmarcar de Xavi, li ha posat la proa no tant en un format d’assetjament, atac i enderrocament com d’abandonament i retirada de l’escut i de la protecció que com a membre d’aquell equip gloriós s’havia guanyat.
Ara sí que Xavi està sol en el seu petit fortí, en part emparat a la Lliga conquerida la temporada passada i en part exigit i obligat a millorar substancialment els registres del curs anterior, especialment pel que fa al joc. El Girona, que forma part del City Group, li ha pres per mèrits propis aquest elogi del mètode i de l’estil que se li suposava a Xavi, a qui la crítica està despullant raonablement perquè el seu equip ha perdut aquesta màgia del passat guardiolista -si és que la va tenir en algun moment-, i perquè no se li ha acudit res millor ni tampoc res pitjor que assenyalar i acusar l’altre lobby dominant de la premsa catalana com a culpable. Val més que no perdi més partits o la crueltat de la crítica el destrossarà en qüestió de dies. Ho sap.
