El destí sempre tendeix a ser capritxós i força indulgent en les qüestions processals que puguin afectar directament el president del FC Barcelona, Joan Laporta, que ara es pot veure lliure de la imputació per suborn recentment prescrita pel jutge Joaquín Aguirre en el cas Negreira. De manera sorprenent, o no, si s’atén la immunitat històrica de Laporta a l’hora d’esquivar el pes de la llei contra els nombrosos indicis delictius en què s’ha vist embolicat al llarg de la seva carrera i el seu enorme protagonisme a l’entorn blaugrana, la mateixa Fiscalia Anticorrupció ha sortit al pas per intercedir per ell i salvar l’actual president de caure al mateix banc dels acusats on sembla que s’acabaran asseient Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, que ja constaven com a investigats per corrupció esportiva i administració deslleial.
Laporta s’havia salvat per la prescripció dels dos delictes, no perquè no constés -al contrari- que ell mateix havia autoritzat i augmentat generosament en el seu primer mandat els pagaments a José María Enríquez Negreira pels seus informes milionaris.
Davant d’aquesta situació d’impunitat per la prescripció dels presumptes delictes atribuïts a Rosell, Bartomeu i els seus alts càrrecs a l’alta direcció del Barça, Laporta havia defensat en general l’honorabilitat del FC Barcelona negant la compra de partits per guanyar títols, extrem que tampoc discuteix ni tracta de demostrar la causa ni un magistrat a qui només li cal acreditar que hi va haver intenció d’influir en l’estament arbitral a través d’Enríquez Negreira, que mai no ho ha negat i a més ho ha deixat escrit en un parell de burofax. En tindria prou, segons el seu plantejament, trobant evidències que, per exemple, els ascensos, descensos i la divisa internacional estaven en mans de l’excol·legiat català.
Laporta, fins i tot, va intentar una bruta maniobra per presentar el Barça com a part perjudicada i així poder reclamar danys i perjudicis als expresidents, una postura més que insolidària i malintencionada a la qual el mateix Joaquín Aguirre va reaccionar amb una negativa ferotge, recriminant-li que volgués acusar els altres dos expresidents per una actuació criminal que ell mateix, li va recordar, havia comès des del 2005. Més encara: Aguirre li va enviar al cap de pocs dies una interlocutòria ampliant la instrucció per un possible delicte de suborn i una curiosa manera d’interpretar els terminis de la prescripció, de manera que Laporta també entrava a formar part de la llista d’investigats. Segons la seva aritmètica, s’havia de comptar enrere deu anys des de l’últim pagament efectuat a Negreira el 2018, sent Bartomeu president. O sigui, fins a mitjan 2008, quan Laporta governava el club.
Va ser en aquell moment, mai abans, quan Laporta va reaccionar com un animal ferit amb un discurs victimista i enfurismat denunciant una conspiració en contra des d’un ens anomenat “madridisme sociològic”. Això sí, sense esmentar ni assenyalar ningú, ni tan sols Florentino Pérez o el Reial Madrid, i esforçant-se per mantenir amb el president i la institució blanca les millors relacions malgrat haver-se personat, amb permís del jutge, com a acusació en el cas.
Laporta, com sempre, se les va arreglar per armar un soroll mediàtic tan gran que va aconseguir excitar la premsa madridista i generar entre l’afició blaugrana aquesta sensació que realment el cas Negreira no és més que un complot maquinat per una mà negra, la mateixa que històricament ha perjudicat el Barça i afavorit el Reial Madrid.
L’activació d’aquesta dialèctica barcelonista ploranera i desesperada, que semblava superada gràcies a Messi, l’estrella argentina que Laporta va fer fora del Barça de mala manera, va provocar un efecte col·lateral amb el qual Laporta no comptava, veient-se atrapat, una mica per força i sense dissimular la seva incomoditat, en la necessitat corporativa de reunir-se en un sopar amb els expresidents Gaspart, Reyna, Rosell i Bartomeu. Tots quatre es van posar a disposició de Laporta per escenificar aquest push d’unitat i de força social blaugrana davant de l’enemic.
En realitat, a Laporta no li ha agradat mai la possibilitat d’usar aquesta foto, precisament perquè el seu èxit electoral s’ha basat sempre a desacreditar i criminalitzar Núñez, Gaspart, Rosell i Bartomeu, especialment aquest últim i la seva herència, sobre la qual ha justificat les atrocitats contra el Barça comeses aquests dos anys de la seva segona presidència.
No ho tenia previst i menys ara que el mateix madridisme sociològic que el volia incriminar en el cas Negreira fa un mes, de sobte, corre al seu auxili, com sempre ha fet des que el cas Neymar, impulsat des del seu entorn barcelonista contra Rosell i Bartomeu, el va ajudar a descobrir el gran poder al voltant de la llotja del Bernabéu. Des d’aleshores, Florentino sembla il·luminar i guiar cadascun de les seves passes, des del permís per penjar una lona fins a la seva submissió i obediència cega a la geopolítica del president del Reial Madrid contra la UEFA i LaLiga.
Laporta, en els seus equilibris cada vegada més complicats, se sent a gust i molt ben acompanyat pel seu excunyat inequívocament franquista, Alejandro Echevarría, en les qüestions del Barça i més que segur sota l’ala protectora de Florentino quan travessa la frontera d’una Catalunya que se li queda petita.
Si ho necessités, Laporta podria comptar amb Rosell, Bartomeu, Reyna i Gaspart per defensar-se en el cas Negreira. En vista de les últimes novetats, això no obstant, tant Rosell com Bartomeu ja saben que no poden comptar amb Laporta des del moment en què el jutge admeti el criteri de la Fiscalia.
Els dos fiscals, Luis García Cantón i Ricardo Sanz-Garea, autors del recurs, no deixen de sostenir l’estructura del suborn proposat pel jutge i discrepen, en canvi, de la teoria adhesiva sobre l’actuació conjunta, coordinada i convinguda dels pagaments al llarg dels anys pels presidents, continuadament i consecutivament. Creuen que cadascú va obrar sota la seva pròpia responsabilitat. I, el més curiós, discrepen sobre els càlculs de la prescripció, de manera que Laporta, segons el seu criteri, no es pot imputar. Curiós que tots els fonaments de l’escrit giren al voltant de la salvació de Laporta. Sort?
