Marc Ciria qualifica de “fals” el pla de Roures per recapitalitzar el Barça

L'economista li desmunta la idea de vendre el 25% del club a inversors privats perquè ara és el pitjor moment, perquè s'ho quedaran pel deute, sense injectar un euro, i perquè en voldran el control

Jaume Roures, factòtum de Mediapro
Jaume Roures, factòtum de Mediapro

El perfil barcelonista de Jaume Roures entra en una nova dimensió, desconeguda, a partir del seu desplaçament, acomiadament o eliminació, com es vulgui dir, de la cúpula executiva de Mediapro, un altre dels noms propis íntimament lligat a la dinàmica barcelonista de Joan Laporta. L’eix Laporta-Cruyff-Roures, en qualsevol ordre i format, ha exercit un poder efectiu i dominant des del 2003 al 2010, també en l’època Rosell-Bartomeu, des de dins i des de fora i ara amb nous formats, encara que sense Johan en aquest nou període marcat pel retorn desenfrenat i incontrolable de Laporta a la presidència.

Jaume Roures ha jugat nombrosos papers a l’entorn blaugrana. D’una banda, com a comprador i gestor dels drets de televisió de la Lliga al llarg de molts anys, abans que els clubs fessin finalment el pas de gestionar-los de forma conjunta; i d’una altra, com a propietari de Barça TV amb Laporta i amb Sandro Rosell, una mena de lloguer de la gestió, producció i explotació del canal, i també com a proveïdor, generosament recompensat, de la tecnologia aplicada a les reformes successives del museu.

El març del 2021, per les circumstàncies especials d’un govern esbojarrat i improvisat, li va tocar ser avalador il·legal per evitar la repetició de les eleccions i salvar Laporta d’enfonsar-se fins i tot abans de començar el mandat, ja que en una distracció de les seves va oblidar preparar l’aval per prendre possessió del càrrec.

Un any després, Laporta va haver de recórrer una altra vegada als seus enormes recursos financers per fingir la venda de Barça Studios, avançant 10 milions per una compra fictícia del 24,5% del suposat gran negoci audiovisual i digital. Avui se sap que l’operació va ser teatre pur.

En tots els casos, però, Roures ha actuat i mantingut una determinant i infal·lible posició d’avantatge. És a dir, assegurant-se sempre guanyar almenys quatre o cinc euros mínim per cada euro invertit, si no directament per la via de l’economia circular del laportisme.

El més sorprenent és que el nou Roures, el que ara s’hi sembla a un personatge de Los lunes al sol, desocupat, parla del Barça amb una ingenuïtat i una ignorància més que sospitoses. El mateix alimenta aquest somni de capitalitzar Barça Media per 1.000 milions de dòlars -comentari al·lucinant venint d’algú que coneix millor que ningú aquest negoci i que ha estat el primer a sortir cames ajudeu-me venent la seva part de la propietat així que ha pogut-, que, alternativament, planteja un canvi de model de propietat o, si més no, obrir el debat.

“No m’agradaria ser president del Barça. El que ja voldria és començar un debat sobre el model de la propietat. El Barça, com La Caixa, pot fer una Fundació que protegeixi l’àmplia majoria de la propietat i treure’n el 25% o el 30% de les accions. Ara que el Manchester United està a la venda i es parla de 5.000 o 6.000 milions, el FC Barcelona pot valer 4.000 m o 5.000 m i, si vens el 25%, arreglaries les coses amb 1.500 milions que entrarien del 25%. El que hi ha ara és un model de propietat falsa”, ha dit.

Raó no li falta sobre això últim, ja que ell sap millor que ningú com se les han arreglat tots els presidents, des de Josep Lluís Núñez, per sostenir aquest model que, per una banda, obliga a la transparència, el rigor i el control social i, per una altra, a gestionar el vessant més fosc del negoci del futbol, com quan Jaume Roures era l’advocat de Johan Cruyff.

Sobre el model de propietat i aquest debat que, de cop i volta, proposa perquè li sembla necessari, i sobre el seu plantejament per al refinançament amb una senzilla maniobra borsària, són d’una candidesa inusual i estranya en algú que si ha destacat empresarialment és pel seu coneixement i experiència sobre l’àmbit financer i econòmic associat a la indústria del futbol. Per què, doncs, el que diu és tan poc substancial ni realista?

Alguna cosa trama Roures, indubtablement, encara que per ara hagi donat més mostres d’estar més aviat desorientat i estar jugant premeditadament a despistar.

Qui li ha respost de manera rotunda i contundent ha estat Marc Ciria, negant absolutament que la venda d’una part del club sigui possible i sigui la solució a la situació crítica del Barça. “Això és fals”, li ha replicat el que des del 2015 va ser mentor en matèria econòmica del laportisme. O seria més exacte dir que va ser l’autor intel·lectual del discurs inflat i pervers sobre la necessitat d’enderrocar Josep Maria Bartomeu abans que prengués les mesures anticrisi que haurien salvat el Barça.

Ciria, habitual de les tertúlies especialitzades en blanquejar molt millor que la mateixa junta de Laporta la manipulació i l’engany que contenen els comptes, ja no amaga les seves pretensions presidencials ara que s’ha allunyat una mica del seu servilisme, encara que sense la bel·ligerància i l’agressivitat que per la meitat de la meitat de la meitat havia exercit sobre la junta anterior.

Si és que vol ser candidat -o, si més no, començar com a vicepresident econòmic de Víctor Font, ja que tots dos han començat, de sobte, a dir les mateixes coses-, ha començat fort o no mesurant del tot calculadament les conseqüències de portar-li la contrària a Roures, qui ha exercit de canceller blaugrana a l’ombra quan Laporta ha estat president.

El que diu Roures “és fals”, assegura Marc Ciria, “des del punt de vista objectiu, econòmic i financer. Per tres raons, la primera perquè quan jo negocio una venda i tinc necessitats financeres a curt termini em trobaré amb un comprador que em negociarà a la baixa, com el que té un habitatge i l’ha de vendre per pagar el deute que té, diferent d’aquell que no té pressa i s’espera que li paguin allò que ell vol. Ara és el pitjor moment per iniciar un procés de venda, encara que quedi clar que estic en contra de la venda en qualsevol circumstància. La segona raó és que no ens aportaria ni un sol euro, és un canvi de deute per capital. Què ens pensem que farien els fons d’inversió? Com que em deus 1.000 t’ho transformo en capital, però no t’injecto ni un euro. I la tercera raó és més greu, doncs, encara que es quedin amb un 25% exigiran el control del club perquè ningú no posarà diners i no tindrà el control, sobretot en l’àmbit econòmic. Què ha passat amb el Manchester United, per exemple? Que els compradors el que han fet és repartir-se dividends, prioritzen el negoci i revendre’l a un preu superior. En el supòsit d’un model híbrid de societat el Barça començarà un camí de no retorn perquè un cop venguis una part del club no la recuperaràs mai”.

Ho ha deixat clar. Ara falta saber què és el que ha de dir Jaume Roures o si de debò impulsarà un debat sobre el model de propietat que, sigui dit de passada, a la junta actual i encara menys a Laporta no li interessa per res. I als socis? Tampoc se sap per què els mateixos que colpejaven Bartomeu en nom del futur laportista han estat rebentats, silenciats i ignorats, com la resta dels socis, pel nou règim que tant van adobar.

(Visited 209 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari