L’oracle menys fiable de tot el barcelonisme, Lluís Carrasco, ha tornat a profetitzar, via twitter, sobre la propera i esperada gesta laportista: “En 6 dies, novetats. Que tot va molt de pressa!”, ha escrit qui va apostar com cap altre palmer de l’entorn del president que el retorn de Leo Messi era imparable. No menys inquietant ha estat la piulada d’un altre sequaç mediàtic com el director del diari Sport, Joan Vehils: “Per cert, hi haurà més fitxatges…”, ha dit.
Queden menys de deu dies per a l’inici de la Lliga i la llista d’inscrits del Barça -tretze futbolistes- no s’ha mogut des que, després de celebrar el títol a finals de la temporada anterior, va arrencar el que havia de ser un altre estiu de rodet blaugrana al mercat, entre altres motius perquè s’auguraven un festival de vendes, una reducció espectacular de la massa salarial, la llum verda de LaLiga a l’infal·lible pla de tresoreria pactat amb Javier Tebas i la possibilitat de tornar a l’1:1 a l’hora de fitxar.
Cap d’aquestes expectatives no s’ha complert. Al contrari, amb el pas dels dies, la primera patacada sonada va ser el ‘no’ de Messi, que va entreveure amb una anticipació i clarividència admirable que Joan Laporta li estava explicant un altre dels seus contes, com quan l’anava a renovar l’estiu del 2021. Laporta, sense rubor ni vergonya, ha aprofitat per entabanar la premsa amb un altre relat mentider: “Messi ens va dir que preferia anar a jugar a una lliga amb menys pressió. Ho entenem i li desitgem tota la sort del món”.
Però, el que Messi va explicar quan va prendre la iniciativa de descartar la proposta de Laporta, que no va ser mai per escrit, no quadra per a res amb aquest discurs. “Tenia moltes ganes, molta il·lusió de poder tornar, però després d’haver viscut el que vaig viure i la sortida que vaig tenir, no volia tornar a estar una altra vegada en la mateixa situació, no volia esperar a veure què passaria i deixar-me futur en mà d’un altre”, va declarar, precisant que tampoc estava disposat al sacrifici d’altres jugadors del Barça per facilitar-ne la reentrada: “Vaig sentir que havien de vendre jugadors o abaixar sou a jugadors i la veritat és que jo no volia carregar amb això”. I quant a la pressió va ser rotund i clar: “Si no sortia això del Barcelona, volia anar-me’n d’Europa, sortir del focus i pensar més en la meva família”.
Laporta, una vegada més, ha anat manipulant el missatge real i argumentat de Leo sabent que el davanter argentí, a qui ell va fer fora personalment, no estarà tot el dia parlant del que ja es passat. A diferència del president, Leo només parla quan toca fer-ho i per complir la seva paraula. El temps li ha donat tota la raó a Messi, que acceptava tornar al Camp Nou per un euro més que Lewandowski, això sí amb la garantia signada per Laporta de poder ser inscrit a LaLiga en formalitzar el contracte. Més o menys el que va exigir Gundogan en signar fa un parell de mesos, afegint-hi una clàusula que anul·la el contracte si el dia de l’arrencada de la Lliga encara no ha estat inscrit.
El que li plantejava Laporta i temia Leo més que justificadament era un espinós estiu d’incerteses i de maniobres pendents, en cap cas segures ni encarrilades, abans de poder-lo donar d’alta. El conte que li va explicar el president era, després de tot, una mena de faula. El següent revés, també albirat per Leo, que disposava de bona informació a LaLiga, va ser degut a les conseqüències de tenir excedit el límit salarial i, per tant, només disposar del 40% de les vendes netes, una mica més en segons quins jugadors i circumstàncies.
A més, LaLiga li va exigir a Laporta la presentació d’un aval de la junta de 6,6 milions per l’incompliment de les retallades pactades a les seccions. Les vendes de jugadors, a menys de dues setmanes per al primer partit de Lliga, també s’han anat dilatant, gairebé només s’han concretat la baixa d’Umtiti i el traspàs de Nico al Porto, si bé s’ha produït un fet excepcional com la sortida de Dembélé, per la clàusula, que en principi només aportaria al fair play el 60% de 25 milions, és a dir 15 milions si és que el futbolista estava del tot amortitzat.
La fugida de Dembélé ha resultat ser un episodi interessant, sorprenent i imprevist, provocant una situació que, d’entrada, hauria d’haver servit per positivar aquest estat d’ansietat i de nervis acumulat després de tres mesos d’anar endarrerint aquesta inscripció imminent i folgada dels jugadors. No només dels que, com Gavi, va renovar la tardor passada. També d’Araujo, Sergi Roberto, Marcos Alonso, Iñaki Peña, Balde i dels fitxatges estrella de l’estiu, Íñigo Martínez, Gundogan i Oriol Romeu.
La reacció ha estat la d’esquarterar mediàticament i esportivament Dembélé i provocar un buit que, com ho interpreta Xavi i aquest trio de la nova governança integrat per Laporta, Alemany i Deco, en què cadascú va a la seva bola i busca reforços que no sempre estan ni consensuats ni quadren tampoc amb el que Xavi vol, només el pot omplir l’arribada de tres fitxatges més, un lateral dret, un altre migcampista i qui sap si un davanter o un mitja punta.
Paral·lelament, la pitjor notícia es va produir quan LaLiga va detectar l’impagament del primer desemborsament pendent de la venda de la palanca Barça Studios, de 60 milions, pel fet que aquella operació va ser de maquillatge i d’urgència per aparentar un acord d’alienació d’actius digitals per valor de 200 milions dels quals, a l’hora de la veritat, Laporta només va aportar 20 milions, ja que tant a Orpheus Media (Jaume Roures) com a Socios.com els va prometre que arribat el moment endarreriria el cobrament de la resta i que els recompraria els drets a base de traspassos al llarg de la temporada.
Amb aquests números vermells davant de LaLiga les inscripcions pendents van ser bloquejades. Res que Joan Laporta no pogués arreglar en un dit i fet com així es va filtrar immediatament amb la notícia que un fons d’inversió alemany corria al rescat, posant aquests 60 milions del forat de Barça Studios. Els dies han transcorregut sense novetats, excepte per la notícia difosa per TV3 apuntant que els diners alemanys finalment no arribarien després del pas enrere dels inversors.
Tan estrany va ser que la televisió més laportista de totes donés una notícia tan negativa com que la resta dels mitjans, després de contrastar-la, optessin per parlar de confusió, sense negar del tot la tragèdia que ocasionaria el penediment dels diners alemanys ni tampoc donar per lligat i ben tancat aquest pegat d’emergència, que consisteix a revendre part de les accions de Barça Visión, la societat creada per repartir l’accionariat a tres bandes fa un any, per un valor inferior.
El que ve, a poc més d’una setmana per a l’estrena a la Lliga, és una altra ‘palancada’ de Laporta tipus la de Barça Studios de l’any passat, és a dir un invent d’emergència, d’última hora, del qual, quan es pugui conèixer la lletra petita, comportarà un nou perjudici per al Barça i un altre compromís que, a curt termini, augmentarà el risc d’acabar sent una SA.
El periodisme i l’entorn laportista fanatitzat tornaran a cantar l’audàcia i la irresistible personalitat i capacitat de gestió del seu president. No admetran, una vegada més, ni el ridícul, la morositat, la improvisació, la insolvència i la poca traça d’arribar cada temporada al límit de les inscripcions sense haver fet els deures ni haver-se pres seriosament la gestió del club (A què es refereix Lluís Carrasco quan afirma que “tot va molt de pressa”?). No recordaran, tot plegat, que mentre queia el teló i s’enfosquia terriblement el panorama, president i directius, juntament amb familiars i amiguets, gaudien d’unes vacances de cinc estrelles a costa dels diners dels socis pels EUA.
Això sí, amb la tranquil·litat que Javier Tebas els va prometre estar callat si complien el pla de viabilitat. El final i l’excusa recurrent serà la inflexible postura de LaLiga en l’assetjament i la persecució al Barça, ja se sap. Però res no canviarà el fet indiscutible que Messi tenia raó, que Laporta no és de fiar, que mentia i que mai no va tenir, ni tan sols quan va guanyar les eleccions, un pla més enllà de gastar per sobre dels recursos del club en fitxatges.
I sí, el Barça està econòmicament pitjor que quan va arribar, encara que no tant com quan la setmana que ve Laporta pugui finalment donar d’alta a mitja plantilla a canvi d’un altre saqueig impresentable del poc que ja queda de valor al club. Vergonyós que, un any després, la història es repeteixi amb un escenari més dantesc i dramàtic i que, després de tot, la premsa i l’entorn laportista ja estiguin preparant una altra gran cerimònia d’aclamació al seu heroi.
