La junta de Joan Laporta ha aconseguit tornar a adormir l’estat d’opinió barcelonista amb la recepta habitual, a còpia d’inundar l’entorn mediàtic de bones notícies -si més no, en aparença- per convèncer l’entorn sobre la normalitat d’una situació tan extremadament crítica, des del punt de vista econòmic i financer, que les ampliacions de contracte de futbolistes com Gavi o Araujo estan pendents de ser aprovades per LaLiga des de fa mesos, pràcticament des del començament de la temporada ja finalitzada.
Tan greu és el context que, de fet, ha calgut formalitzar un aval de la junta contra el seu patrimoni personal, en principi, per desactivar el risc que tots dos jugadors tinguessin la temptació d’escollir ser traspassat (Araujo) o anar-se’n lliure (Gavi ), cansats d’un retard injustificable i vergonyós. A l’hivern, tampoc no es va poder activar la continuïtat de Marcos Alonso ni establir la renovació d’Iñaki Peña o Sergi Roberto.
La premsa laportista s’ha ocupat de promoure, per contra, una visió edulcorada de l’actualitat per capgirar l’amarg sabor del final de campanya que havia deixat, malgrat els sis títols de Lliga, la fosca ombra del cas Negreira, l’intent d’acanada als socis amb els abonaments de Montjuïc, la guerra del Palau (on s’ha passat la guillotina), el frustrat i ridícul intent de portar de tornada Messi o l’evident insuficiència de recursos per lligar els reforços demanats per Xavi per lluitar per la Champions, Leo a part, com Kimmich, Brozovic, Zubimendi i altres (inclòs Oriol Romeu, fitxatge que Laporta no contempla malgrat l’interès de l’entrenador).
Contra aquest escenari una mica depriment, Laporta ha contraatacat, en primer lloc, destacant la previsible decisió de la UEFA d’endarrerir una possible sanció gràcies a un gir radical de les seves posicions a base d’un acostament a Javier Tebas, de més piloteig a Luis Rubiales i Aleksander Ceferin, el president de la UEFA, que Laporta haurà de ratificar quan es jugui la propera partida per la Superlliga després de la decisió imminent de l’alt tribunal europeu. Si es confirma que Laporta rebaixa aquesta fermesa inicial i també el seu suport frontal a la Superlliga, llavors se les tindrà a veure amb la ira de Florentino Pérez, prou emprenyat amb Laporta últimament per a predir que les represàlies poden ser terribles.
Són les conseqüències d’improvisar, com també ha passat amb la necessitat d’ocultar i distreure l’estranya sensació de muntatge mediàtic organitzat al voltant del presumpte retorn de Messi, que quan es va destapar de debò va quedar en res tot plegat. Una negativa que va assumir el jugador, fart de la mesquinesa i de la xerrameca d’un president que no va ser capaç de presentar-li una oferta per escrit i només de prometre-li que si venia diversos jugadors llavors podria pagar-li. A més de mentir, argumentant que el pare de Leo es va excusar per no venir que el seu fill ja no volia més pressió, va signar el que fes falta per lligar Gundogan, campió de la Champions amb el City, sent plenament conscient que no podrà inscriure’l fins a tancar les vendes que recull, forçosament, el pla de tresoreria emparaulat amb LaLiga.
El jugador alemany no ha amagat, sobretot la seva dona, que detestava seguir suportant el clima infernal de Manchester i buscava una destinació com Barcelona, de sol i platja, per al seu darrer gran contracte professional. Una vegada més, com en els fitxatges de Lewandowski, Raphinha i Koundé, Laporta no ha tingut cap competència d’altres clubs per aquests jugadors.
Fins i tot arribant lliure, el cost salarial de Gundogan és elevat, motiu pel qual Laporta continua necessitant vendre futbolistes cada dia amb més urgència i constrenyiment, si no vol tornar a ficar-se en el mateix atzucac de l’any passat amb Koundé, finalment inscrit quan ja s’havien disputat dues jornades de la Lliga gràcies a un aval personal de Laporta, un altre directiu i Mateu Alemany. Irregular, sospitosa i imprudent maniobra, ja que sense aquest aval el futbolista quedava lliure, encara que no exonerava el Barça de pagar el traspàs acordat amb el Sevilla.
L’estratègia triada continua sent la pitjor: la d’anteposar el problema -com els compromisos adquirits amb Íñigo Martínez, que també arriba amb la carta de llibertat, com Gundogan i ara sembla que amb Vitor Roque, un davanter brasiler de 18 anys pel qual es pot arribar a pagar més de 60 milions- a la possible solució, que en aquest cas hauria estat avançar les sortides.
És curiós el comunicat oficial del club sobre aquestes operacions com la d’Iñigo Martínez, en què s’afirma que les dues parts “han arribat a un acord per a la seva incorporació, després que el jugador hagi acabat el contracte amb l’Athletic Club. El futbolista signarà per dues temporades, fins al 30 de juny del 2025, i tindrà una clàusula de rescissió de 400 milions d’euros”. El temps del verb emprat és el de signar, en futur, i no el de “ha signat” com és habitual, cosa que indica l’existència d’un precontracte subjecte a la condició de ser inscrit. El comunicat sobre Gundogan és exactament igual, en aquest cas amb una clàusula reconeguda que preveu la recuperació de l’estatus d’agent lliure per part del jugador si no és inscrit al primer partit de Lliga el pròxim 13 d’agost.
Una tàctica idèntica ha fet servir a la secció de bàsquet, apressant-se a comprar per les braves un jugador de la Penya, Joel Parra, i iniciar una subhasta pels germans Henangómez, tallats a l’NBA, després del cop de porta de l’escorta del Partizan Kevin Punter. El problema per a Laporta rau en el fet que, per ara, no hi ha acord per a la rescissió de contracte amb Mirotic, que serà cara i complicada perquè el jugador encara pot exigir el cobrament dels dos anys de contracte que té signats o una bona part del salari compromès. Un altre cop, el problema per davant de la solució per diluir com es pugui el mal rotllo actual amb l’afició del Palau.
Finalment, s’han fet públics els resultats absolutament favorables a la gestió de la junta d’una enquesta a 3.000 socis que, en un 52%, puntuen entre notable i excel·lent la gestió de la junta i valoren com a positiva l’adjudicació de l’obra de l’Espai Barça, amb una puntuació de 6,07 sobre 10. L’aprovació general és el del 80%. Les entrevistes es van fer entre el 26 d’abril i el 5 de maig, quan el Barça treia 14 punts al Madrid i en quedaven 15 per jugar. Un dels resultats de l’enquesta també assegura que, per part dels abonats, “la intenció de renovació de l’abonament és altíssima (entre el 76,1% i el 87,8%)”, cosa que s’hauria traduït en almenys 65.000 socis abonats per al Lluís Companys la temporada de l’exili. Després de gairebé dos mesos llargs d’embolicar la troca i haver rebaixat a la meitat el preu de sortida, el total dels socis que han confirmat aquesta intenció de continuar mantenint la seva localitat a Montjuïc ha estat de 16.864; o sigui, de 50.000 menys. Cal preguntar-se fins a quin punt són del tot fiables segons quins resultats de l’Observatori Blaugrana que, a més, costa un dineral perquè el fa una empresa externa.
