Les notícies sobre el finançament de l’Espai Barça s’han convertit en la versió blaugrana del dia de la marmota, principalment perquè la directiva de Joan Laporta ha confirmat haver aconseguit un acord amb bancs i inversors diverses vegades, i tots diferents, al llarg dels últims mesos sense que cap hagi estat anunciada ni confirmada amb un comunicat oficial. L’última versió, urgentment repartida entre les redaccions dijous al matí per mitigar tant com fos possible la cruel eliminació copera a mans del Reial Madrid, apunta a una cessió pràcticament total de l’Espai Barça -gestió, construcció i explotació de l’obra més important de la història del club- a una societat externa dominada pels bancs i inversors.
Aquesta sembla ser la solució final de Laporta, entregat i rendit a la realitat que desaconsellava frenar el projecte, a canvi de mantenir sigui com sigui la licitació a favor de l’empresa turca Limak.
Fins ara, Laporta i el seu aparell de comunicació s’han dedicat sistemàticament a filtrar les diferents versions i estadis d’una negociació que, sobretot des del 31 de març, ha entrat en un bucle del tot inintel·ligible. Des d’aquell dia, o més ben dit des del dia anterior, quan la junta directiva es va reunir durant set hores per aprovar-lo d’una vegada per totes, l’únic que es va treure en clar va ser que la temporada que ve el primer equip jugarà a Montjuïc.
Més enllà d’aquesta certesa, que havia de ser ratificada formalment davant de la Federació Espanyola de Futbol, i per tant a la UEFA per als partits de Champions, només es va afegir, per filtracions també, que la junta havia aprovat un pla de finançament en espera que l’endemà l’aprovessin els inversors.
O sigui que no estava encara tancat, cosa que va suposar anunciar la definitiva llum verda a la setmana que ara acaba, amb informacions semblants i també confuses. La premsa ho va reproduir i va transmetre casualment el matí següent al daltabaix coper del primer equip davant del Reial Madrid.
Va ser, d’alguna manera, la bona notícia del dia, que venia a dissipar com a mínim part del desencís i el disgust de la vigília, el feliç desenllaç d’una negociació que semblava lligada des de feia mesos. De nou, però, a base d’informacions filtrades que deien celebrar, per part de la junta, l’acord final i definitiu, això sí, condicionat que la setmana que ve els inversors coneguessin tots els detalls i decidissin, conjuntament amb el Barça, fer-ho públic.
De nou, llacunes. Està aprovat pels inversors o no ho està? La resposta són els jocs malabars que li toca fer a Laporta des que la seva junta, contra el seu criteri, exigís un interès inferior al 6% i menys finançament garantit sobre emissions de bons a còpia d’introduir crèdits ordinaris amb bancs diferents, si pot ser locals.
A més que això era impossible, amb Goldman Sachs i JP Morgan a l’aguait del cas Negreira, les coses es van posar encara pitjor quan el president de la UEFA, Alexander Ceferin, el va prejutjar públicament qualificant-lo com “el més greu que he vist mai”.
De sobte, però, just en el moment més crític i d’aguda inquietud dels inversors, resulta que tot se soluciona a base de menys interessos i flexibilitat amb els bons, fins i tot amb l’adorn -ningú s’ho creu- que el club es planteja rebaixar el tipus d’interès quan passi la tempesta financera actual.
On és parany? Coneixent Laporta i la seva forma atropellada i imprudent de resoldre aquest tipus de situacions, sens dubte existeix i serà revelat tard o d’hora, potser quan la setmana que ve -és la nova data filtrada- l’acord hagi de ser explicat dins de l’opacitat a la qual ja s’ha endinsat, doncs cal recordar que Laporta ha prohibit a l’agència de qualificació Kroll, encarregada d’analitzar l’operació, fer pública la qualificació de l’operació, després de patir una rebaixa substancial i alarmant de BBB+ a BBB entre el febrer i el març.
També cal precisar que Laporta va assumir el compromís de respectar la voluntat dels seus companys de junta, molts partidaris de trepitjar el fre al caire de l’abisme, a canvi que li permetessin actuar en solitari i amb plens poders.
Tot i que les teòriques línies vermelles del mandat assembleari ja s’han sobrepassat fa mesos, Laporta també estava obligat a no comprometre el patrimoni del club -a bona hora- i respectar certs paràmetres que, com ja es comença a saber, seran ignorats i trepitjats com ho són sistemàticament els drets dels socis, especialment els de participació, votació, informació i transparència.
Les primeres informacions apunten a la intervenció d’una empresa externa, potser una mena de societat participada per Goldman Sachs, JP Morgan, els inversors i el Barça, en qualsevol cas majoritàriament controlada per qui aporta el capital de l’operació, amb la capacitat i la finalitat de controlar absolutament tot el procés de gestió i administració d’aquests recursos, amb una mínima intervenció de la mateixa junta directiva, que passaria a ser un convidat de pedra en la gestió de l’Espai Barça.
Sona estrany, de totes maneres, que Laporta hagi accedit finalment a perdre el control de la seva joguina preferida, a no ser que es tracti d’una altra maniobra per estirar una mica més, en el temps i en les condicions, una negociació que, com a primera conseqüència, podria endarrerir al setembre l’inici de les obres. La resta ja és coneguda, ja que si se signa com sembla, amb només 100 milions d’ingressos del nou Camp Nou per al club al llarg dels 25 anys de venciment del préstec, l’asfíxia està assegurada i Goldman es quedarà amb el club, a canvi del deute, quan exigeixi el pagament del crèdit ordinari que manté des del 2021 i del qual acaba la carència ben aviat.
