Alguns socis del Barça, almenys una minoria dels que comencen a sortir del xoc electoral que va deixar el club en mans de Joan Laporta per segona vegada, comencen a obrir els ulls i preguntar-se si hi ha alguna cosa que funcioni amb eficiència al club des que va prendre possessió fa gairebé dos anys.
Fins i tot la reanimació del primer equip, basada en bona part en l’herència rebuda -Ter Stegen, Balde, Araujo, Pedri, Gavi, Busquets, Frenkie de Jong o Dembélé- i l’encert d’un parell o tres de fitxatges transcendents, aquest lideratge que avui manté l’estat d’eufòria sobre el qual Laporta s’ha aïllat de la forta tempesta exterior, està amenaçada per aquesta denunciable indolència i covardia d’un president que no sap per on sortir del laberint actual.
Com ha estat fins ara, un tret constant des de la seva irrupció a l’entorn com a capità de l’Elefant Blau a finals dels anys 90, Laporta domina l’art de l’agitació i de l’oposició, que és la seva veritable especialitat, mentre que denota una incapacitat natural, insuperable i acusada a l’hora de gestionar, no només el Barça, que ja va deixar arruïnat el 2010, sinó també en la seva tutela i directa participació en el Reus i, ara, en el terrorífic i esperpèntic segon mandat que ja ha posat el Barça al peu dels cavalls de la justícia. No fa ni un dia que, després de les especulacions sobre si la Fiscalia entrava o no a fons en la matèria, el fiscal general de l’Estat, Álvaro García, ha acordat que la Fiscalia Anticorrupció assumeixi definitivament la investigació en el cas Negreira.
Tot i que la Fiscalia de Barcelona va judicialitzar divendres passat les seves diligències prèvies, acusant el Barça (expresidents, exexecutius i el mateix excol·legiat) d’haver destinat més de 7 milions entre el 2001 i el 2018 a la recerca de favors arbitrals, García va emetre ahir dimarts a la tarda un decret en què estableix que la competència per conèixer els fets que constitueixen objecte de les diligències prèvies 348/23 del Jutjat d’Instrucció núm. 1 de Barcelona passi a la Fiscalia Especial contra la Corrupció i la Criminalitat Organitzada, en tractar-se de “delictes relacionats amb la corrupció d’especial transcendència”, una àrea especialitzada dirigida pel fiscal Alejandro Luzón.
La primera conseqüència directa, segons els especialistes, és que la probable lentitud processal del jugat de Barcelona es redueixi alhora que s’hi afegeix una certa ferocitat i velocitat a la causa que hauria d’augmentar la preocupació barcelonista, sobretot després que també el Consell Superior d’Esports anunciés en un comunicat la seva personació a la querella. Mentrestant, a hores d’ara del cas Negreira, Laporta es limita a clamar que té ganes d’enfrontar-se “a tots els pocavergonyes que estan tacant l’escut del Barça”, mentre comencen a desbordar les proves cada cop més contundents que la directiva del Barça, conscientment i continuadament, destinava els fons reservats a José María Enríquez Negreira, segons ha reiterat l’exàrbitre per diferents vies, amb el propòsit d’equilibrar els arbitratges que majoritàriament beneficiaven el Reial Madrid.
Els exdirectius que primer ho van ser amb Laporta i després amb Rosell han desmentit rotundament les revelacions d’El Mundo sobre que “Paguem en defensa pròpia. Si volem que ens segueixin respectant hem de continuar pagant”, que se’ls ha atribuït els primers mesos de la presidència el 2003.
D’altra banda, pren força que el club hauria estat víctima probable d’una maniobra, un xantatge o una estafa que, també sembla demostrar-se, va ser ordida per Enríquez Negreira amb la complicitat a distància del president de la Reial Federació Espanyola de Futbol de l’època, Ángel Maria Villar, i, més directament, pel llavors directiu de la Federació Catalana, Josep Contreras, que, amb el temps, acabaria sent membre de la comissió esportiva del Barça Atlètic i irregular receptor de factures inflades per quedar-se amb almenys la meitat dels diners destinats al fill de Negreira, Javier Enríquez. Aquesta circumstància s’hauria produït una vegada que el clan familiar s’hauria trencat i cadascú va començar a actuar i cobrar pel seu compte.
Les mateixes fonts, citant directius que van tenir coneixement dels fets, han admès que si no es van decidir a tallar abans aquesta fosca relació amb un membre del Comitè Tècnic d’Àrbitres va ser per les amenaces rebudes per part de Negreira, disposat a anar-se’n de la llengua i explicar, almenys des del seu punt de vista, aquest tripijoc entre el Barça i ell per controlar els arbitratges. Quan finalment Josep Maria Bartomeu va assumir la decisió de tallar el subministrament a Enríquez Negreira, no se li va acudir una altra brillantor davant d’idea que enviar un burofax deixant per escrit com funcionava aquest negoci.
Football Leaks, per la seva banda, ja havia detallat en un ampli informe el volum i les dates de l’affaire, a més d’explicar que el mateix Òscar Grau, CEO de Bartomeu, va ser qui va sol·licitar la realització d’un excel a la seva administració amb el detall complet dels pagaments a Negreira que, segons Hisenda, no es van limitar a les societats conegudes fins ara, Dasnil i Tresep, sinó que el club blaugrana, segons ha informat El Confidencial, va fer servir fins a set societats per pagar Negreira i el seu fill.
Pel que fa al coneixement i responsabilitat de la resta dels directius, més enllà de la directa participació i responsabilitat dels quatre presidents, la possibilitat que amplis sectors de les successives juntes coneguessin els fets també s’amplia, ja que, en temps de la Comissió Gestora, Carles Tusquets i alguns membres d’aquesta cúpula van decidir no respondre al primer requeriment enviat per la Fiscalia a la recerca d’informació a l’empara d’una curiosa i sorprenent reflexió: “Ens farem el boig”.
Altres informacions més recents han confirmat que, després de l’arribada de Laporta, diversos directius van saber i van conèixer que el tractament fiscal de les factures a Negreira havien estat objecte d’una acta de disconformitat per part d’Hisenda acceptada finalment per l’administració del club i després recorreguda davant del Tribunal Econòmic Administratiu Central.
Per tant, membres de la junta de Laporta i el mateix Laporta, com la Comissió Gestora de Tusquets, van poder activar-se i actuar de forma preventiva per evitar l’escàndol d’avui. No ho van fer, no es van preparar davant d’una dinàmica processal que es veia venir, convençuts, com ho segueix creient la junta, que l’assumpte no té recorregut ni arribarà gaire lluny. Ni tan sols la pretesa astúcia de moure una querella particular com la de col·legiat català Xavier Estrada, només contra Negreira, ha tingut cap efecte, ja que no ha arribat a ser analitzada i contemplada per un defecte de forma.
És veritat que, per si en quedava algun dubte, el Barça de Laporta no té el mínim pes, influència o ni tan sols una relació estable amb els estaments dels poders i organismes que governen el futbol. A Laporta només li queda l’escut del primer equip com a únic i últim refugi de cara als seus, mentre s’ha cobrat un nou i poderós enemic com és la Fiscalia Anticorrupció. Amb tant de soroll provocat en l’àmbit internacional sembla complicat que la UEFA segueixi sorda i inanimada per molt més temps contra un club com el Barça que l’ha desafiat descaradament com a sotslíder de la Superlliga.
