Indiscutiblement, el camí cap a la victòria, almenys al futbol, no sol provocar debats ni retrets. I si n’hi ha, són de tan curt recorregut que amb prou feines deixen empremta, rastre ni ferida. Fins i tot al Barça de Johan Cruyff o el de Pep Guardiola, tècnics i etapes mitificats per l’entorn mediàtic i per un relat exageradament refinat, dues de les grans gestes dels seus respectius equips com el gol de Bakero a Kaiserslautern o el d’Iniesta a Stamford Bridge s’han convertit en referència històrica i inesborrable, gairebé en el símbol de les seves respectives etapes d’or. Van ser dos extraordinaris resultats tan singularment recordats perquè van precedir la conquesta de dues Copes de l’Europa, la primera de Wembley i la del triplet de Roma, que, no obstant això, ni van acabar en victòria (3-1 a l’infern alemany i 1-1 a casa del Chelsea) ni realment van deixar l’empremta d’un futbol excels o dominant. Al contrari, van ser partits fluixos i decebedors des del punt de vista futbolístic i tan mediocres que van estar a punt de desfer el somni europeu de les dues temporades, 1991-92 i 2008-09, que feliçment van concloure amb la conquesta d’un gran títol.
Per a la premsa dominant, aquelles gestes formen part de la mateixa grandesa amb què Cruyff i Guardiola van immortalitzar i van consagrar dos dels millor Barça de tots els temps, en tots dos casos obviant que també hi va haver mals moments, decepcions, derrotes i decisions que, amb la perspectiva del temps, es van demostrar equivocades, amb errors i petites o grans catàstrofes inseparables de la mateixa naturalesa del futbol, on els títols són gairebé una excepció i col·leccionar-los, com ha fet el Barça en aquestes dues etapes, només es poden entendre com un fet excepcional i normalment aïllat. Al Dream Team de Cruyff van convergir quatre estrangers de llegenda (Koeman, Laudrup, Stoichkov i Romario) i al Barça de Guardiola, l’explosió del millor jugador de tots els temps, Leo Messi, amb la generació d’or de la Masia. Moments i circumstàncies irrepetibles.
A la inversa, aquesta mateixa premsa i el mateix entorn blaugrana han estat capaços de demonitzar, subratllar i convertir en autèntiques tragèdies, irreparables i ofensives per al barcelonisme, partits i situacions tan poc dramàtiques ni justificables com quan el Barça entrenat per Tata Martino va disputar i va guanyar dos partits seguits, contra el Rayo a Vallecas (0-4) i contra l’Ajax al Camp Nou (4-0), sense assolir les cotes de possessió del 70% habituals de l’època. Va passar, simplement, que el Rayo de Paco Jémez i aquell Ajax entrenat per Frank de Boer van oposar un sistema de joc semblant al de l’equip blaugrana, molt obert, valent i disposat a discutir-li al Barça la possessió. Van aconseguir gairebé anivellar-ho -en cap cas superar-ho-, encara que a costa d’encaixar sengles golejades. Les conseqüències per al crèdit de Tata Martino i del mateix equip van ser, això no obstant, pitjors que haver perdut els dos partits, ja que el mateix Xavi -llavors jugador- va activar des de la seva rebotiga mediàtica la indignació del vestidor, instigant a la totalitat de la premsa catalana i barcelonista a reaccionar amb ferotges crítiques, atacs cruels, àcids i imperdonables a l’heretge Tata Martino, culpable d’haver violat i ultratjat l’herència de Cruyff i de Guardiola.
Sens dubte, no només no n’hi havia per a tant, sinó que l’exagerada caça major ordenada des de la premsa laportista va respondre en aquell moment a una estratègia calculada i artificial per erosionar i descompondre la sòlida imatge de Sandro Rosell, contra qui ja s’havien remogut des de tots els fronts, també des de Madrid, però sobretot des de l’oposició barcelonista, totes les clavegueres pestilents de l’entorn. L’oportunitat va venir donada perquè, per desgràcia, Tito Vilanova va haver de deixar el càrrec a la pretemporada 2013-14 i es va buscar un perfil futbolístic semblant. La premsa mai no va voler admetre tampoc l’estat de xoc patit pel vestidor durant uns mesos en què Messi va encadenar diverses lesions que li van impedir jugar i marcar regularment.
Per les circumstàncies, Martino es va convertir en un blanc fàcil i vulnerable per a una premsa que, a més, comptava amb el plàcet dels capitans (menys Messi) a l’hora d’airejar la insatisfacció amb l’estil de joc. Al marge d’aquests dos partits, que en qualsevol cas van superar la possessió de la pilota per part del Barça respecte dels de Kaiserslautern i Stamford Bridge, les estadístiques no només acrediten que l’equip de Martino dominava àmpliament els partits, sinó que només un error arbitral al darrer partit al Camp Nou, davant de l’Atlètic de Madrid va impedir al Barça de conquerir la Lliga.
Igualment, si hagués valgut aquest gol, la premsa no hauria elevat a l’olimp dels déus aquell títol com les tres de les quatre Lligues de Cruyff, les suposadament miraculoses conquerides a l’últim segon, encara que a base de molt menys control del joc i d’enormes dificultats per guanyar els partits. Al contrari, el comú denominador de les crítiques de la premsa contra Tata Martino, la mateixa que avui canta, aplaudeix i celebra el recent catenaccio de Xavi al Bernabéu, va ser que aquesta Lliga perduda no l’hauria merescut el Barça, a cap cas, ni hagués estat celebrada, pel simple fet d’haver traït els fonaments de l’essència cruyffista i guardiolista.
Aquesta mateixa argumentació, encara que matisada i sense atrevir-se a aixecar tant la veu com contra Martino, van destil·lar un any després els tímids elogis i les calculades felicitacions a la figura de Luis Enrique després de guanyar el triplet del 2015. Impossible discutir ni qüestionar la dimensió i el mèrit d’afegir el segon triplet de la història del club per part d’un circ mediàtic descaradament laportista, però tan fanatitzat pel que fa a Cruyff, i sobretot a Guardiola, que, per evitar la paritat dels dos èxits, no va deixar de subratllar que el futbol dels títols de Luis Enrique no havia respectat al cent per cent la puresa de l’estil ni les essències de la referència guardiolista.
En definitiva, que cap altre entrenador posterior a Guardiola, ni tan sols Luis Enrique, ha estat rebut per aquesta premsa guardiana i protectora de la singularitat del joc de la Masia d’una altra manera que no fos des del recel, la suspicàcia i el rebuig a qualsevol evolució de la idea com va fer el tècnic asturià, que a més va pretendre imposar la seva autoritat per sobre de les estrelles.
Com li convenia al discurs del quintacolumnisme cruyffista i guardiolista, a Josep Maria Bartomeu tampoc se li va perdonar el fitxatge d’Ernesto Valverde ni els seus èxits, que van ser injuriats i qüestionats un darrere l’altre, i avui considerats títols com de segona classe, com si produïssin certa vergonya perquè van engrossir el museu del club amb el segell de Bartomeu, Luis Enrique i de Valverde, en total 14 títols (1 Champions, 1 Supercopa Europa, 1 Mundial de Clubs, 4 Lligues i 5 Copes), si també es comptabilitzen dues Supercopa d’Espanya, aquest títol que ni es considerava abans del retorn de Laporta a la llotja i que ara serveix per donar rellevància a aquest triplet nacional (Lliga, Copa i Supercopa) del qual ara es comença a projectar com un luxe i una proesa només a l’abast de l’equip de Xavi. D’acord amb els últims precedents, però, ara resulta que Bartomeu va conquistar tres d’aquest triplets nacionals.
És per totes aquestes raons per les quals avui sonen ridícules i impresentables les mateixes excuses i mentides promogudes pel mateix Xavi i el lobby de la premsa laportista quan intenten embolicar i etiquetar les victòries per la mínima del Barça d’avui, i especialment el 0-1 del Bernabéu a Copa, com una evolució l’estil i no una renúncia.
Resulta fins i tot patètic el relat de l’entrenador, Xavi Hernandez, que, a la vista de les característiques de la seva plantilla, ha après que l’equip guanya en consistència, control i eficàcia jugar amb quatre defenses, quatre centrecampistes i dos davanters. Per què negar l’evidència si el triomf, els punts i els títols són, per a tots igual de legítims, encara que el Barça d’avui ja no es pugui assemblar al Barça de fa uns anys?
Xavi té l’obligació de guanyar per sobre de qualsevol altra consideració, molt més després de la inversió i l’esforç del club a fitxar onze jugadors nous des que va arribar i gairebé 300 milions gastats dels 840 obtinguts per les palanques, precisament per tornar a guanyar títols després d’un primer any complet de Laporta en blanc i quatre eliminacions europees que, certament, ruboritzen i retraten les dues últimes temporades, per més que la premsa oficialista miri cap a una altra banda i ho relativitzi. Si Bartomeu o Rosell haguessin patit ni la meitat dels alts i baixos a Europa d’aquest Barça de Laporta i Xavi, probablement no haurien vist l’alba l’endemà. Especialment una temporada de Bartomeu, amb la Lliga al sac i després d’haver disputat les semifinals de la Champions i la final de la Copa -registres que avui serien motiu de rua permanent i estridències-, que va acabar en una mena de funeral mediàtic del qual el barcelonisme encara no s’ha recuperat. El mateix Laporta amb prou feines va festejar la Copa del Rei de Koeman, no va creure mai en la possibilitat de guanyar la Lliga d’aquella temporada, ni quan va estar a un partit, davant el Granada, de posar-se líder, i no va ocultar el seu alleujament per evitar aquest doblet que hauria estat una herència de Bartomeu.
Pel que fa a l’estil de joc blaugrana, el que proclamava Xavi fa un any era el següent: “L’afició, la premsa, l’entorn del Barça no entendrien la manera de jugar de l’Atlètic de Madrid. No encaixa. No vol dir que no tingui mèrit ni que no sigui competitiu ni que tampoc no es guanyin títols, però no és la nostra idea. La gent no entendria que nosaltres ens tanquéssim amb un bloc a baix, d’onze jugadors a l’àrea”.
Quan va guanyar al Bernabéu (0-1) fa uns dies, va buscar altres arguments després d’haver sortit deliberadament a tancar-se i va defensar com fos l’autogol que es va fer el Madrid: “Al final no hem jugat nosaltres així, és que el rival et porta a jugar així. És que nosaltres no hem estat bé amb pilota, normalment estem millor, amb més possessions, menys espessos a l’hora de perdre pilotes, menys imprecisos, saber quan atacar, sap el moment just quan fer-ho i quan no. No hem triat ve aquests moments i tot ens ha portat a aquest partit. No hem traït cap model de joc, simplement que el rival ens porta a jugar així. Però també cal defensar-ho, forma part del joc”.
No canvien, en definitiva, el joc ni les situacions que al futbol condicionen la necessitat de guanyar com els ha passat a tots els entrenadors del Barça, inclòs Quique Setien, que va ser rebut amb tant d’entusiasme per aquesta mateixa premsa bobalicona i tan guardiolista. El que sí que canvia és l’actitud de l’entorn periodístic i dels protagonistes mateixos, com Xavi, quan s’ha vist amb l’aigua al coll. Ara ja val guanyar com sigui.
