El mateix dia que els canals oficials del FC Barcelona anunciaven el primer desembarcament de Limak, amb el propòsit d’obrir seu pròpia, instal·lar-se a prop del Camp Nou i desplegar els preparatius per iniciar la gran obra el pròxim 1 de juny, van recórrer les redaccions rumors insistents sobre la possibilitat que Joan Laporta fes marxa enrere i s’estigués replantejant seriosament posposar l’atac frontal de la reforma almenys un any.
Algunes fonts properes a membres de la junta apuntaven, alhora, que s’havia produït una mena de motí intern, més aviat un moviment alimentat per l’alarma i la inquietud del mateix entorn, en contra de fer un pas més cap a l’Espai Barça en les condicions, format i costos que ha pactat i decidit pel seu compte el president Laporta. Si més no, quatre o cinc directius li havien fet arribar aquest punt d’extrema preocupació per considerar que les previsions en temps, crèdit i interessos són del tot incompatibles amb el desafiament econòmic i financer d’un club amb 200 milions d’euros de dèficits ordinaris i la previsió d’augmentar-ho la temporada que ve a causa del trasllat a Montjuïc. Alguns estan disposats a baixar del vaixell si, com vol Laporta, abans del 31 de març subscriu un finançament fora de l’abast i possibilitats reals del club.
Aquestes informacions, fiables, encara que sense estimar del tot el grau de gosadia i audàcia d’uns directius que pinten més aviat poc -i que, sobretot, temen la ira i la venjança del president si ara li donen l’esquena-, van coincidir amb altres afirmacions periodístiques que donen per feta una imminent marxa enrere perquè Laporta no tindria cap altra sortida. Aquest és el relat de Salvador Sostres, periodista de l’ABC amb acreditats contactes al nivell més alt al nucli dur laportista, basant-se en la pressió que han pogut exercir les grans constructores que s’havien quedat sense el pastís de l’Espai Barça. Els bancs haurien jugat un paper destacat en aquesta conjura, segons ha publicat, posant Laporta entre l’espasa i la paret i persuadint-lo perquè es repensi l’adjudicació a Limak estant, com està, a temps de recuperar les altres licitacions i de guanyar temps en el cas Negreira si la pressió des de Madrid se suavitza i relaxa; fins i tot, es retira, com sembla que li han suggerit. Una oferta temptadora contra la possibilitat que s’activi tota la maquinària judicial central i Laporta, com a president, es vegi obligat a assumir davant dels tribunals els pagaments a Negreira i acabar dimitint com a única alternativa.
Davant d’aquest panorama, diu Sostres: “El que encara no ha decidit el president és si reverteix totalment l’adjudicació de les obres als turcs –perquè l’afany amb què ho va fer roman intacte, i no tindrà cap altra oportunitat com aquesta en el segon mandat- o si pacta amb ells –més probable, i no haurà de renunciar a tant– que subcontractin una empresa espanyola, probablement FCC, en haver estat creada a Barcelona. En qualsevol cas, la vicepresidenta de l’àrea Institucional, Elena Fort, haurà d’invertir l’ordre de factors, que sí que altera l’usdefruit: «Ens hem petat a les constructores de l’Ibex», va dir quan es creia impune”.
D’altra banda, sí que s’ha pogut confirmar que els inversors de l’Espai Barça no només s’han aturat en sec en el procés d’assolir un acord de finançament que, per les presses, la pressió del calendari i la negligència de Laporta, ja s’hi estava forjant amb unes condicions molt avantatjoses per a ells i ruïnoses per al Barça, sinó que podrien desistir de continuar endavant en vista del desenvolupament dels esdeveniments i d’aquesta mala reputació internacional projectada pel cas Negreira contra la imatge del FC Barcelona. L’amenaça d’una sanció esportiva de la UEFA, que podria deixar Barça fora d’Europa per una o dues temporades, i, en general, les pèssimes conseqüències d’haver-se destapat pagaments directes durant anys a un membre de l’estament arbitral amb poder, rang i habilitat per moure els fils dins de l’organització, són motiu més que suficient perquè els diners, tan sensibles a aquest tipus de situacions, prefereixin no invertir ara en el futur Camp Nou o fer-los augmentant les garanties, els interessos i el control patrimonial i econòmic.
Altres mitjans no han amagat que diversos patrocinadors potents del club estan estudiant les seves clàusules d’escapament en cas de confirmar-se una actuació cronificada de la junta que infringeixi el codi ètic i penal com pot suggerir la Fiscalia en les conclusions.
No s’ha d’obviar, a més, que ja s’ha presentat una querella al jutjat d’instrucció que, si s’admet, ja judicialitzaria el cas perillosament. Un panorama més que descoratjador a un més d’esgotar-se el límit per formalitzar davant de Limak i les seves empreses associades un pla de pagaments d’acord amb el finançament que fa tants mesos que està sobre la taula de negociació. Tot i que Laporta ja estava disposat a subscriure unes condicions inacceptables i definitivament impossibles, amb 1.500 milions d’euros a tornar en trenta anys entre capital i interessos, ara fins a aquest límit sembla allunyat d’un horitzó tan immediat i imprudent on no ajuda la mateixa pressió que s’ha imposat la junta precipitant l’enderrocament de part del gol sud i la signatura d’un lloguer durant dos anys amb l’Ajuntament de Barcelona per jugar a l’estadi Lluís Companys. Els inversors saben que Laporta està atrapat i derrotat abans de temps per la seva ineptitud manifesta per jugar aquest tipus de partides. Sens dubte li ve gran.
