Dissabte al Camp Nou es va registrar la segona millor entrada del curs amb 88.095 espectadors, una ocupació només superada pels 92.605 de partit Barça-Almeria, l’últim abans de l’aturada del Mundial en una nit molt assenyalada que va coincidir amb el darrer partit de Gerard Piqué.
Hi ha, però, altres factors que sovint omet la lectura superficial i oportunista de la premsa laportista, que només explica aquestes xifres realment positives, amb una mitjana superior als 80.000 espectadors per partit, sobre la base d’aquest recurrent argument sobre el retorn de la ‘il·lusió’ i del ‘reenganxament’ de l’afició barcelonista al projecte de Xavi Hernández.
Sens dubte, aquesta tracció forma part obligada d’aquesta millora substancial de la resposta del públic a una inversió extraordinària en fitxatges i aquesta fe que els barcelonistes van dipositar en Joan Laporta, quan el van votar el 7 de març del 2020, amb la promesa no només de renovar Messi sinó de refer al voltant de la seva figura un equip novament competitiu i hegemònic al concert del futbol internacional.
Succeeix, però, que la traducció d’aquesta renovada il·lusió en un aforament destacat als partits del Camp Nou no es va produir fins a finals del curs passat, curiosament quan l’equip de Xavi ja no aspirava a cap títol. La junta de Laporta va rebaixar substancialment el preu de les entrades al turisme i va fomentar, entre les seves penyes lleials i amics, milers d’entrades d’aficionats entusiastes i entregats, ja que es tractava de mitigar el menor efecte de protesta o de decepció per una temporada en blanc, malgrat les expectatives dels quatre fitxatges d’hivern i l’oportunitat de disputar l’Europe League, de record tan nefast per la humiliant eliminació a mans de l’Eintracht.
Igualment, a causa de l’aforament reduït els primers partits de temporada, els 20.000 abonats en excedència i la supressió del Seient Lliure, l’assistència va caure un 28% respecte als de la temporada prèvia a la covid-19 (temporada 2018/19), amb una mitjana de 55.026 espectadors. La caiguda d’assistència de persones abonades va ser del 40% i la de públic general i altres, del 17%.
L’estímul social del Seient Lliure havia estat clau els últims 15 anys, ja que permetia aprofitar l’embranzida del gran equip blaugrana i als abonats autofinançar-se la seva localitat. Per tant, la posada en funcionament una altra vegada del Seient Lliure ha revitalitzat un mercat que, a més, està subjecte a noves regles, les que precisament la junta de Laporta va aprovar a l’estiu per evitar l’efecte del desencís i, en general, la predisposició històrica de 25.000 socis abonats del Barça a posar a la venda el seient cada partit.
La directiva volia evitar, fora dels mesos de més ocupació turística, cap senyal de desafecció si les coses no anaven del tot bé. Així, per primera vegada a la història del FC Barcelona, es van aprovar dues mesures de tipus coercitiu: la primera, que als abonats que no hi assisteixin, cedeixin o alliberin el seu seient en 10 partits se’ls aplicarà el Seient Lliure Invers, cosa que significa que a partir d’aquell moment la seva localitat es posa a la venda per defecte i només es recupera el dret a fer-lo servir si el titular no ho reclama abans de 72 hores de l’inici d’un partit; i la segona, la pèrdua de la condició d’abonats als qui no el facin servir en tota la temporada, una xifra que supera el miler llarg de socis.
Efectivament, el temor a perdre el control de l’abonament i, especialment, la recuperació de la despesa via Seient Lliure han obrat aquest notable increment, sobretot respecte al de l’any anterior quan la ‘il·lusió’ del primer projecte de Laporta, sense Messi, no va ser suficient ni va servir per a aquesta ‘tornada’ majoritària del públic. L’arribada de Lewandowski i de cinc fitxatges més han arrodonit i amplificat, sens dubte, aquest “efecte crida”.
Una altra cosa és que el paquet de mesures adoptat estigués al programa electoral de Laporta. Que no, perquè ni ell ni tampoc Víctor Font coneixien ni havien detectat i abordat la negativa influència del Seient Lliure a la llarga i el seu efecte vague i reductor, no només del nombre d’espectadors, sinó de barcelonistes, a les grades.
Només Toni Freixa havia elaborat una àmplia anàlisi d’aquesta realitat i promès, exactament, una regulació en els mateixos termes que ho ha fet ara Laporta, per força i obligat a tapar errors propis, això sí com a iniciatives originals i en resposta a la seva sensibilitat social.
Com hauria de ser el Barça de Laporta segons el programa electoral en aquest àmbit concret? La seva proposta cap en només unes línies: “Descomptes en entrades, botiga oficial i Museu, gratuïtat del primer any a Barça TV+, sorteigs d’experiències VIP, carnet físic i virtual a l’app”.
I pel que fa al Seient Lliure afirmava que “serem socis dels socis. El club és dels socis i sòcies i ells i elles han de poder participar del negoci generat pel Seient Lliure. No en limitarem els ingressos. Actualment, hi ha un límit al 95% de l’abonament, impedint que molts socis, un cop assolit el límit, no alliberin el seient. Establirem una nova modalitat: Barça Fan, que tindrà un cost de 30 € any. Volem arribar i generar sentiment de pertinença als prop de 600 milions de fans i seguidors de tot el món”.
La directiva de Joan Laporta ha ratificat en assemblea, telemàtica, aquest límit del 95% màxim de reversió de l’abonament i, pel que fa a la resta, tota semblança amb la realitat ja es veu que és pura coincidència. Cap sorpresa.
Al partit contra l’Espanyol, per cert, la directiva va tornar a suprimir el carnet infantil, que garantia la gratuïtat d’almenys 3.000 fills dels socis en aquest tipus de partits, especialment important en èpoques com el Nadal de pausa escolar. Aquesta havia estat una herència de la junta anterior. Aquests seients es van posar a la venda a preus entre 184 i 79 euros.
