Pocs socis del Barça passaran a la història amb aquesta desagradable etiqueta de covard i maldestre com Jordi Cases. Va ser el famós farmacèutic d’Olesa que va donar la cara d’una conspiració no menys gallina i igual de perversa, ja que quan va signar la querella que va originar el cas Neymar no buscava, com va afirmar, transparència ni informació, tampoc explicacions ni detalls. Simplement, pretenia posar una bomba dins de l’Audiència Nacional, un explosiu d’efecte retardat, seguint les instruccions de l’entorn de Joan Laporta per mediació del seu advocat de confiança, Xavier Albert Canal, un altre dels il·lustres barcelonistes d’avui que el temps i la història també jutjarà i col·locarà al lloc que mereix.
Seva va ser l’estratègia d’inventar-se un presumpte delicte pel sol fet de fitxar Neymar i arrabassar-lo al Real Madrid, segons ell, mitjançant apropiació indeguda, falsedat documental i corrupció entre particulars per part dels directius responsables del fitxatge del davanter brasiler. Per comparar-ho amb el cas del robatori de Di Stéfano, perpetrat al Barça pel règim franquista gairebé manu militari, seria com si un soci del Real Madrid hagués denunciat el seu president per impedir-lo jugar al Camp Nou i haver-lo vestit de blanc.
Aquest va ser l’esperit del muntatge i de la intenció de l’entorn laportista quan va posar tot el seu aparell i la seva capacitat d’influència, inclosos els favors i les portes que només es podien obrir des del més ranci centralisme, amb l’única finalitat d’afavorir l’entrada de la querella de Jordi Cases a l’Audiència Nacional.
A partir d’aquí es va prestar a rodes de premsa infames, declaracions impresentables, i, fins i tot, fer-se fotos i estrènyer la mà del sindicat ultradretà Manos Limpias a la recerca de suports i d’un estat d’opinió que afavorís, també, la imputació de Josep Maria Bartomeu i de Javier Faus, a més de promoure, consentir i encoratjar una querella contra el FC Barcelona per rematar una reclamació que, amb una afinada visió de futur ,el llavors secretari de la junta directiva, Toni Freixa, va qualificar d’“imprudent i temerària”. Certament, Jordi Cases va estar a punt de ser l’objecte d’una demanda per denúncia falsa, una amenaça seriosa que va anar prenent cos a mesura que la mateixa instrucció del cas anava remodelant i suavitzant el grau i la mateixa naturalesa del delicte.
Tant, que Jordi Cases va prendre la decisió de retirar-se d’aquest procés judicial després “d’escoltar la intervenció de Josep Maria Bartomeu a l’Assemblea General de Socis Compromissaris celebrada dissabte passat i constatar la plena justificació de totes les quantitats compromeses, estimant l’absència de cap fet delictiu en la contractació del jugador”, segons va dir en un comunicat que, tot i això, no posava fi -al contrari- a la via penal.
Tot i que la querella havia nascut morta, com s’ha comprovat onze anys després, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat es van preocupar de mantenir-la viva com fos malgrat la fugida i l’actuació covardes de Jordi Cases, el mateix soci que també va iniciar un vot de censura contra Sandro Rosell i al cap de pocs dies també es va desdir perquè no s’havia llegit ni els estatuts abans de posar en marxa el procediment.
La feinada que li va deixar a l’Audiència Nacional va ser tan feixuga que l’òrgan jurisdiccional es va haver d’inventar després un presumpte delicte fiscal basat en el fet que els 40 milions pagats a l’empresa del pare de Neymar, inicialment per adquirir els drets federatius de Neymar Jr, no van ser tributats pel FC Barcelona com calia, segons la instrucció, estimant la seva naturalesa com a salari del futbolista, tot i que entre el 2011 i el 2013 encara jugava al Santos.
La Fiscalia, en qualsevol cas, ho va deixar tot lligat i ben lligat abans que la mateixa Audiència Nacional es declarés després de tot incompetent, ja que ni rebuscant a tots els arxius de la casa i de la inquisició va poder trobar arguments que no justifiquessin l’arxiu.
La Fiscalia de l’Audiència Provincial de Barcelona, on va acabar tota la paperassa, va rebre instruccions molt precises des de Madrid d’obrir judici oral només contra el FC Barcelona -ja que en cap imaginari jurídic no podien ser imputats ni Rosell ni Bartomeu-, amb l’afegit d’exigir un aval de 90 milions que sí que hauria fet un forat econòmic del tot inassolible mentre durés un procés judicial que pintava llarg.
La paradoxa va ser que, per una altra banda, la mateixa Fiscalia que exigia posar la comptabilitat del Barça de cap per avall gairebé sense arguments, va acceptar pactar una condemna al club per delicte fiscal i el pagament d’una multa de 3,5 milions. Un càrrec penal que d’aquí a molt poc ja no constarà com a tal.
L’anècdota va ser que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Audiència van haver d’advertir i activar Hisenda sobre l’existència d’un presumpte delicte fiscal del qual no en tenia cap notícia. De fet, l’Agència Tributària no havia detectat cap irregularitat per la senzilla raó que, evidentment, el Barça no hauria pogut tributar en cap cas el salari d’un futbolista que no tenia ni fitxa ni contracte amb el FC Barcelona. A més, ha estat el primer cas que és un jutjat qui li comunica a Hisenda un delicte i no a l’inrevés, com és lògic i habitual.
A efectes de la fantasiosa sentència amb què es va tancar el cas, el fet d’imputar al Barça la no tributació com salari d’un futbolista que aleshores jugava al Santos de Brasil va ser un detall sense importància.
La sorpresa afegida va ser comprovar que l’herència de Jordi Cases, molts anys després, seguia viva a l’Audiència Nacional, especialment al calaix de la Fiscalia on es va rebre amb els braços oberts la querella de DIS, esperpèntica, anacrònica i fonamentada en una negació de la mateixa sentència del primer cas Neymar. El fons d’inversió DIS també reclamava una comissió sobre aquests mateixos diners declarats i jutjats com a salari prèviament.
Una bogeria que, però, va reactivar la fixació de la Fiscalia, ordenant forçadament la celebració d’un judici oral malgrat que el jutge instructor va arxivar la causa dues vegades.
El segon judici, com el primer, clarament dominat per un entorn i circumstàncies que poc tenien a veure en realitat amb fets punibles ni criminals, sinó en causar un perjudici, el que fos, al Barça, mai no s’hauria hagut de celebrar.
A Jordi Cases, en nom i representació d’aquest entorn laportista tant poderós com tòxic cal agrair-li aquest calvari absolutament gratuït i innecessari que, més enllà de si Rosell va ser l’heroi que el va fitxar i no el malvat de la pel·lícula, ha viscut el club, el Barça, al llarg dels últims dotze anys.
Avui, vint-i-quatre hores després de la sentència que també ha exculpat el club, ni el web oficial ni ningú de la junta de Laporta ha celebrat ni informat ni tan sols d’aquesta absolució. Clarament, Jordi Cases no va caminar mai sol.
