La directiva de Joan Laporta s’ha entestat a portar fins a les més tristes i dantesques conseqüències això de tornar-ho a fer, un eslògan que prometia molt però que, a l’hora de la veritat, s’està limitant a confirmar-se, per desgràcia, en aquells episodis menys gratificants i decebedors com repetir Europa League les dues temporades que li ha tocat presidir el club en aquesta segona etapa.
De les nits tristíssimes de l’empat contra l’Inter al Camp Nou, de la derrota a Milà o de les dues vegades que l’equip de Xavi no ha pogut mirar els ulls al Bayern, com l’any passat, també en format d’anada i tornada dins aquesta tendència a repetir els pitjors episodis i de tornar-ho a fer, cap dels germans de la cabina de Laporta ha penjat, després d’algunes d’aquestes trobades, la típica foto de celebració i d’alegria que se solen fer directius i cos tècnic a manera de selfie victoriós.
Ara, feia dies que ningú no es deixava portar per aquest mal costum de fer-se la foto d’equip, la dels cortesans del president, i de pujar-la a les xarxes donant a entendre que realment haguessin tingut algun mèrit el triomf del Barça com va passar dissabte a la nit a València.
No podia ser cap altre que Enric Masip l’esbojarrat de torn, el que no va poder reprimir l’impuls de deixar aquesta empremta digital de la victòria tan oportunista, mesquina i provinciana en forma de tuit, una imatge dels cinc (Laporta, Masip, Cruyff, Alemany, Yuste i Laporta) a peu de camp de l’estadi de Mestalla una vegada que va haver acabat el partit amb aquest únic gol obtingut al temps afegit.
L’expressió dels atrapats en aquesta imatge per a la posteritat és la dels que s’han tret un pes de sobre, després de l’ensurt de veure el partit gairebé empatat, i s’han deixat emportar, alliberats, per un atac d’eufòria.
No hi ha, en canvi, cap foto d’aquest mateix quintet dels partits anteriors de Champions o al Bernabéu. Tampoc comentaris ni explicacions, només el silenci, la constricció i l’obsessió d’amagar-se a les xarxes socials com els estruços perquè, comprensivament i estratègicament, no toca sortir a donar la cara quan l’equip no guanya o quan flota a l’ambient aquest malestar social, incipient, pel mal resultat d’una gestió després de 870 milions d’euros invertits en palanques per continuar estant al mateix punt de partida que l’any passat a hores d’ara a la Champions League.
Aparèixer només quan la victòria ha somrigut a l’equip és propi de personatges del seu perfil baix, de la seva mediocritat i dels seus pobres mentalitat i esperit. Són els covards que, amb el president al capdavant, van acabar les dues nits seguides, a casa davant l’Inter i el Bayern, malparlant de Xavi Hernández, de les tàctiques, les alineacions i els pobres arguments futbolístics del tècnic.
Ho va fer el president en veu alta i els altres van assentir perquè del que es tracta, quan es perd, és d’assenyalar culpables fora de la llotja, donar carnassa a la premsa perquè el periodisme s’acarnissi amb alguns capitans i permetre que sigui l’entrenador qui carregui amb les primeres i justificades crítiques.
El que es va transmetre llavors des de la llotja als periodistes va ser que, davant del desencís, el president i les seves palanques havien complert amb la seva part de portar-li a Xavi Lewandowski i cinc més futbolistes, donant a entendre que des de la directiva ja no es pot fer molt més i que si alguna cosa falla la responsabilitat s’ha de concentrar en aquesta banqueta que, massa vegades, el que aconsegueix és contagiar un excés de nervis i fins i tot d’histerisme.
De la llotja mai no hi ha imatges si no és perquè, expressament, als seus llogaters els interessa, d’acord amb la realització i producció del senyal, aparèixer en algun moment o per enviar algun tipus de missatge visual. El que seria l’escenari mediàtic està controlat excepte que les bravates i els excessos verbals del president acaben transcendint.
A la Lliga, on el nivell és sens dubte del tot assequible per a l’equip dels milionaris de Laporta, lògicament les aigües han tornat a la seva llera, a l’estadi amb l’ajut de la grada d’animació a base de regals i favors i, en l’àmbit del relat periodístic, de filtrar que ja es treballa en reforços per al mercat d’hivern.
No és, però, l’únic cop que aquesta junta de Laporta s’excedeix en aquesta visualització d’imatges com la de València que tan bé expressen la seva frivolitat i aquesta manca de veritable confiança i rigor en la gestió. Per això passen de jugar a fet i amagar en els mals moments a aparèixer com a herois així que hi ha possibilitat de posar-se una medalla.
La temporada passada, amb motiu del desplaçament a San Mamés al partit de Copa que va deixar l’equip de Xavi fora de la Copa, també va circular un selfie escandalós i polèmic previ al partit. La imatge va retratar la nombrosa i festiva delegació directiva i executiva que va acompanyar l’equip, presa després dels habituals mega-àpats i encara perceptibles els efluvis etílics de la llarga sobretaula fins a l’hora de partit. Sense cap complex ni vergonya, la foto va ser penjada a les xarxes i convertida en el focus de les crítiques després de la derrota i l’eliminació a la Copa.
La vicepresidenta institucional Elena Fort va haver de sortir a explicar aquest conte que no tots els quinze personatges de la foto entre directius, executius i col·laboradors havien viatjat amb les despeses pagades pel FC Barcelona. Tothom sap com funcionen aquest tipus de coses a l’entorn domèstic de Laporta, que es fa acompanyar pels seus favorits, per la seva cabina i per tots aquells elegits que, al seu gust, tenen la sort caure-li més simpàtics.
En teoria, hi ha un cert control des de l’àrea de comunicació per evitar que els comptes personals tipus la d’Enric Masip, que ja ha estat convenientment polida dels seus excessos i sortides de to, no actuï pel seu compte amb aquest tipus d’exhibicions que no fan sinó evidenciar el ressentiment i la supèrbia amb què en el fons actuen espontàniament, com si visquessin sota un règim de persecució i assetjament extern. Aquesta reacció s’explica perquè, encara que aquests fantasmes que veuen per tot arreu no existeixen, només són el producte de les seves pors per la pèssima gestió del club, és al que s’han dedicat ells tots aquests anys per fer fora Rosell i Bartomeu.
