Un dels tres punts de votació de l’ordre del dia de l’assemblea del Barça, el pròxim 9 d’octubre, servirà per a ratificar un càrrec de la Comissió Econòmica Estratègica. Mancant més informació, ja que des de la junta directiva no s’ha comunicat cap canvi en aquest òrgan de control -molt menys el d’una baixa prèvia que justificaria la provisió de la vacant i, per tant, el tràmit preceptiu de la seva ratificació assembleària-, cal suposar, primerament, que s’ha produït una renúncia les darreres setmanes. Els rumors i algunes informacions internes havien apuntat com a molt probable la sortida del president d’aquesta comissió, Jaume Guardiola, com a resultat d’una decisió coherent amb el seu nou càrrec, electe, al capdavant del Cercle d’Economia, el primer i més influent lobby econòmic i financer català.
Més que una qüestió d’incompatibilitat, suposant que la substitució sigui la del president en aquest cas, la nova posició de Jaume Guardiola comença a entrar en fricció amb el prestigi, la notorietat i la credibilitat que se li exigeix i se li suposa al nou president del Cercle d’Economia. L’aval que Jaume Guardiola, per activa o per passiva, li ha donat a les actuacions econòmiques i financeres de Joan Laporta no seria precisament una mostra fiable d’aquesta aplaudida experiència i del reconeixement que s’ha llaurat en aquest àmbit al llarg dels seus molts anys com a CEO del Banc de Sabadell.
La societat civil catalana dominant, empresarial i financera, que considera el Cercle com un referent d’aquesta concepció límpida i avançada d’un país progressista i influent a Madrid, cada cop se sent més incòmoda amb la figura d’un president com Joan Laporta, desfermat i dictatorial, tancat cada cop més en el seu escàs i mediocre nucli dur de confiança.
Per a qui sigui el president d’aquesta comissió econòmica estatutària, que segons l’article 58 dels estatuts “és un òrgan col·legiat de caràcter consultiu integrat per sis socis o sòcies del Club de prestigi reconegut i experiència en la gestió econòmica i de patrimonis”, les barbaritats i la incapacitat manifesta de Laporta per gestionar el club, al qual condueix cap a la ruïna i a un rescat extern inevitable d’algun inversor, generen l’obligació de sostenir i defensar les seves atrocitats resulten, una obligació complicada per no dir humiliant per a qualsevol persona amb estudis econòmics.
Jaume Guardiola, a risc d’enverinar el seu currículum, va haver de beneir les exagerades pèrdues de l’exercici 2020-21 i aprovar un pressupost impossible en la seva estrena com a substitut de Carles Tusquets. Ho va fer personalment a la primera part de l’assemblea ordinària d’octubre de fa un any, però ja no va donar la cara quan li va tocar donar llum verda -o, si més no, no oposar-se- a la proposta d’eliminar i anul·lar estatutàriament qualsevol mecanisme de control per part dels propietaris del club. A aquesta missió tan vergonyosa va enviar un altre membre de la comissió.
En tot cas, va validar un pla de recuperació del patrimoni negatiu del club (451 milions d’euros) a cinc anys vista exigint a la junta un esforç per complir les expectatives d’un pla estratègic no exempt de risc, segons va afirmar.
Després, la seva comissió va emetre informes escrits a les posteriors assemblees, la de Spotify i la de les palanques, admetent audaces i valentes mentides com qualificar l’oferta de Spotify alineada amb el mercat dels grans clubs europeus i, més tràgicament, afirmar que els ingressos signats superaven qualsevol contracte anterior amb un altre patrocinador.
Per a facilitar la sortida desesperada de les palanques, Guardiola va haver de fer un informe negatiu de la proposta de LaLiga amb CVC, que postulava una venda dels drets de tv durant 50 anys.
A partir d’aquí, un gran salt al buit que malgrat ingressar 880 milions en dos mesos no ha servit per recuperar el patrimoni negatiu de 451 milions ni reforçar aquest pla estratègic que ha saltat pels aires, augmentant les despeses a més de 900 milions, amb la massa salarial menjant-se el 80% dels recursos i soscavant els ingressos del futur en una proporció indecent, perillosa i suficient per destruir el model de copropietat del club de 123 anys d’història.
Si Guardiola no és el membre que ha sortit cames ajudeu-me d’aquesta comissió, haurà estat algú assenyat i mínimament compromès amb la defensa dels interessos del Barça. En cas de confirmar-se la sigil·losa fugida del president, sense voler cridar massa l’atenció, igualment marxarà del Barça emportant-se la càrrega i la culpa de tants pecats inconfessables, inclosos també els tripijocs i el malbaratament en què s’ha convertit l’Espai Barça. Els supera, però, la seva addicció a la generosa vida de la llotja del Camp Nou, de cinc estrelles cap amunt.
Costa imaginar que, després de la seva intervenció a l’assemblea ordinària de fa un any, amb algun tint de prudència i preocupació, s’atreveixi a demanar ara als socis aprovar la liquidació i el pressupost que Laporta presentarà a l’assemblea sense dimitir, avergonyir-se o demanar perdó.
