El modus operandi de la banda de Reus integrada per Joan Oliver, Joan Laporta, Xavier Sala Martín i Rafael Yuste, que va conduir a la desaparició del club de la nit al dia, es reprodueixen amb una fidelitat alarmant al Barça actual. La diferència principal radica en el fet que aquesta vegada poden destruir el club blaugrana en un temps rècord, sense les distraccions ni les voltes en cercle que van precedir al trist i amarg final de l’històric i centenari club del Baix Camp.
També el desenllaç serà diferent perquè el Barça no desapareixerà en qüestió de mesos ni en plena competició, sinó que entre Goldamn Sachs, Sixth Street i Socios.com intentaran salvar-lo en l’àmbit econòmic i financer amb la finalitat, lògica d’altra banda, de no perdre les seves inversions i de tractar d’obtenir beneficis a mig termini. Això sí, després d’una reconversió, sigui tàcita o formal, en un model SA, mixt o simulat ja que aquests inversors valoren com cal la força d’una marca de la qual resulta inseparable aquesta identitat social del club, tan exclusiva i singular. Faran bé de tractar de conservar-la, si més no pel que fa a l’aparença democràtica que siguin els socis els qui puguin continuar escollint la junta directiva i president del club. Una fita que fins avui ha format part del seu atractiu i de la seva raó de ser, encara que en el futur les seves atribucions acabin sent limitades per protegir l’entitat de saquejadors i vàndals com la junta actual.
El recent nomenament de Bryan Bachner com a nou director de l’oficina del Barça a Nova York confirma l’obscurantisme i l’endogàmia d’aquest reduït staff de l’empresa ‘familiar’ en la qual Laporta ha convertit el club, un pati en el qual només poden jugar els amiguets, un escenari molt similar, per no dir idèntic, al del Reus abans d’entrar en barrina.
Bryan Bachner va ser el director de CSSB Limited, l’empresa promoguda i liderada per Joan Oliver, ex CEO del Barça en l’anterior etapa de Laporta, que va formalitzar la compra del Reus i la seva posterior gestió. Joan Laporta, Xavier Sala Martín i Rafael Yuste integraven el seu accionariat.
L’any passat, poc després d’anar prenent les regnes del club, va ser el mateix president qui va nomenar Bachner com a director de l’oficina del FC Barcelona a Hong Kong. Aquella va ser una decisió controvertida que no va comptar llavors amb el plàcet del CEO Ferran Reverter, que va acabar dimitint a causa de la suma d’aquesta mena d’accions furtives de qui ara ha assumit tot el control, o descontrol del club, com a president executiu. Sens dubte, quan Reverter va anunciar la seva marxa, Laporta va respirar tranquil i feliç, perquè des de llavors ha pogut campar a plaer, primer de tot tancant precipitadament aquest estrany i gens transparent tracte amb Spotify. Després, a més de provocar unes pèrdues rècord de 481 milions, posar en marxa aquesta ordinària i barata enginyeria financera consistent a malvendre avui les joies de l’àvia per comprar a les millors botigues de luxe fins i tot sabent que a partir de l’1 de juliol de 2023 el dèficit estructural, els deutes i la retallada en els ingressos seran un llast ja insuperable per més títols que pugui guanyar Xavi.
Fins llavors, barra lliure no sols en el mercat de fitxatges europeu. També en l’àmbit intern Laporta s’assegura que res transcendeixi sobre la gestió del dia a dia del club, de com es negocien els contractes, si n’hi ha, de patrocinadors locals, dels amistosos, de les llicències de les Barça Escoles, de les agències de revenda oficial, dels proveïdors, que per cert han estat rellevats en un cent per cent en un any, i fins i tot dels fitxatges. Les xifres finals totals de les operacions de Laporta ja no figuren a les comunicacions oficials pròpies ni en les alienes, ja que a imatge i semblança de Spotify és Laporta qui està imposant a clubs i societats una mena de clàusula de confidencialitat. Per exemple, com ha transcendit en el cas el Bayern, el club alemany es va veure obligat a anunciar el traspàs de Lewandowski per una xifra inferior als 60 milions pagats pel FC Barcelona. Aquesta va ser la condició expressa imposada per Laporta per tancar el tracte.
L’estratègia d’anomenar un mateix director per a les oficines de Hong Kong i de Nova York només pretén no deixar caps per lligar, impedir que ningú més que Bryan Bachner reporti directament a Joan Laporta sobre el que es pugui coure en tots dos fronts comercialment. Ja és segur que el club no aportarà informació ni registres dels fluxos de negoci de totes dues oficines fins ara i molt menys en els mesos que venen. Joan Oliver, el seu anterior cap al Reus, va començar més o menys així al Barça, cap el 2007, com a agent encobert del club blaugrana per als assumptes de l’explotació dels drets de televisió en la zona Amèrica, un semi càrrec amb seu a Nova York inventat per Laporta, provisionalment, mentre es desfeia, després del vot de censura, de la molesta càrrega directiva dels Ferran Soriano o Evarist Murtra, etcètera, I per descomptat a l’espera de liquidar la directora general aleshores, Anna Xicoy, en el seu moment designada per Juan Echevarría, sogre de Joan Laporta, per defensar els interessos de l’aval cobert per la família Echevarria, el mateix motiu pel qual es va incorporar el seu fill Alejandro Echevarría, l’ex cunyat i membre de la Fundació Francisco Franco, un altre dels que també han tornat a formar part d’aquest nucli dur actual del president. Per al que faci falta.
Bryan Bachner, que s’ha especialitzat en el mercat asiàtic, el xinès principalment, continuava sent fins fa poc propietari del BIT Football Club de Pequín de la segona divisió. Cap a aquest club van ser dirigits la pràctica totalitat dels recursos del Reus després de formalitzar la seva estranya i sospitosa compra el juny del 2016. El buidatge de l’equip català en benefici dels interessos del club xinès, en part propietat del nou cap de l’oficina del Barça a Nova York, mai van ser aclarits ni explicats del tot. D’aquesta pel·lícula de misteri només se sap el final, el dels set milions de passiu que van cavar la seva tomba.
Amb aquests precedents i els acreditats per aquesta mateixa banda del Reus, que anteriorment ja havien deixat el Barça amb 47,6 milions de pèrdues al final del mandat de Laporta, sent llavors Joan Oliver el director general, Rafael Yuste el vicepresident i Xavier Sala Martin el tresorer, aquests nous galons i reconeixement de Bryan Bachner no suggereixen res de bo ni edificant per a un club que, exactament igual que el desaparegut Reus sota la seva administració, ha entrat en una espiral de greu crisi financera.
La venda d’actius, les palanques de Laporta, no són més que una forma d’extracció urgent i descontrolada de les riqueses i dels tresors d’un club que a partir de l’any que ve veurà greument amenaçada la seva supervivència. Sobretot perquè l’actual junta no ha actuat sobre el veritable problema que pateix, el dèficit estructural de més de 150 milions detectat el curs passat i els almenys 100 milions d’aquesta temporada que ha calgut cobrir amb els diners d’aquesta vendes, totes tancades amb urgència i sota la pressió de les dates límits del tancament de l’exercici el 30 de juny i ara de la inscripció de futbolistes a temps de jugar el primer partit de Lliga el 13 d’agost.
Al Barça a penes li quedaran més joies que portar a la casa de préstecs quan torni a necessitar liquiditat i fons de maniobra. Res que pertorbi o preocupi a Laporta, que continua confiant en les mateixes persones i assessors que, manifestament, o no serveixen per defensar els interessos generals del club i dels socis o simplement es limiten a dir amén a les homilies més aviat satàniques del president a canvi de tenir assegurat un tren de vida de cinc estrelles a costa dels recursos del club.
La llista de beneficiaris, d’aquest ‘camarote’ on es prenen les grans decisions, està integrada per l’inefable Enric Masip i personatges com Pere Lluís Mellado, un altre que va estar al Reus i ex advocat del despatx de Laporta, la mateixa procedència de Manana Giorgadze, més que una cap de gabinet, la seva filla, Paloma Mikadze i la seva parella, així com Xavier Mas, elevat a compliance officer. La germana del president, Maite Laporta, la seva cosina, Marta Segú, i el seu altre germà, Xavier Laporta, de qui es diu que ‘remata’ els contractes millor que Lewandowski, conformen, mai més ben dit, aquesta empresa familiar en la qual Mercè Garriga, en funcions de secretària al capdavant de la colla, intenta posar una mica d’ordre en aquest eixam de mediocritat.
