Fins fa ben poc, Gerard Piqué participava, gaudia i es movia com a peix en l’aigua dins d’aquest soroll mediàtic i de les xarxes socials entorn de la seva figura. Fins que, de sobte, s’ha fet el silenci, coincidint amb dues inesperades novetats d’enorme impacte en la seva vida: l’anunci de la seva separació de Shakira i, gairebé simultàniament, la retirada d’aquesta protecció institucional i esportiva dispensada amb una generositat sense límits pels últims presidents i entrenadors del FC Barcelona.
El primer, per descomptat, és un assumpte personal i estrictament familiar. Però el divorci amb Laporta i amb Xavi pinta malament, gairebé com el mal auguri d’aquella pancarta del Bernabéu (‘Ganes de tornar a veure-us’) que ha acabat en doblet del Real Madrid i la 14ena Copa d’Europa blanca.
N’hi va haver prou perquè Laporta es volgués agradar a si mateix, com sempre més del compte, llançant una altra fanfarronada de les seves: “Li hem dit a Piqué que havia de triar entre el futbol i la vida empresarial. I ha triat el futbol”, perquè al cap de poques hores el central blaugrana redoblés la seva frenètica activitat, al marge de la seva carrera esportiva.
Com han explicat detalladament alguns mitjans, Piqué va respondre a aquesta lletania del president filtrant el seu suport a la candidata Maite Barrera pel govern de Global Barcelona, al costat d’altres emprenedors de nova generació tipus Oscar Pierre, fundador de Glovo, o Enric Asunción, fabricador dels carregadors elèctrics per a cotxes Wallabox.
També s’ha conegut la seva implicació en la vetllada de boxa del dia 26 de juny pròxim al Pavelló Olímpic de Badalona, un d’aquests xous amb el seu ‘amiguet’ Ibai Llanos. Gerard, com és lògic de suposar, no ha deixat Kronos ni el seu rol de capitost de l’Andorra, acabat d’ascendir, afegint a les seves múltiples ocupacions i interessos la promoció del restaurant Rusc d’Andorra, en una altra d’aquestes aventures que el mantenen ocupat.
La trama empresarial i d’inversions del central blaugrana pot ser que s’hagi convertit en alguna cosa més que un ‘hobby’ o que en algun moment li hagi robat hores de preparació i concentració del seu ofici de futbolista. Aquesta és una realitat incontestable que, d’altra banda, forma part del joc, perquè es tracta d’aprofitar la seva enorme tirada mediàtica, inclosa la fòbia en contra seva des de determinats sectors i, al seu favor, el no menor atractiu que la seva figura, despreocupada i desinhibida, també concentra.
Per no parlar del seu cartell internacional, que l’ha portat a protagonitzar vetllades i trobades de primer nivell amb personatges com Mark Zuckerberg quan ha passat per Barcelona i convertir-se tots dos en les estrelles del Mobile.
Aclarit això, el toc d’atenció que li va donar Xavi -perquè així li ho va exigir Laporta- anava en una altra direcció, la d’intentar frenar l’escalada de festes i farres que els seus propis mitjans de comunicació amics, normalment protectors, no podien deixar d’admetre i assenyalar en proporció i mèrits directes a la seva pròdiga i escandalosa presència en els principals ambients nocturns de la ciutat, habitualment en companyia d’un altre futbolista de la plantilla i companyies poc recomanables.
La reunió va ser, en principi, per a retreure-li oportunament aquesta actitud tan poc professional i nociva per a la imatge del club. També, sobre la base d’aquest mateix argument, reforçat amb les recaigudes de la seva lesió, traslladar-li un missatge molt concret, en el sentit que ja no seria titular en la defensa la pròxima temporada. L’objectiu final, on de veritat volien arribar president i entrenador aprofitant aquest estat transitori de vulnerabilitat mediàtica, era forçar-lo a assumir una substancial rebaixa del seu salari, el més elevat de la plantilla des de la puntada a Messi.
Per dins, com no podia ser d’una altra manera, Piqué es va rebotar i es va rebel·lar. Fonts del club, no del jugador, asseguren que la seva resposta va ser desafiadora, dient que ja podien fitxar el millor central del món que ell continuaria sent el titular. Resposta a la qual es va voler donar un enfocament positiu i de compromís en un entorn de reciclatge de la seva actitud professional i l’abandó, o l’ocultació, que resulta igual d’efectiva, d’aquest mal hàbit de sortir a prendre copes, una cosa que naturalment no està prohibida, menys encara en vacances. El còctel perfecte, amanit amb una foto del segon capità esforçant-se en el gimnàs, convenientment difosa des dels mitjans oficials del club.
Però tot això va ser abans d’aquesta fanfarronada de Laporta, que no venia al cas i que, segons sembla, ha estat el detonant d’aquest festival de notícies sobre l’altra vida de Piqué, al marge del terreny de joc, concentrat en la seva àmplia cartera de negocis.
No era necessari passar-se tres pobles, com va fer Laporta, quan l’única cosa que de veritat està en joc és la peremptòria necessitat comptable d’estalviar-se la fitxa, o almenys bona part, del jugador millor pagat del vestuari.
Piqué també és avui el jugador amb menys amics, i el menys company segons la resta, convertit ara en la víctima d’una campanya d’assetjament i enderrocament que, no és causalitat, la directiva ha afavorit perquè el soci també aporti el seu gra de sorra. Es tracta d’aconseguir que li doni l’esquena, de penjar-li l’etiqueta d’acabat, de ‘pesseter’ i de mal barcelonista.
Contra aquesta maniobra directiva, esportiva i mediàtica està l’experiència, el talent i la personalitat de Gerard Piqué, convençut que no existeixen, més enllà dels problemes financers, cap altre motiu per a ser ara el primer repudiat i arraconat. Ningú millor que ell sap que l’any passat va permetre, amb una petita renúncia al seu salari, la inscripció de Éric Garcia i Memphis Depay.
Eren uns altres temps, en els quals ell li deia a Laporta el que havia de fer, com donar-li la baixa a Messi i Griezmann, a canvi una cadena de favors encara per explicar. Laporta, quan va tenir l’oportunitat i el context apropiat, no va adoptar les mesures necessàries per a reduir com era necessari la massa salarial.
Ni ho va fer, perquè no es va atrevir, i a més es va rebolcar en el fang del ressentiment, buscant com ampliar aquestes pèrdues en 300 milions que avui el tenen lligat de peus i mans. També la seva junta s’ha estavellat en l’obtenció d’ingressos fins que s’han encès totes les alarmes, a una setmana del tancament de l’exercici, en comprovar que falten gairebé 150 milions per a evitar més pèrdues.
Piqué té a les seves mans la possibilitat de convulsionar la temporada si, dins de tot just dues setmanes, es presenta a entrenar recuperat de les molèsties i disposat a forçar que l’entrenador canviï d’opinió.
Serà difícil, per no dir impossible, que per a llavors el Barça hagi tancat el fitxatge de Jules Koundé, el central del Sevilla que hauria de ser el seu substitut. Demanen un traspàs que el Barça només podria acabar d’afrontar si els capitans, sobretot Piqué, renuncien a la meitat de la seva fitxa de la pròxima temporada i als endarreriments d’aquest exercici, que ascendien a 389 milions i segueixen en la seva major part pendents de pagament.
Dit d’una altra manera, només Piqué, renunciant a bona part de la seva fitxa dels dos anys que li queden, podria facilitar l’aterratge del seu propi ‘botxí’. I això no passarà, és clar.
Un altre president s’hauria anticipat i actuat amb la força dels mateixos arguments econòmics, inqüestionables, si s’hagués aplicat una política igualitària de rebaixes i admès la necessitat de superar la situació a força d’estrènyer-se tots el cinturó.
Laporta arriba tard a tot, ja no pot actuar perquè mai va tenir cap pla ni control i la improvisació es paga cara. Assenyalar a Piqué ha estat un error més i un estímul per a una plantilla que encara està enrocada i disposada a fer que es compleixin els seus contractes, per molt que els amenaci un Xavi al qual, amb les seves decisions, Laporta ha aconseguit empetitir.
