Una al·lucinació anomenada 1714

Tenia moltes ganes d’explicar- ho, tot i que encara en aquests moments dubto de si és el més adient. He començat a escriure i ja me n’estic penedint, però ara ja sí que no puc parar. De fet, al principi va ser com una sorpresa, però quan ja vaig veure que es repetia tres o quatre vegades per setmana, aleshores ja em vaig alarmar. Just a una hora concreta sentia la necessitat de mirar el rellotge; i no era perquè hagués de fer alguna cosa o anar a algun lloc. Es tractava més aviat d’un acte reflex, com si la ment m’obligués a aixecar l’avantbraç i mirar cap al canell. I just en aquell moment eren les 17.14. I, com dic, allò que va començar com una mera coincidència sense importància, s’ha convertit en una paranoia. Intento alguns dies no portar el rellotge, per tal de no alterar-me, però el mòbil compleix el ritual, fent arribar un missatge a aquella mateixa hora.

No crec que un fantasma indepe m’estigui martiritzant des del més enllà. Ja ho van fer i segueixen i segueixen, algunes de les meves amistats reals recordant-me la “derrota de Catalunya” en aquella data fatídica i instant-me a “obrir els ulls” davant del que està succeint, el típic “Espanya ens roba”, i que cal anar-se’n d’aquí transfigurant- nos en una república.

No sé si considerar-ho una coincidència o una cosa del destí. Potser hi ha uns poders en algun lloc que em persegueixen per convertir-me al processisme, per integrar-me en aquest moviment de pacifistes falsos. Jo, com podeu imaginar, em nego a traspassar aquesta línia i, segurament per això, algú o alguna cosa m’envia senyals en forma de data patriòtica.

Però és que la setmana passada jo anava tranquil·lament pel carrer i em va cridar l’atenció un cartell que anunciava la celebració d’una “milla creualtenca”, dins dels actes de la Festa Major de la Creu Alta a Sabadell. Vaig pensar que a alguns dels meus amics els podria interessar participar en una carrera d’1,60934 quilòmetres. Així que vaig fer una foto i la vaig remetre a mitja dotzena de persones. Quina va ser la meva sorpresa en rebre una resposta d’un d’ells amb una emoticona partint- se de riure i un petit comentari en què m’instava a fixar-me en els quilòmetres d’aquella milla, que difícilment eren perceptibles a primera vista. Sí, sí, s’ho imaginen bé: 1.714 metres. A la Creu Alta havien decidit que la seva milla seria diferent de totes les milles del món i, consegüentment, el que la corregués mai no podria homologar la seva marca.

I llavors em van venir a la ment multitud de casos que exemplifiquen aquesta tornada a la tribu, a tancar-se en un món on no existeixen els altres, a la creació de llocs fronterers on es reparteixen passaports patriòtics, on oneja una sola bandera i on s’atrinxeren al darrere d’ens polítics inexistents. I em fa riure. No puc parar. Me’ls imagino feliços al seu forat, renegant de llengües invasores i de tot aquell que no s’ajusti als cànons establerts a les seves retorçades ments. I tota aquesta parafernàlia mental i propagandística en forma de records commemoratius se’ls enfonsa quan se’ls recorda la realitat, aquesta de la qual reneguen, però que és la que veritablement existeix.

Tanmateix, és que a Sabadell hi passen coses molt rares. En posar-se en marxa la nova línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, van sorgir estacions noves. I novament la Creu Alta, juntament amb Can Feu-Gràcia, un altre dels reductes tribals de la nostra comunitat, van lluitar als despatxos per renegar de Sabadell; i ho van aconseguir. Les altres tres porten l’afegit de la ciutat (Sabadell-Plaça Major, Sabadell Nord i Sabadell-Parc del Nord).

De vegades penso que m’agradaria sortir del meu cos, metafòricament parlant, i accedir a una d’aquelles irrealitats que altres viuen com una realitat plena i veure què se sent. Estic plenament convençut que són feliços en aquest món. És ben veritat que s’és curt de ment i d’esperit, però segur que tenen molts menys problemes, ja que són persones que coincideixen en la concepció d’aquest univers. És clar, això significaria per a mi deixar de relacionar-me amb persones amb idees molt diferents de les meves, però que han aportat molt a la realitat que soc en aquests moments. Totes han contribuït a forjar la meva personalitat i, el més important, a basar el meu pensament en el respecte mutu. I, a més, deixaré que aquest 1714, aparegui on aparegui, continuï perseguint-me, perquè riuré amb ell.

Susana Alonso
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.