Entra dins del probable que la directiva de Joan Laporta acabi per adoptar alguna mesura desesperada abans del 30 de juny, amb l’única finalitat d’evitar l’addició de noves pèrdues a aquest fons negatiu (450 milions) que es va disparar l’any passat pel seu mal cap i a conseqüència d’una inexplicable voluntat de posar-se la soga al coll per a tot el mandat i qui sap amb quins ocults i terribles propòsits.
El vicepresident econòmic Eduard Romeu, que va ser juntament amb Ferran Reverter i Joan Laporta, un dels tres principals responsables d’aquesta estratègia econòmica i financera certament funesta i equivocada, és qui ara es passeja per les redaccions prenent el pèl a tot el barcelonisme anunciant contramesures absurdes i embolicades en un discurs que no fa sinó confirmar els errors propis d’una gestió davant la qual només hi ha una sortida digna i impossible com seria la de dimitir abans d’empitjorar més les coses.
Romeu, en canvi, lidera un missatge que provoca encara més terror entre els qui han assumit una més que inevitable fatalitat associada al futur a curt i mitjà termini del club, com quan afirma que el Barça serà sostenible si ingressa 800 milions per temporada. Ho planteja com un objectiu de futur, com una meta assolible en un horitzó llunyà que només serà possible, és clar, gràcies al seu govern del club, el seu esforç i talent.
El que no admet és que aquests nivells d’ingressos ja van ser aconseguits i superats per l’anterior directiva de Josep Maria Bartomeu fa anys. Si en la temporada 2016-17 el Barça va arribar a ingressar 708 milions, en la següent (2017-18) aquesta xifra es va disparar fins als 914 milions i establir un rècord absolut mundial de 990 milions la 2018-19. I encara en el primer exercici amb afectació de pandèmia (2019-20) el FC Barcelona es va quedar en 855 milions, és a dir per sobre d’aquesta línia que a Romeu li sembla inassolible, ara com ara.
Romeu, Reveter i Laporta van acusar directament a Bartomeu de la caiguda a 631 milions d’ingressos la 2020-21, al·legant que no es podia assenyalar a penes la pandèmia com la causant d’aquests mals resultats sinó gairebé exclusivament a la gestió de la junta anterior que, curiosament, havia dimitit l’octubre de 2020, és a dir sense possibilitat d’aplicar cap de les mesures d’urgència contra l’impacte de la Covid a la fi d’una llarga temporada amb l’estadi, el museu i les Megastores tancades.
En els comptes aprovats d’aquest exercici, no obstant això, la versió laportista i negacionista de la pandèmia, figuren 187 milions menys d’ingressos per l’explotació del Camp Nou (212 milions contra 25 milions) i 57 milions menys d’ingressos comercials (325 milions contra 268 milions) respecte de l’última temporada sense pandèmia. En total, una reducció de 242 milions.
Per més que aquest missatge mediàtic tan efectiu i repetit, consistent a carregar sobre la memòria de la junta anterior tota la culpabilitat i responsabilitat de la pandèmia, com si no hagués existit, encara amb més raó la nova junta de Laporta, en el primer curs amb l’estadi obert i les mans lliures per a governar sense cap limitació, hauria d’haver recuperat el ritme d’ingressos i bandejat per sempre aquesta precarietat.
El resultat de la gestió de Laporta, primer de la mà de Reverter i Romeu i ara amb l’home Audax en solitari, ha resultat ser el d’un estrepitós fracàs anunciat, no sols per haver formulat i signat unes pèrdues rècord l’any de transició de 481 milions sinó per haver proposat un pressupost de 765 milions per a aquest primer any de la recuperació i de pronosticat èxit segons ell mateix i tot el seu cor periodístic i aparell de les xarxes socials.
Amb sort, Laporta i Romeu podran presentar ordinàriament uns ingressos de 600 milions, al mateix nivell del 2014, és a dir amb una reculada de vuit anys. Una barbaritat i un desastre de gestió sense precedents, principalment a conseqüència d’haver espantat els mateixos socis, d’una banda, també als milers de penyistes que abans compraven entrades i consumien milions en productes Barça, i als patrocinadors i públic en general amb una política esportiva frustrant i de pobríssims resultats.
En fer fora Messi i col·lateralment Griezmann i Koeman s’ha aguditzat molt més del previsible la inconsistència d’un president sense pla ni talent ni recursos, un president a la deriva des del mateix moment en què va deixar de tenir un objectiu tan clar com derrocar Bartomeu i promoure el vot a favor seu sobre la base de la mala gestió del passat.
Quan li ha tocat liderar la gestió no ha aconseguit avançar ni un metre cap endavant, ha continuat combatent a Bartomeu amb el mateix discurs, mirant constantment cap endarrere, posant en evidència que, com a bon agitador, Laporta serveix per a conspirar, però no per a governar.
Romeu s’ha mimetitzat en Laporta pel que fa a la seva facilitat i atreviment per a la falsedat. A més de posar aquest llistó en 800 milions, per descomptat lluny del seu abast sense aquestes operacions extraordinàries que hauran de permetre la venda d’actius per a esmenar el problema d’avui a canvi de menys ingressos futurs, acaba de dir que fàcilment el Barça pot arribar a consolidar 2.000 milions anuals d’ingressos.
Per dir, s’ha atrevit a afirmar també que s’està negociant un nou contracte amb Nike, és a dir un altra amenaça perquè l’actual regeix fins al 2028 i quan la multinacional s’obre a modificar el seu venciment sempre és per a avançar un pagament, com a llaminadura, a canvi d’un marge major dels seus beneficis a futur contra els del propi club.
També suggereix, perillosament, recórrer a una revaloració de l’immobilitzat del FC Barcelona, és a dir augmentar el valor dels seus béns en una maniobra comptable, també desesperada, per a reduir el patrimoni negatiu. Existeix un marge per a aquest camí, que cap de les anteriors juntes ha triat, per dues raons: una, perquè no deixa de ser una manera de fer-se trampes al solitari, reconeixent la incapacitat pròpia per a generar recursos, i una altra perquè caldrà veure si LaLiga accepta millorar el balanç per aquesta via.
Igual que fa Laporta, el vicepresident econòmic Eduard Romeu ha après a anar conscientment contra la normativa perquè sigui Javier Tebas qui li digui que no per a després posar-se a plorar perquè existeix una persecució des de Madrid, un vell truc cent vegades repetit, encara que amb el risc que Tebas li torni a dir “ximplet” com ja és el seu costum en reacció a les excentricitats d’algú tan indocumentat com Romeu.
Posats a aplicar dos dits de front i sentit comú semblava més fàcil no depreciar en 160 milions la plantilla l’any passat que no ara apreciar l’immobilitzat, amb els problemes d’interpretació que això suposa.
Romeu haurà d’explicar per què si Coutinho (foto) va ser amortitzat l’any passat anticipadament i ara ha estat traspassat per 20 milions a l’Aston Vila diu que l’operació ha deixat pèrdues de 17 milions. Tret que la junta hagi decidit pagar per la venda en lloc de cobrar, no té cap sentit.
També s’ha embarcat en una reducció de 150 milions de la massa salarial, un càlcul i una decisió que ja havia adoptat Bartomeu el setembre de 2020, però que no va poder aplicar un cop va haver de dimitir l’octubre d’aquest any. Romeu arriba dos anys tard i malament perquè qui el deixarà sol davant el perill i amb el vestuari molt alterat serà el mateix president Joan Laporta.
Finalment, quan li pregunten si la sortida és vendre jugadors, sosté, confusament, que “en el pressupost no està contemplat cap ingrés per venda de jugadors. Això no vol dir que pugui sortir algun jugador per decisió tècnica”. És a dir que sí. El problema és que els compradors no piquen.
A Laporta i Romeu els hi arriba per a enganyar la premsa i cada vegada menys als socis. Però, no als grans del futbol europeu.
