Està passant amb freqüència que, quan Joan Laporta es cita en el restaurant Via Veneto, la premsa se n’assabenta al minut, com va succeir el dimarts quan dos membres del staff del València van viatjar a Barcelona amb la missió de posar-li sobre la taula atractives operacions de venda de jugadors del club ‘che’ amb destinació al Camp Nou.
Laporta s’activa de pressa quan olora diners fàcils com els que pretén aconseguir, desesperadament, tancant amb urgència i amb presses operacions gegantesques d’ingressos a canvi de valuosos actius del Barça, els últims actius pot dir-se, abans que el club passi literalment a mans de tercers després de ser tallat, hipotecat i venut a trossos, uns més grans que uns altres.
També s’ha repetit la notícia, després de ser localitzat el president blaugrana a Via Veneto, sobre la coincidència amb els expresidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, junts o per separat, així com altres exdirectius, dinant també al mateix restaurant per diferents assumptes propis, personals o de negocis.
Fonts del restaurant confirmen, en efecte, que mentre Rosell i Bartomeu són clients habituals des de fa molts anys, Joan Laporta, en canvi, només es deixa veure i consumir, això sí amb els seus excessos habituals i plats XXL alineats amb la seva prominent panxa, quan ha pogut gaudir dels recursos del FC Barcelona com a president.
Dit d’una altra manera, no freqüentava Via Veneto ni tampoc el Botafumeiro com fa ara quan li tocava pagar el compte de la seva butxaca.
Reacció de nou-ric malgrat les penúries i penosa situació econòmica a la qual tant al·ludeix aquests dies Laporta quan, mancant mes i mig per al tancament de l’exercici 2021-22, s’ha adonat de l’enorme error comès fa un any per desistiment, parsimònia, vagància i obsessió contra Bartomeu, quan va deixar caure un pes exagerat i innecessari d’amortitzacions i provisions de més de 400 milions en el balanç del club.
Una càrrega impossible de suportar com a resultat de la seva pròpia incapacitat per a la gestió, ara convertida en la seva pròpia i lamentable herència, ja que aquestes pèrdues no són atribuïbles a Josep Maria Bartomeu ni a ningú més que no fos qui es va inventar pèrdues i més pèrdues contra el criteri i l’opinió del mateix auditor dels comptes del club.
Laporta va ficar la pota, provocant un forat de 481 milions que ara necessita cobrir com sigui per dues raons més que poderoses. La primera, econòmica i financera, perquè els passius espanten a qualsevol inversor o entitat creditícia, això sense al·ludir al marge salarial negatiu de 144 milions que encotilla la política de reforços per al primer equip. La segona radica en la qüestió, més que senzilla, d’una possible reclamació en forma d’acció de responsabilitat quan acabi el seu mandat si es continuen arrossegant pèrdues incommensurables.
Per quin motiu, doncs, Laporta va enviar al Barça al fons del pou financer? La resposta també és simple: negligència i incapacitat per a gestionar un club que, fins i tot sotmès a l’impacte de la pandèmia, hauria pogut reduir les pèrdues a 50 milions, solucionar-les amb la venda de Barça Studios, o fins i tot tancar la temporada amb un superàvit d’haver acceptat els fons de CVC, com la resta dels clubs.
La necessitat urgent que ara Laporta ha convertit en una desesperada carrera contra rellotge per salvar pèrdues greus també imputables a la seva nefasta administració, seria absolutament innecessària d’haver fet els deures en el seu moment i no fantasiar amb aquesta ruïna intencionada.
Si Laporta, com ara diu i prioritza, vol revertir aquestes pèrdues, ho farà a costa de vendre Barça Studios i BLM -potser també algun futbolista-, és a dir contra ingressos futurs perquè l’entrada de partners en totes dues línies de negocis, que avui són font directa de diners frescos i salvadors, suposa reduir a la meitat la rendibilitat d’aquesta àrea a partir de la pròxima temporada i d’inversions per a millorar-la d’acord amb els plans de negoci subjectes a aquesta venda. Seria pa per a avui i expectatives de fam per a demà, una situació evitable.
La vel·leïtat i improvisació pròpies de Laporta, un president que no s’immuta per dir blanc avui i negre al cap de cinc minuts, es demostren tirant d’hemeroteca, sense fer massa esforços, i recordar com va assegurar diverses vegades que Haaland estava a punt de fitxar pel Barça, això sense perdre de vista a Mbappé.
En un d’aquests atacs de grandesa va enviar a Xavi Hernández i a Jordi Cruyff a entrevistar-se amb Haaland en una visita furtiva, il·legal i sancionable perquè el Barça no podia negociar amb un futbolista amb contracte en vigor, no sense el permís del seu club. A més del ridícul protagonitzat pel mateix Laporta, que va desmentir aquesta trobada, mentre Xavi l’admetia davant la premsa, l’entrenador es va contagiar d’aquesta alienació mental transitòria, o no, afirmant que “ningú li diu que ‘no’ al Barça”. Una altra exuberància verbal redundant i supèrflua.
La fanfarronada i el capritx són el sant i senya de Joan Laporta, al qual secunden directius impresentables, ressentits, maleducats i camorristes com Mike Camps, que continua fent permanent ostentació de la seva ignorància barcelonista i d’una personalitat supremacista i intolerant, al límit de tots els perills que encarnen, com ell, les persones que discriminen sistemàticament els socis i seguidors del Barça que no se sotmeten a la tirania del laportisme en qualsevol àmbit.
Quan, a més, algú discrepa encara que sigui des del respecte i la llibertat d’expressió i d’opinió com va fer Toni Freixa sobre la temporada del primer equip, a la qual va posar un nota de suspens i no d’aprovat com l’ha qualificat Laporta, apareix el Mike Camps que odia i es violenta, menyspreant-lo com a persona i com a barcelonista.
El tal Camps, al qual no se li coneix un altre acte de servei al club més que anar a la llotja a cruspir més canapès que el president, no sols hauria de disculpar-se pel seu totalitarisme mental. També hauria d’admetre que la temporada ha estat més que insuficient i pel bé del barcelonisme dimitir immediatament.
Espanta pensar que Mike Camps, un ‘franctirador’ de twitter com a única ocupació directiva, forma part d’aquest nucli dur del president que l’assessora en el govern del club. Aquí estan els resultats.
