El potent i imbatible aparell mediàtic laportista no ha trigat ni 24 en hores a intentar donar-li la volta al balanç inequívocament pobre de la temporada en blanc, la primera d’un nou president que va començar prometent renovar a Messi, després fitxar a Haaland i, finalment, guanyar la Lliga en un altre d’aquests atacs d’entusiasme i supèrbia que han marcat una estrena de mandat dominat pel desencantament, la frustració i el cabreig de molts socis que no perdonen, ni obliden, la nit de l’Eintracht.
Si s’afegeix que tampoc s’ha consumat ara com ara cap de les promeses econòmica o financera, tan necessàries, i s’ha enganyat els socis assegurant que les obres de l’Espai Barça, les de veritat, començaran al juny per a jugar en Montjuïc la temporada 2022-23 -afirmacions que han resultat ser una falsedat- el president Joan Laporta porta camí de batre tots els rècords de mediocritat, desprestigi i inoperància.
A tot estirar, un acord amb Spotify del qual només se sap, fefaentment, que no és ni molt menys el millor del mercat, sinó més aviat el contrari, inferior a l’explotació comercial de la samarreta i altres actius aconseguida per Josep Maria Bartomeu abans de la pandèmia.
Ara necessita que la màquina mediàtica de vendre fum cremi tot el seu combustible, i a tota castanya, per a mantenir elevat, o almenys que no decaigui, el poc ànim d’una afició que ahir es va aixecar amb l’esperançadora i manipulada notícia -una altra producció fantasiosa del diari Sport– del possible fitxatge de Lewandowski (foto), el magnífic golejador del Bayern Munic de 33 anys, a punt de complir-ne 34.
La portada, amb el titolar “Aposta total per Lewandowski”, és només una comanda, un encàrrec més de Laporta, per a ajudar al seu amic Pini Zahavi, l’agent israelià amb el qual el president blaugrana comparteix una amistat que ve des de lluny i amb el qual va ser soci accionista a Malta d’una estranya i fugaç empresa, a més d’aportar el seu gra de sorra a la fugida de Neymar al PSG. Laporta, no ho pot evitar, sent una irrefrenable passió per tot comissionista que s’acosti a cent metres del Camp Nou.
Ara toca donar-li un cop de mà a Pini Zahavi, projectant des dels mitjans de Barcelona un interès desesperat pel davanter polonès, que queda lliure dins d’un any. El Barça hauria de pagar un preu elevat pel seu traspàs, a més de banyar en or al seu agent, per forçar la seva sortida del Bayern. Més fum.
El mateix diari Sport ja havia baixat la notícia en el seu web ràpidament, conscient de la volatilitat de la informació. I això, a pesar que el seu mateix director, Lluís Mascaró, li havia donat plena credibilitat en el seu article del dia: “… en els pròxims dies l’ofensiva de Lewandowski per a abandonar el Bayern s’intensificarà amb noves reunions. I no es descarta, fins i tot, que el davanter polonès faci pública la seva intenció de fitxar pel Barça. El somni d’incorporar un crack, malgrat la crisi econòmica, passa pel compromís de Lewandowski. Si aquest somni es fa realitat, segur que Xavi ho celebrarà com si fos un títol. I amb raó. Perquè amb els gols de Lewandowski la resurrecció seria molt més fàcil”.
Revitalitzar aquest entorn apagat és i serà un exercici complicat que, després de l’eufòria, abraçades i celebracions provocades pel golàs de Jordi Alba en el descompte del partit enfront del Betis, necessitava recuperar una nova dosi, cada vegada més exagerada, de crítiques a Koeman i al passat, però també una redefinició de l’“això és el que hi ha” (“és la realitat que tenim”, en boca de Xavi) per a fer valdre la campanya no tan excel·lent ni indiscutible d’un entrenador com el de Terrassa, amb un discurs cada vegada més erràtic i inintel·ligible.
Ara, la premsa ha recuperat, com si fossin or pur, els números menys macos de Koeman, els que van provocar la seva destitució i l’arribada de Xavi. No obstant això, la presumpta gran reacció de l’equip, tan lloada per la premsa, amb final d’etapa en el 0-4 del Bernabéu, s’ha esvaït amb la perspectiva del temps, perquè Xavi va salvar els mobles, al principi, amb molt poc joc, gràcies als gols de Luuk de Jong, i va començar a treure pit a partir que Pedri i Dembélé van reaparèixer després de les seves lesions de llarga durada i de la inversió de 100 milions en forma d’una davantera nova: Ferran Torres, Aubameyang i Adama Traore.
Tot anava bé o en ascens fins que, pel mateix efecte, amb la lesió de Pedri, el joc i les excel·lències de l’equip es van esfondrar. Pedri havia obrat una espècie de miracle que, per les proves, podria haver-se donat amb qualsevol entrenador.
La “realitat” de la qual parla Xavi -ara sí, encara que en cap cas quan va arribar- és la d’un vestuari sense fons d’armari, amb ‘vaques sagrades’ a les quals Xavi no s’atreveix a tocar i amb una potent ‘herència’ com són Araujo, Gavi, Nico, Pedri i per descomptat Ansu Fati, la generació última de Bartomeu i de Koeman, si es vol buscar una paternitat amb la mateixa passió i ressò mediàtic amb la qual s’ha volgut identificar amb Xavi els pocs èxits d’aquesta temporada, almenys mentre ha semblat que podia competir il·lusòriament per la Lliga contra el Real Madrid.
La mateixa “realitat” és la que ha obligat al lobby periodístic de Xavi a replegar veles i desdir-se de totes les ensabonades i elogis infinits, extralimitats i descomunals que havia abocat fins fa un mes i recuperar ràpidament el llast del període Koeman com un efecte insalvable enfront del qual Xavi no ha pogut fer res, malgrat els seus demostrats talent i saviesa. Pura hipocresia i manipulació, perquè Xavi va ser qui va tenir a les seves mans la Copa, la Supercopa i la Lliga, sobretot a partir d’obtenir reforços. A més, va caure en la lligueta prèvia de Champions i, com és notori, també a l’Europa League.
Al final, el balanç és el d’una temporada en blanc i sense més herois que la nova generació deixada per Bartomeu i l’aportació d’un Dembélé que tant li agrada a Xavi, però que no renovarà a la baixa com vol el club.
Ha estat, en el seu conjunt, un any decebedor en el qual Xavi ha cremat totes les excuses, massa, per a acabar demanant més fitxatges, de primer nivell, costin el que costin. Precisament, el contrari del guió de Laporta, que negocia amb jugadors que acaben contracte i que ha fet ja massa el ridícul amb Haaland i Mbappé. Avui ningú vol recordar que Laporta va enviar a Xavi i a Jordi Cruyff a veure a Haaland en persona per convèncer-lo de venir al Camp Nou. No en va fer ni cas.
Ahir, Haaland va fitxar pel Manchester City, en part gràcies a la venda de Ferran Torres al Barça.
Fitxar a Lewandowski sembla una broma de mal gust.
