Joan Laporta ha posat el cronòmetre en marxa del compte enrere del 125è aniversari del FC Barcelona. Per a això, ha decidit aprovar amb tots els honors, pompa i parafernàlia una Comissió de la Memòria Històrica, “amb l’objectiu de recuperar, estudiar i promocionar la dimensió esportiva, social i democràtica de l’entitat a través de la seva història, un dels motors del ‘més que un club’, per tots els canals que ens permeten les tecnologies dels nostres dies”.
Així resa el comunicat oficial en el qual, a més, s’ha nomenat com a Comissionat -no com a Comissionista- d’aquesta efemèride a David Carabén, un il·lustre laportista de nova generació, fill d’Armand Carabén, gerent del club en l’època d’Agustí Montal quan es va fitxar a Cruyff.
Al fil d’aquesta bona nova que, si tot fos tan bé com es presumeix, se celebrarà amb el Camp Nou tancat (2024) o mig en obres i amb l’equip jugant a Montjuïc, cal recordar l’última vegada que l’actual president va reunir un grup de notables, historiadors i assessors especials, per a valorar la retirada de les diverses medalles atorgades pel FC Barcelona al dictador Francisco Franco, tal i com manava el règim.
Contràriament a la pròpia promesa de Laporta, el president que va ser escollit el 2003 i autoproclamat per ell mateix com “un president desacomplexadament catalanista i independentista”, la resolució dels historiadors, convenientment instruïts, seleccionats i recompensats, va ser que el Barça no tenia per què remoure aquest passat ni adoptar la decisió institucional de retirar aquestes condecoracions i distincions al dictador. La conclusió dels especialistes va ser ridícula i vergonyosa: no hi havia res a retirar perquè mai van ser lliurades, un argument insolvent i grotesc perquè existeixen fins i tot imatges del lliurament per part d’Agustí Montal al Generalísimo.
L’octubre de 2003, no obstant això, Joan Laporta va haver de frenar i negar escandalosament la petició presentada per la Plataforma d´Amics de Josep Sunyol i el setmanari EL TRIANGLE, que va recollir 3.000 signatures per a sostenir aquesta reivindicació, per la submissió i obediència deguda al seu sogre, Juan Echevarría, empresari beneficiari de la dictadura, i sobretot al seu cunyat Alejandro Echevarria, membre de la Fundación Francisco Franco com més tard es va destapar.És a dir, que Laporta no només va defensar i va blindar els homenatges del barcelonisme a Franco, sinó que, a més, va nomenar directiu a un destacat i actiu membre de la Fundación Francisco Franco. Era el preu que estava obligat a pagar per l’aval generosament posat pel seu sogre, imposant també la vigilància i custòdia dels seus interessos a càrrec del seu fill Alejandro, el mateix que ara s’ocupa de triar els proveïdors de seguretat del Camp Nou.
Està per veure si aquesta Comissió de la Memòria Històrica remou i esborra aquesta vis franquista de Laporta o si s’atreveix a esborrar que va ser el president Josep Maria Bartomeu qui, finalment, va adoptar la decisió institucional de retirar les medalles concedides a Franco l’octubre del 2019. Qualsevol cosa és possible.
D’altra banda, un club que no podrà nomenar una Comissió de la Memòria Històrica ni celebrar el seu 125è aniversari és el Reus, club català extingit, liquidat i desaparegut en 2019 a conseqüència de la pèssima gestió de Joan Laporta i d’aquest equip que ara ja ha tornat a reunir al Barça en el pla executiu. A saber, Pere Lluís Mellado, que va ser conseller i secretari del Reus (en el Barça és cap de l’àrea jurídica), Joan Sentelles, gerent (en el Barça, al comandament d’Operacions, Compres i Seguretat) i Bryan Bachner, que va ser el director del club xinès del Reus, director de l’empresa de Joan Oliver, la propietària, i ara director de l’oficina d’Hong Kong del Barça. Per part seva, Xavier Sala-i-Martín (vicepresident de la Fundació Barça) i Rafael Yuste (vicepresident primer) formaven part de l’accionariat del Reus, ja enterrat.
El Diari de Tarragona ha aprofitat l’actualitat blaugrana, tan moguda, per a resumir en un reportatge de quina manera, freda, insensible i calculadora, es va dissenyar el final del Reus. “Laporta, Piqué, Rubiales i la crisi del Reus Deportiu. Ens toca de prop, amb el saqueig del Reus Deportiu pel president del FC Barcelona, Joan Laporta, i els seus amics”, diu el titular d’una anàlisi de l’ocorregut, que el seu autor, Agustí Segarra, divideix en tres actes:
“Acte 1. Laporta i els seus amics saquegen el Reus Deportiu. L’equip de la capital del Baix Camp era un club modest de la Segona Divisió B de la Lliga espanyola. Un dels més antics de Catalunya. Les coses van començar a torçar-se l’any 2013, quan els socis es van deixar portar per les mentides de Joan Laporta i els seus socis.
Després de la seva sortida del Barça, l’any 2010, Joan Laporta, l’economista mediàtic i vicepresident econòmic del Barça, Xavier Sala-i-Martín; el responsable de la vicepresidència esportiva, Rafael Yuste; i el director general del club, Joan Oliver, crearen la societat Core Store SL amb un capital social de 50.000 euros. Segons el Registre Mercantil, la seu social estava en el despatx de Joan Laporta i l’objecte social era prestar serveis de consultoria esportiva i la gestió de clubs de futbol.
En 2013, Core Store SL era propietària de CSSB Limited, una empresa que va comprar el 57,11% de les accions del CF Reus. La resta del capital social del club estava controlat per Gaupau SL, una empresa de Joan Oliver. Els quatre amics es feren amb el club del Baix Camp al més pur estil de ‘Benvingut Mr. Marshall’. Moltes promeses d’inversions que mai van arribar al club.
Aviat molts es van adonar que ans al contrari s’estaven desviant els recursos del club cap a les empreses de Laporta, Oliver, Laporta, Yuste i Sala-i-Martín. El seu ‘modus operandi’ és molt conegut en el món del futbol professional. Primer, s’incorporaren al CF Reus molts jugadors joves de la mà del comissionista Jorge Mendes, íntim amic de Laporta. Després, els ingressos de tresoreria de la societat anònima esportiva (SAD) pels drets d’emissió dels partits que pagava La Lliga es desviaren cap a una SL que tenien a la Xina i, també, a un club d’aquell país, l’equivalent a Segona B espanyola. Al cap de poc, els jugadors deixaren de percebre els seus salaris i, al final, el club es va declarar insolvent.
Durant sis anys, els quatre personatges es varen dedicar a saquejar els comptes del club fins a abocar-lo al concurs de creditors amb un passiu superior als set milions d’euros. Després d’alguns intents fallits per desfer-se del club, l’any 2019, el Reus va ser expulsat de La Lliga per no pagar el sou als jugadors i a la resta del personal”.
“Acte 2. Piqué desembarca a l’Andorra. L’any 2018, els socis del FC Andorra van decidir en assemblea extraordinària convertir l’entitat en una societat anònima. Després acordaren vendre el club a Kosmos, empresa propietat de Gerard Piqué. El Kosmos va liquidar el deute de 600.000 euros del club i el capità del Barça es va convertir en el propietari del club. En aquells moments, el FC Andorra era un club modest de la Primera Catalana que arrossegava un deute important. Piqué tenia pressa per fer de l’Andorra un equip emergent del futbol espanyol i li va demanar a Luis Rubiales, flamant president de la RFEF, un tracte preferent per situar al club en les categories superiors”.
Acte 3. Rubiales regala a Piqué la vacant del Reus Deportiu a Segona B. Arran de la nefasta gestió de Joan Oliver, l’any 2019, el Jutge de Disciplina Social de LaLiga va expulsar al Reus del futbol professional. Després de 110 anys d’existència, el senyor Laporta i els seus socis varen acabar amb el Reus Deportiu. La seva plaça de Segona B quedava vacant. Fruit d’aquesta situació insòlita, la RFEF la va treure a concurs. Es van interessar per la plaça vacant alguns clubs com ara el CE l’Hospitalet o el Zamora CF que ja havien estat a Segona B juntament amb altres que mai havien militat en aquesta divisió com ara l’Alcobendas Sport.
L’article 194 del Reglament general de la RFEF indica: «El dret a ocupar les vacants serà determinat per la RFEF, ponderant les circumstàncies concurrents, per l’ordre següent i atenent els criteris següents», a més del fet que el millor candidat era «l’equip de Tercera Divisió de la mateixa Federació d’àmbit autonòmic a què pertany l’equip descendit per impagament». Tothom sabia que el club que complia millor aquestes condicions era el CE l’Hospitalet. No obstant, per a sorpresa de tothom, l’equip escollit fou el FC Andorra. Les pressions de Gerard Piqué sobre Luís Rubiales es van materialitzar.
El cas del Reus Deportiu no és més que un bon exponent de la deriva del futbol professional actual. Aquest drama evidencia que en el futbol sobren els prepotents, els conflictes d’interessos i les males pràctiques; mentre es troba a faltar l’ètica, l’honestedat i la transparència”.
El document periodístic genera, a més d’una crítica lapidària, la sensació d’inquietud davant l’amenaça reiterada de Joan Laporta que “ho tornarem a fer”. Fer desaparèixer també al Barça? Són els mateixos.
