El directiu Miquel Camps (foto), que té per costum exhibir la seva intolerància a la crítica i a la llibertat d’opinió en general, s’ha tornat a posar en ridícul davant el barcelonisme defensant la pitjor de les tesis, inacceptable, sobre la nit tràgica del Camp Nou. Afirma que, de forma demostrada, el club “va posar mesures per a no vendre entrades a alemanys” i que va ser la “picardia” la responsable del que va a passar.
En un post, tant extens com impresentable, admet que la junta es va reunir després del partit -mai abans, en previsió de la debacle anunciada- sense saber què havia passat, com ni quan, però satisfet que el president sortís a donar la cara i prometre que s’adoptarien mesures.
“Encara que 48 h després segueixen els tuits de gent dient que ha estat el club qui va vendre les entrades als alemanys, crec que ha quedat prou clar i explicat que el club va posar mesures per a no vendre entrades als alemanys. Ara bé, és clar que la picardia ha demostrat que les van aconseguir pràcticament totes ells”, diu, posant el focus en el paper i culpabilitat de “els socis que van comprar quan la venda era només per a ells i després van revendre, alemanys comprant via VPN i altres sistemes per a burlar les mesures de no poder comprar amb vises de forà o IP’S estrangeres, ‘touroperadors’ amb moltes vises locals… tot va sumar, però també és molt cert que jo vaig ser al Palau a les 18.00 h i us juro que vaig veure amb els meus ulls cues i cues de socis venent els seus abonaments a cues i cues d’alemanys”.
No és admissible, si no és per la incompetència i el tarannà totalitari i covard del personatge, acusar els socis de revendre les seves entrades i abonaments, ser testimoni de les irregularitats i a més permetre-ho, perquè si aquestes cues d’abonats subhastant els seus carnets en el Palau eren veritablement certes, la seva obligació era denunciar-ho, impedir-ho i donar instruccions perquè en els accessos es comprovés la identitat de cada espectador abans de deixar-lo passar dins de l’estadi. El mateix valia per a les entrades, perquè identificant a cadascun dels alemanys, que a més van irrompre amb les seves samarretes de l’Eintracht, el problema s’hauria resolt.
No cap aquesta maldestra excusa, infantil i patètica per a treure’s el ‘mort’ de damunt i menys abundant en què el club va fer les coses bé. “També hem vist molts anuncis per internet venent entrades i documents repartits pels hotels amb instruccions de com utilitzar els abonaments”, afegeix, confirmant la sensació absolutament indiscutible que el ‘tsunami’ alemany es va anar gestant amb bastants dies d’antelació.
En un rang no inferior de mediocritat, rancor, manipulació i mentida es troba Marc Duch, el farsant portaveu del Vot de Censura que va acabar de número ‘tres’ de Víctor Font i que, des de les seves plataformes ve arrossegant-se pel fang del laportisme a la recerca d’un tros del pastís. “La culpa és de Rosell i de Bartomeu per generar un desarrelament social i convertir l’estadi en un circ per l’obsessió de vendre entrades als turistes. Ara paguem les conseqüències”, ha dit, curiosament sense ruboritzar-se, esclau de la seva necessitat de viure, com Joan Laporta, del Barça i del seu entorn més tòxic.
El cas, com és notori i indiscutible, és que van ser Rosell i Bartomeu els qui, contra la política del Gran Repte de Laporta, de l’accés universal i obert il·limitat, van tornar a instaurar mesures per a garantir el barcelonisme dels aspirants a socis, exigint l’aval familiar i de consanguinitat o bé tres anys de pagar el carnet a fons perdut.
També els qui van desmantellar les màfies de la revenda potenciades per Laporta en el seu anterior mandat i els únics, més Bartomeu que Rosell, que van anar a la caça del soci revenedor en una de les mesures més valentes, suïcides i impopulars de la història, a més de reduir el frau i l’especulació en les finals i grans desplaçaments, lliurant les entrades en destí.
Marc Duch, segurament per la necessitat de mantenir aquesta visibilitat per a arribar a final de mes, menteix, inventa, calumnia i es burla dels barcelonistes com ha fet sempre per a erigir-se en el pitjor caça-recompenses contra Bartomeu i la seva junta.
Ara, no obstant això, Bartomeu ja no hi és ni és responsable de que la junta que tant ha ajudat a col·locar, la de Joan Laporta, hagi prioritzat els beneficis dels seus amiguets en les agències oficials que, de sotamà, es dediquen a la revenda i haver mirat cap a un altre costat mentre qualsevol alemany amb un mòbil o un ordinador se saltava els ridículs controls del departament de Ticketing del club.
Marc Duch, compartint el lideratge en un rànquing de mentiders de la setmana, sabia com tothom que les entrades venudes, mínim a 159 euros i màxim de fins a 665 euros, no les estaven adquirint massivament seguidors del Barça, ni molt menys.
Pot voler enganyar tant els socis com per a negar que va ser Laporta en el seu mandat qui va decidir pagar diners als socis perquè alliberessin el seu seient i obviar que va ser aquesta junta la que va fer una crida desesperada als abonats blaugrana la setmana passada perquè li cedissin gratis?
Més maldat i perversió, impossible. Les següents preguntes són dues. La primera és saber quines mesures extremes s’han adoptat internament contra els responsables de les àrees de Ticketing, Seguretat i Operacions. La resposta és cap, perquè seguien instruccions d’aquesta presidència-executiva que lidera Joan Laporta, l’únic culpable de tot, a manca d’un CEO a qui llançar als llops o al carrer.
La segona també produeix, més que inquietud, una sensació profundament recognoscible, sospitosa i truculenta entorn d’aquesta mena de decisions que Joan Laporta és capaç de prendre, com la compra de terrenys a Viladecans, la venda de Can Rigalt o els fitxatges de Keirrison i Henrique, entre altres.
Els números no quadren, perquè si Laporta admet que gairebé la totalitat de les 34.440 entrades posades a la venda van acabar en mans de l’afició rival, a més de les més de 4.000 regulades i controlades, difícilment la recaptació podia baixar dels 6 o 7 milions en la taquilla oficial.
La portaveu Elena Fort va fixar la recaptació en 3,5 milions. Altres experts calculen que les agències tramposes i les organitzacions de revenda van aconseguir moure uns 10 milions que, descomptat el preu facial de les entrades i la compensació pels abonaments, haurien deixat més benefici, probablement el doble, que la pròpia taquilla del partit.
On són aquests diners?
És indubtable que, per desgràcia, el Barça ha entrat en un angoixant estadi de foscor, degradació i toxicitat del qual difícilment podrà sortir mentre governi qui governa, sense cap control estatutari, i domini el discurs mediàtic.
No és casualitat que, després de la nit del 14-A, hagin desaparegut de la programació de les ràdios, televisions i xarxes socials els espais especials sobre la crisi viscuda al Camp Nou. Interessa que se’n parli poc o gens.
