Analista mediàtic. Llicenciat en Psicologia i doctorat en Periodisme. Professor de llengua i literatura en un institut. Forma part de Ladecom, i ha escrit diversos llibres. Entre ells, Mensajes de nueva planta. La ofensiva del españolismo mediático a raíz del ‘procés’ i El esclavo feliz. La alineación mediática del pueblo andaluz. Ara publica La guerra de Putin (El Viejo Topo).
Per què La guerra de Putin?
El títol és irònic, perquè rescata l’expressió que han popularitzat molt els mitjans: “Això és la guerra de Putin”. No interessa analitzar els condicionants complexos que han portat a aquesta situació a Ucraïna, sinó que tot és producte d’un senyor que s’aixeca al matí, li agafa un rampell i decideix envair Ucraïna. En qualsevol cas, el llibre no és una hagiografia de Putin.
Quina és la conclusió principal que podem extreure d’aquesta ironia?
El llibre tracta els fets sota la conclusió que actualment hi ha una revisió de la guerra freda, a nivell mundial. Nosaltres, l’Estat espanyol, hem caigut del bàndol que considera Putin com un agressor. Com que l’enemic que s’ha triat és Rússia, als mitjans de comunicació els russos són els dolents.
Sorprèn, per dir-ho d’alguna manera, la unanimitat amb què els mitjans tracten la guerra d’Ucraïna. Com es construeix aquest consens, sense fissures?
El llibre analitza no només els missatges mediàtics que apuntalen aquesta unanimitat, sinó que també introdueix alguns condicionants sobre com s’ha fabricat. Jean-Marie Domenach, en un manual clàssic sobre la propaganda política, parla de les regles d’unanimitat i contagi. Les elits de la Unió Europea han apostat per la unió i la subordinació a l’OTAN i, per tant, als Estats Units. És una cosa que va en cascada. Aquestes elits polítiques i econòmiques utilitzen els mitjans de comunicació com a altaveu d’aquest missatge. I l’esquerra està participant, per activa o per passiva, d’això.
Fins a la guerra de Vietnam enteníem l’imperialisme informatiu com una cosa pròpia les agències americanes. Estem ara en un paisatge comunicacional en el qual, com l’OTAN, l’occidentalisme periodístic és cosa de tots, inclosa, evidentment i molt especialment, Europa?
Al llibre rescato uns quants exemples, alguns molt grotescos, d’aquest impuls maniqueu. Tenim Josep Borrell que fa de Putin l’encarnació de Satanàs. La comissària europea Margrethe Vestage recomana als pares controlar la seva dutxa i la dels seus fills, i que quan tanquin l’aixeta diguin: “Fote’t, Putin!”. Hem arribat a aquest nivell d’estupidesa col·lectiva.
Més enllà de la filosofia, la religió, la geografia…, Occident no ha estat una identitat especialment definitòria. Ara, potser influïts per l’OTAN, descobrim la nostra naturalesa “occidental”. També en la comunicació pública i la guerra d’Ucraïna?
Apartant-me una mica del llibre, en altres treballs he posat en qüestió la idea de la mateixa construcció ideològica del que és Occident, d’Europa i també d’Espanya. Són coses que considero entelèquies ideològiques. Què és Occident? Un indígena bolivià, per exemple, és menys occidental que un parisenc? Al darrere d’això hi batega una idea de supremacisme. L’atlantisme beu d’aquesta discriminació. Vaig estar a Finlàndia i, com a andalús, vaig arribar allà com si hagués arribat a un altre planeta. Té molt poc a veure un finlandès amb un andalús.
Semblava, amb Trump, que l’OTAN estava cridada a decaure. Una cosa que, a dreta llei, hauria d’haver passat en paral·lel amb la dissolució del Pacte de Varsòvia. No obstant això, amb Biden s’expandeix. On va l’OTAN?
En teoria, la missió de l’OTAN va acabar amb la caiguda del mur de Berlín. Però s’ha anat ampliant. El pressupost militar dels EUA va continuar creixent, i ara a Europa, que ha presumit de pacifisme, assistim a una preocupant campanya de rearmament. Figures rellevants de defensa i seguretat van plantejar els riscos reals que implicava el desenvolupament de l’OTAN, no ja només per als EUA, sinó per a tota la humanitat. L’amenaça nuclear és aquí, molt a la vora, fins i tot a conseqüència de qualsevol error.
Els actuals tambors de guerra a Europa responen a una tàctica, diguem-ne electoralista, davant les pròximes eleccions al Parlament Europeu, o són més de fons?
Aquestes posicions a la Unió Europa són la veu del seu amo, els capatassos de la finca. Diuen el que toca. Quan Zelenski es va reunir amb Putin per arribar a un possible acord de pau, l’aleshores primer ministre britànic Boris Johnson va ser enviat a parlar amb Zelenski per dir-li que, si seguia per aquest camí, s’acabarien els suports.
I l’esquerra, ni hi és ni se la necessita?
Rescatant el títol d’un llibre del filòsof marxista Domenico Losurdo (L’esquerra absent), que feia una crítica a l’esquerra eurocèntrica, que a l’hora de la veritat s’alinea amb els interessos imperials, parlo d’aquesta esquerra que es permet el luxe de desqualificar ara determinades realitats, com la Xina. El mateix Alberto Garzón, d’Esquerra Unida, s’ha referit al caràcter imperialista de Rússia en la guerra d’Ucraïna, i es congratulava del triomf de Biden. Un personatge que, amb les seves polítiques a Ucraïna i a Gaza, està obrint les portes de bat a bat a Trump en les pròximes eleccions presidencials americanes.
El discurs únic de la guerra d’Ucraïna als mitjans, que inclou notícies, editorials, opinió, tractament gràfic…, és de dimensió diguem-ne otanista, o més aviat pròpia d’alguns països?
Encara que el meu treball se centra en l’ecosistema mediàtic del regne d’Espanya, col·lateralment recullo alguns exemples d’altres mitjans internacionals. En tot cas, pel que fa a nosaltres, el missatge és monòton i unànime. Dèiem que una de les regles de la propaganda és l’orquestració. És allò que deia Goebbels, que, al seu torn, va aprendre d’Edward Bernays, inventor de les relacions públiques. Deia que del que es tracta és de repetir insistentment una idea bàsica, però, això sí, modulant-la en funció dels diferents tipus de públic. Per al públic segmentat com a centredreta o dreta conservadora, Ángel Expósito diu a la COPE i a ABC que Putin és un boig sanguinari, que l’Exèrcit espanyol ha de contribuir en l’ajuda a Ucraïna, que cal augmentar els pressupostos de defensa… Cosa molt clara per a un públic en el qual encaixa el missatge de manera natural. Però com que també cal convèncer un públic de centreesquerra o esquerra que Putin és el malvat, es fa servir, per exemple, una figura de prestigi, com és el Gran Wyoming, que ens compararà Rússia o la Xina amb l’Aràbia Saudita o Qatar.
Aquesta deriva maniquea pot estar nodrint fòbies de gran importància i molt difícils de combatre, en la mesura en què apunten a percepcions i sensacions bàsiques, paradoxalment en un món altament globalitzat?
Fins fa poc, l’aristocràcia russa utilitzava el francès. I va ser la Unió Soviètica la que va ocupar el Berlín nazi, encara que per obra de Hollywood, dècades més tard, es va pensar que va ser el soldat Ryan. Subratllar les diferències amb Rússia resulta si més no absurd, i també perillós.
Es pot dir, com resava un recent titular de premsa, referint-se al paper d’Europa a la guerra d’Ucraïna, que “uns (els EUA) tenen la fama, i altres (la Unió Europea) carden la llana”?
El llibre, tracta de ser un crit d’atenció per dir-nos que estem sent objecte d’un rentat de cervell massiu, i que n’estem pagant les conseqüències. Els principals perdedors d’aquesta situació, obviant el risc de catàstrofe nuclear, som els europeus, en el pla econòmic. Però, sí, també s’ha de dir que la UE, de manera vergonyosa, està jugant un paper molt poc justificable en el conflicte. Comença a mostrar un rostre bel·licista que es correspon molt poc amb el que s’ha considerat la raó de ser de la creació europea: la fi de les guerres. Això tampoc és tan nou si es tenen en compte opinions com la de Javier Solana, que diu que no entén com se li ha pogut acudir a Putin recórrer als bombardejos, quan va ser ell qui va ordenar bombardejar Sèrbia.
En el discurs sobre la guerra d’Ucraïna, s’està intentant dir que l’extrema dreta europea està amb Rússia. Vox està amb Putin?
A un cert públic li interessa subratllar aquesta suposada simpatia. Meloni ha estat una de les poques figures rellevants que va anar a felicitar a Zelenski en el segon aniversari de la guerra. Ramón Reig, el meu director de tesi, parla de la informació binària, i de com el problema de la manipulació informativa està sobretot en la metodologia. En com presenten els fets i ensenyen a percebre la realitat.
