Una vegada més, la directiva de Joan Laporta ha donat mostres de la seva veritable escassa vocació i sensibilitat social enviant una carta als socis abonats perquè, amb la màxima urgència, alliberin els aproximadament 20.000 seients que segueixen sense ocupar-se els dies de partit per la senzilla raó que els seus titulars prefereixen quedar-se a casa.
A aquests 20.000 socis cal afegir-hi uns altres 25.000 que aquesta temporada, com l’anterior, han aprofitat l’excedència promoguda des de la junta amb motiu de la pandèmia, que consisteix en la cessió voluntària i gratuïta de l’abonament a favor del mateix club per a la seva explotació al llarg de la temporada. El període de vigència d’aquesta mesura és per una temporada, a partir de la qual el soci pot recuperar-lo al preu habitual.
Una part d’aquestes localitats lliures s’ha aprofitat per a la venda oberta i per a engreixar el negoci de revenda en línia i física als voltants del Camp Nou, on de nou torna a ser massiva, fosca i tan sospitosa com ho va ser en el seu moment en l’anterior mandat de Joan Laporta.
Totes les mesures i vigilància desplegades al llarg dels últims anys, incloses batudes a la caça dels mateixos socis revenent els seus abonaments a màfies i grups delictius, s’han eliminat permetent que agències teòricament oficials amb el segell del FC Barcelona disposin de milers d’entrades, la liquidació de les quals resulta més que sospitosa.
És un negoci que, com que ha despertat el turisme, funciona degut sobretot a la tolerància i deixadesa voluntària de la directiva a l’hora de controlar-lo. Encara que un agent oficial ha de continuar venent l’entrada al preu facial que figura en el tiquet, més un recàrrec molt limitat, aquests operadors han de comercialitzar-la obligatòriament dins d’un ‘pack’ amb les diferents opcions de viatge, transport, menjar, sopar, piscolabis, el tour del Camp Nou, una bufanda, serveis o regals que, a l’hora de la veritat, es converteixen en uns beneficis exagerats, perquè solen oferir-se en males condicions o són de molt baixa qualitat en relació amb el preu.
En la majoria dels lots oferts als turistes figura el regal de la visita al Museu que, a més, tanca els dies de partit per raons logístiques. Finalment, hi ha agències que, directament, venen les entrades sense més a un preu desorbitat.
L’ús i abús d’aquestes pràctiques, unides a l’opacitat i l’amiguisme que envolten les assignacions als agents de venda autoritzats pel club -agències que de vegades només es corresponen amb un domicili particular- ha arrossegat a la junta a considerar molt seriosament la possibilitat d’expropiar les localitats d’aquests 20.000 socis que només aprofiten el seu abonament per al Barça-Madrid i altres partits ‘top’, sigui perquè volen anar-hi o perquè la revenen. Amb el benefici del Clàssic i altres quatre o cinc partits més obtenen una renda interessant, a més de recuperar el preu de l’abonament amb el Seient Lliure.
Aquí radica en aquest moment la dificultat i els problemes de gestió, perquè la directiva va considerar que aquesta temporada no era necessari posar-lo en marxa ni facilitar-li al soci aquesta possibilitat. Per evitar costos, no es va preveure la circumstància d’una recuperació de l’activitat entorn del futbol, tampoc que les autoritats sanitàries permetessin el 100% dels aforaments i sembla que, molt menys, que l’equip pogués despertar l’interès que s’ha guanyat en aquests moments.
Per ara, des de la junta s’ha enviat als socis un prec que aviat podria convertir-se en ultimàtum perquè, amb vista al partit de tornada dels quarts de final enfront de l’Eintracht Frankfurt aquells socis que no preveuen assistir-hi alliberin el seu abonament a favor del club gratuïtament. En la crida als socis s’argumenta la mesura: “En uns moments en els quals l’equip de futbol necessita el màxim suport del públic i el Club optimitza tots els seus recursos per a obtenir nous ingressos, el FC Barcelona crida als abonats que no puguin venir al Camp Nou en algun partit d’aquest tram final de temporada, perquè cedeixin el seu seient en benefici del Club, renunciant a una contraprestació econòmica. Amb l’objectiu de maximitzar el suport a l’equip i generar nous ingressos en el Club, imprescindibles en la situació actual, els abonats només han de comunicar la cessió de la seva localitat emplenant un formulari”.
Per a tractar de convèncer-los es pren com a referència l’últim partit de Lliga enfront del Sevilla al Camp Nou disputat el diumenge: “No va quedar ni una entrada per vendre. El ‘sold out’ es va aconseguir el dia abans del partit, quan el Club va esgotar totes les localitats disponibles per als socis i sòcies que no són abonats de l’Estadi i per al públic en general. No obstant això, l’assistència va ser de 76.112 espectadors, cosa que significa que més de 22.000 seients van quedar buits”.
La mateixa situació s’ha produït prèviament al partit de tornada de l’Europa League que, sobretot, ha generat una gran expectació entre els aficionats de l’equip alemany, disposats a tot per a obtenir una entrada per al partit del pròxim dijous.
Una temptació a la qual s’ha rendit la junta, perquè una vegada posades en circulació les entrades que es puguin alliberar resultarà relativament fàcil l’accés i la compra a qualsevol seguidor. Com ja passava en la Champions en temps de Laporta, la graderia s’omplia de seguidors rivals als quals està terminantment prohibit vendre entrades fora del contingent obligat per la UEFA per al rival (5% de l’aforament), que només pot repartir el mateix Eintracht Frankfurt a través dels seus canals i sota el seu control i plena responsabilitat.
Aquesta situació il·lumina, d’una banda, el perill que efectivament les entrades que els socis puguin alliberar acabin en mans dels aficionats alemanys, situació extremadament perillosa segons la normativa de la UEFA si les aconsegueixen seguidors radicals i, en qualsevol cas, sancionable.
Per una altra banda, que des del departament de ticketing, si no es produeix una cessió de les entrades suficient, es cometi la frivolitat de posar en circulació entrades de zona per a evitar que un soci pugui trobar la seva butaca ocupada per un aficionat, alemany o no.
El més probable és que aquesta primera mesura evolucioni, de manera que els socis abonats hagin de comunicar al club amb un límit d’anticipació el seu desig d’anar al partit, de manera que superada una data sigui l’àrea de ticketing la que pugui comercialitzar-la en la forma oportuna.
Existeix el precedent, completament aliè i aïllat a aquesta dinàmica, aplicat al Partit Solidari promogut per l’anterior junta de Rosell i de Bartomeu en la primera eliminatòria de Copa del Rei, en la qual obligadament el Barça ha d’enfrontar-se a un rival de Segona B o de Tercera Divisió. En aquest partit, inicialment es va demanar al soci que alliberés el seu seient per a poder convidar a aficionats que mai havien tingut l’oportunitat de veure un partit al Camp Nou.
L’assistència venia regulada per un conveni de la Fundació Barça amb les entitats del Tercer Sector i Serveis Socials dels ajuntaments de tota Catalunya. Sent un partit de molt baix interès i de localitats molt barates tampoc funcionava el Seient Lliure i els socis, encara que majoritàriament no usaven el seu abonament aquest dia, no l’alliberaven expressament, per mandra i desinterès.
Va ser per aquest motiu que, per a aquest únic partit en concret, s’aplicava el Seient Lliure invers, és a dir les localitats estaven alliberades tret que el soci comuniqués al club la seva voluntat d’assistir.
Va ser precisament davant un d’aquests partits tan especials que Elena Fort, avui vicepresidenta de Laporta, es va mostrar crítica en el seu compte de twitter: “L’App del Seient Lliure no permet alliberar el partit del dimecres. La solidaritat és forçosa? I si algú no vol regalar l’abonament?”. Era novembre del 2015, després d’haver perdut les eleccions enfront de Josep Maria Bartomeu. L’ínclita Elena Fort té, en efecte, un sentit egoista, grotesc i patètic de la solidaritat.
