El relat desbordat i esperpèntic de les presumptes malifetes de Josep Maria Bartomeu s’ha convertit en una cacera de bruixes i una persecució mediàtica sense precedents com a reacció a la frustració i ràbia de la mateixa premsa, decebuda amb l’escassa artilleria proporcionada al llarg de la frívola i poc professional presentació del Forensic.
De cara als mitjans de comunicació, expectants perquè també fa mesos que prometien una veritable carnisseria comptable i financera en contra de l’anterior junta, les intervencions de Joan Laporta, Eduard Romeu i l’advocat Jaume Campaner van suposar una veritable frustració, una altra més com a resultat d’una convocatòria fallida i del que finalment ha estat una altra puntada cap endavant perquè ara sigui la Fiscalia Provincial l’encarregada de fer justícia pel seu compte.
Aquest altre pas en fals, no obstant això, s’ha traduït per part de la premsa en una reacció de major fúria i crispació contra Bartomeu i la seva gestió, en comptes de sentir-se enganyada una altra vegada per la junta de Joan Laporta que, a més, ha reduït el nombre i la gravetat de les moltes irregularitats tantes vegades anunciades.
Els que esperaven que els pagaments a periodistes es convertissin en el tema estrella de la convocatòria no només es van quedar amb les ganes, sinó que Laporta va deixar molt clar que per aquest camí no s’anava enlloc. Una decepció per als periodistes que havien creuat insults i acusacions amb altres companys de professió per culpa d’aquesta polèmica que des del club s’havia alimentat amb filtracions incertes, interessades i falses.
Qui va realitzar l’afirmació més vergonyosament falsa, qui va mentir de manera més grollera i amb aquesta fredor llegendària gràcies a la qual ha pogut construir un relat barcelonista prou fantasiós i engalipador per als socis del FC Barcelona, va ser el mateix president Joan Laporta en diferents intervencions. La principal, quan va afirmar que “al final del meu mandat vaig deixar un superàvit”.
La veritat és que per més vegades que ho repeteixi, els estats financers i econòmics del club segueixen i continuaran reflectint els 47,6 milions de pèrdues del total del seu mandat després de tancar l’exercici 2009-10 amb 84 milions de dèficit. La premsa, majoritàriament, es continua creient la mentida organitzada per Laporta i la junta de la seva època sobre la base d’una sentencia de l’acció de responsabilitat que l’exonerava de retornar de la seva butxaca aquesta quantitat, entre altres motius gràcies al fet que aquell contenciós mai va veure el recurs de l’Audiència Provincial pel fet que la junta de Bartomeu va decidir renunciar a aquesta segona sentència.
El que Laporta oculta arterament i amb l’única intenció d’enganyar els socis i al barcelonisme és que la seva impugnació dels acords de l’assemblea d’octubre del 2010, en la qual es van aprovar unes pèrdues de 84 milions, no va prosperar ni en primera instància ni en la sentència inapel·lable de l’Audiència Provincial. Cap altra sentència ha canviat el que les memòries del club blaugrana afirmen, corroboren i demostren: que Laporta va signar 84 milions de pèrdues al final de la temporada 2009-10 i que ara, després de la temporada 2020-21, ha rebentat aquest registre amb 481 milions de pèrdues, amb l’agreujant d’haver fet fora a Messi, Griezmann i Dembélé.En aquest àmbit, Laporta és insuperable, sigui al Barça o al Reus.
Una altra de les falsedats posades en escena en la roda de premsa d’ahir va ser incloure en aquest dossier de presumptes malifetes de Bartomeu les operacions de Neto i de Pjanic, que van arribar al Barça associats als traspassos de les figures de Cillesen al València i Arthur Melo a la Juventus. És clar que, si bé van servir per a fabricar uns guanys d’urgència per a compensar pèrdues en l’exercici ordinari, en cap cas poden considerar-se il·legals ni fraudulentes.
Ni els auditors del Barça ni del València ni de la mateixa LaLiga que controla el futbol professional es van oposar a aquests assentaments comptables perfectament permesos. Seria, per analogia, un truc comptable com el que va fer Laporta en l’exercici passat quan, després de tancar el traspàs de Griezmann i Trincao, va decidir devaluar-los en els llibres, amortitzar-los a valor zero, augmentant les pèrdues de l’exercici, per a donar-se beneficis aquesta temporada en comptabilitzar les vendes.
Per cert, que el director esportiu del València que va donar llum verda al bescanvi de Neto per Cillesen era Mateu Alemany, ara lloctinent de Laporta en els sospitosos i mediocres fitxatges de la pretemporada i d’aquest hivern (quatre incorporacions, de les quals només podran jugar tres a l’Europa League).
Si per engreixar el dossier de corrupció i il·lícits recopilats sobre l’etapa de Bartomeu, el mateix Laporta posa per davant falsedats per a donar consistència a aquest discurs contra el passat, la veritat es que costa d’atribuir-li a l’acte en si una credibilitat ni tan sols mitjana. A més, el president blaugrana va admetre que els casos presentats, per la seva complexitat, eren molt difícils de demostrar i de guanyar en un judici.
Les altres presumptes irregularitats tracten de temes sobre els quals els mateixos personatges protagonistes, presumptes beneficiaris, com Josep Maria Minguella Júnior o André Cury, agents professionals del futbol, han donat i acreditat tot tipus d’explicacions que desmenteixen aquestes acusacions. Assumptes que segurament no tindran cap recorregut legal per la senzilla raó que no existeixen comissions il·legals en les operacions en les quals van intervenir, més enllà que siguin més o menys generoses.
La mateixa explicació, embullada, confusa i poc aclaridora sobre les comissions que Laporta va pagar en el seu anterior mandat, com la que es va emportar l’agent d’Ibrahimovic, Mino Raiola, superior als 10 milions, servirà perquè la Fiscalia s’abstingui segurament d’entrar en aquest tema.
Una representant de l’empresa responsable del Forensic va afirmar, sense massa convenciment, que els danys reclamables a Bartomeu com a perjudici produït al FC Barcelona ascendirien a 30 milions, que seria una xifra inferior a la ferida econòmica de 33 milions de números vermells conseqüència del fitxatge ruïnós d’Ibrahimovic, autoria de Joan Laporta, com els 12 milions negatius produïts per la compra dels terrenys de Viladecans, els més de 30 milions de Sogecable, els 40 milions de Can Rigalt, els 4 milions per signar un contracte il·legal amb Mediapro, els 32 milions pagats pels fitxatges de Keirrison i Henrique, els 3 milions gastats en espionatges, els 4 milions en despeses de targetes de crèdit de directius de la seva època i altres despeses que, seguint el mateix tracte aplicat a Bartomeu, s’haguessin pogut incloure en un Forensic contra Laporta en el seu moment.
De fet, alguns d’aquests casos van ser portats a la Fiscalia, que no va veure indicis de delicte, demostrant inequívocament molt poques ganes d’entrar en aquest joc de denunciar a un president i junta del FC Barcelona sense la legitimitat almenys d’una directiva democràticament triada pels socis del club. Ara li toca al fiscal decidir si s’atreveix amb Bartomeu quan en el seu moment no es va atrevir amb Laporta.
