Quina mania que tenen aquests que només veuen el seu melic, la seva realitat, el seu univers. “La llengua no es toca”, diuen, com si fos l’única al món, com si no n’existissin altres al seu voltant. És el que té ser curt de vista i de ment. El més adient seria “el català no es toca”, però això ja no entraria dins els paràmetres del supremacisme que els identifica. Aquesta dèria, aquesta obsessió per la uniformitat, per rebutjar sinergies, per treballar per la confrontació, per evitar acostaments necessaris per a la convivència, ens està passant factura a tots els catalans. Sí, sí, perquè la llengua catalana també és meva i, conseqüentment, vull defensar-la, vull que tothom l’estimi, vull que tingui el prestigi que es mereix; tanmateix, rebutjo imposicions, rebutjo accions intimidatòries cap a gent que busca a les institucions la normalitat lingüística que existeix al carrer. I això passa, també, per acceptar les resolucions judicials. I passa, inexorablement, per l’abraçada entre les dues llengües de Catalunya, acció indispensable perquè el català no sigui vist (com ho és ara ja, malauradament) com la llengua d’una opció política.
Malgrat tot, la realitat n’és una altra. Alguns polítics ineptes, acompanyats per una tribu de caps buits, s’entesten a obligar, pressionar, coaccionar i forçar l’alumnat i el professorat dels centres educatius en un sentit concret, on el castellà és poc més que la llengua dels malvats, fent creure que la mort del català és conseqüència de la preponderància d’aquell, i ignorant, a posta, que s’han perdut parlants per culpa de la seva intransigència, unida al sectarisme de mitjans de comunicació i d’entitats suposadament “acollidores”. Obliden, deliberadament, que l’objectiu essencial de les persones és la comunicació, sigui com sigui. Aquesta, i només aquesta, és la que impulsa el coneixement, obre l’esperit, empeny els acords. Posar la llengua per sobre de tot és una feina que tanca portes, que ho tanca tot.
Per això, moltes vegades, la societat passa dels seus governants, perquè s’adona no només de la seva incompetència, sinó del mal que produeix en les persones. Un exemple clar és el que passa cada vegada amb més freqüència als instituts catalans. Fa deu anys era impensable que els treballs dels alumnes, ja es tractés de presentacions orals o escrites, es fessin en castellà. El professorat obligava a fer-los en català i no hi havia cap mena de contesta. De mica en mica, els responsables educatius s’adonaven de les dificultats d’alguns alumnes per expressar- se en català, la qual cosa feia que el resultat final del treball fos clarament pitjor. En definitiva, la llengua emprada condicionava el producte elaborat, especialment si aquest era oral. Treballs de síntesi de l’ESO i de recerca de segon de batxillerat veien com baixaven les seves qualificacions perquè l’alumne (o els alumnes) del grup no aconseguien comunicar allò que portaven a dins perquè no dominaven l’idioma.
Tot això comença a canviar. Les peticions de l’alumnat en el sentit de poder fer-ho en castellà són cada vegada més ateses favorablement. La inspecció educativa no diu res perquè, bàsicament, el que vol és que no hi hagi problemes. Els projectes de cada institut, en aquest cas, són un paper escrit; la realitat pot ser molt diferent. L’anomenada “autonomia de centre” ja és una evidència. A tall d’exemple, un institut del Vallès que té més del 40% d’alumnat d’origen àrab, ha decidit que el castellà sigui la llengua vehicular amb les famílies, tot i que en el seu projecte lingüístic hi figura el català. Han arribat a la conclusió que el que realment interessa és transmetre, compartir, dialogar, resoldre dubtes, i una única llengua (la catalana) dificultava aquest acostament tan necessari per al desenvolupament integral dels nois i noies que hi assisteixen.
No hi ha dificultats per acceptar aquesta situació. Els fanàtics queden en evidència i la majoria del professorat veu de bon ull que l’alumnat pugui triar la llengua en què se senti més còmode. És més, el fet de no obligar implica també un acostament a la llengua menys utilitzada, precisament per aquest motiu. La pedagogia guanya en la majoria dels casos davant la intransigència. Aquest és el camí.
