El mateix entorn del laportisme s’ha vist superat per la maniobra, sens dubte impensable, de convertir a Samuel Umtiti (foto) en el mocador de llàgrimes de Mateu Alemany, un final tortuós i inevitable per a un atzucac en el qual una vegada més Joan Laporta ha col·locat al FC Barcelona amb el fitxatge precipitat, car i sospitós de Ferran Torres.
“Hem tornat a renovar a Umtiti”, podria ser el nou eslògan de Laporta per a agitar i excitar al barcelonisme com a ell li agrada fer-ho, reflex de la que ja es va consolidant com una gestió de continu desprestigi i erràtica per part d’un president que va fallar quan i on no podia fer-lo, en la renovació de Leo Messi.
Mesos després d’aquest incompliment i de les terribles conseqüències derivades de l’absència del millor jugador de tots els temps, l’arribada de Ferran Torres pretén rectificar un cúmul de mals resultats i pitjor joc malgrat l’arribada de Xavi. El primer que va fer el nou entrenador va ser reivindicar la necessitat de reforços i demanar molta paciència i més comprensió a l’espera de la recuperació de futbolistes clau com Ansu Fati, Pedri o el mateix Dembélé.
Per a arribar a aquesta conclusió i plantejar la urgent arribada de reforços en atac no feia falta canviar d’entrenador, també ho sabia Koeman i una premsa que, com la junta de Laporta, a l’entrenador holandès li ho va negar absolutament tot per a lliurar-se després a tots els capritxos i ordres de Xavi Hernández.
Avui, a Xavi, els seus periodistes ja no el mesuren ni pels gols ni per les victòries ni pel joc ni per la classificació sinó per les ‘sensacions’, que són cada vegada més extraordinàries, mancant tota la resta. Si, com es preveu, l’equip aconsegueix qualsevol dia d’aquests la quarta plaça per la qual ara mateix lluita aferrissadament contra la Real Sociedad, el Betis, l’At. Madrid i fins i tot el Rayo Vallecano, el desplegament de reaccions, enhorabones i rampells d’eufòria desfermades no tindrà precedents en la història recent del club.
La qüestió tan mundana de poder inscriure a Ferran Torres s’ha convertit en un problema afegit com a resultat d’una pèssima gestió de la situació econòmica i financera per part de l’equip econòmic de Laporta, que ha deixat al club pràcticament inoperatiu per un excés de pèrdues artificials i l’estranya obsessió de tancar la temporada 2020-21 amb el rècord de números vermells de la història del FC Barcelona, establert en 481 milions.
Podrien haver estat, reals, menys de 70 milions i fins i tot menys si el Barça s’hagués administrat com la resta dels clubs amb el decret covid o hagués donat beneficis i hauria pogut renovar a Messi acceptant l’extra de LaLiga amb la injecció de capital de CVC.
Però no ho ha volgut Florentino, que és qui mana veritablement en el club blaugrana des dels temps de la lona i encara més des que el Barça es va veure embolicat en la batalla de la Superlliga seguint un guió que està crucificant l’equip blaugrana.
Una altra cosa és el relat de l’aparell oficial, que encara relaciona recurrentment les estretors per a inscriure a Ferran Torres amb l”herència’ de Bartomeu. Albert Llimós, al diari Ara, escrivia: “És el Barça del mentrestant. No per culpa de Laporta, sinó de Bartomeu. Gairebé un any després que hi hagués canvi a la presidència, el club continua gestionant el ‘mentrestant’ perquè la llosa del passat –sobretot en termes de massa salarial– és tan gegant que no es pot iniciar el nou projecte sense continuar hipotecant el futur. El botó de reset no existeix. Cada operació per a intentar fer més competitiu l’equip requereix autèntics malabarismes. La famosa enginyeria fiscal que criticàvem en el passat. Però amb una diferència. La junta anterior va recórrer al trilerisme financer per a corregir els seus propis errors, mentre que Mateu Alemany i Ferran Reverter ho fan per a sobreviure a les pèssimes gestions dels seus antecessors. I, de moment, malgrat els errors, perquè se n’han comès, els dos executius se n’estan sortint. El Barça té millor plantilla que fa un mes. I això que s’arribava a la finestra del mercat d’hivern amb una massa salarial que impedia imaginar qualsevol operació d’aquestes magnituds”.
La realitat desmenteix, no obstant això, aquest tipus d’anàlisi, perquè la realitat de l’actual pressupost del FC Barcelona, aprovat pels socis en assemblea el mes d’octubre passat, xifra les magnituds en uns paràmetres molt assumibles, amb 784 milions de despeses, dels quals 470 milions correspondrien a la massa salarial, exactament 147 milions menys que en la temporada 2020-21. El que equival, en percentatges, a un 59,9% de les despeses i un 61,1% dels ingressos previstos, que ascendeixen a 765 milions.
Una ràtio raonable, controlada, i alliberada del pes d’una economia, segons deien, llastrada pel pes d’un futbolista com Leo Messi que ho condicionava tot. Tant, que a Laporta li va entrar el pànic i va sortir fugint d’aquesta responsabilitat de mantenir al millor futbolista del món en el seu ecosistema natural del Camp Nou. A més, com a cirereta del pastís també es va alleugerir de la massa salarial el volum de Antoigne Griezmann, d’uns 22 milions.
No hi ha, doncs, raons objectives per a continuar ‘plorant’ amb els mateixos ulls de Josep Maria Bartomeu, molt menys després de les ampul·loses declaracions de Joan Laporta qualificant d”herois’ als capitans per haver adaptat la seva realitat salarial a la situació. No hauria, doncs, haver-hi problemes per a la fluida entrada de nous futbolistes com Ferran Torres tret que tota aquesta propaganda hagi estat més bla, bla, bla que una altra cosa.
A l’hora de la veritat, la maniobra d’Umtiti ve a confirmar aquest estil de gestió propi del retorn de Laporta, deficient i ancorat en mesures que per als esquinçadors de vestidures del passat suposen una ofensa i un despropòsit difícil de justificar. És el cas de Lluís Mascaró, el director del Sport, que s’ha passat quatre anys malparlant de la renovació d’Umiti per part de Josep Maria Bartomeu, estigmatitzant-la sense cap motiu perquè el central francès mai va renovar lesionat com s’ha estat repetint sense cap motiu ni base.
“Aquest tipus de malabarismes -ha escrit- són una conseqüència nefasta de l’herència rebuda. Sí, la famosa motxilla que ha deixat al Barça lligat de peus i mans i que l’obliga a fer aquestes operacions indignes d’un club d’elit. Però és el que hi ha. Ho agafes o ho deixes. Aquesta renovació d’Umtiti es pot disfressar de ‘fórmula imaginativa’; això no obstant, en realitat, és un nyap que demostra la crítica situació en la qual es troba el club blaugrana per culpa de la pèssima gestió de Bartomeu i els seus executius”.
Més del mateix, sense tenir en compte que tot el que es volia atribuir a Bartomeu, amb raó o sense motiu i exageradament, ja es va descarregar en el tancament salvatge de la temporada 2020-21. Ara ja tot és responsabilitat de Laporta, a més especialment perquè va ser advertit del risc d’ofegar-se en pèrdues en lloc de pensar en el millor per al Barça.
Un altre despistat, Jordi Cuminal, un d’aquests polítics mediocre intentant mantenir-se en la cresta d’una ona barcelonista que li ve gran, va sortir ahir a valorar la gestió de Joan Laporta a pesar que, afirma, no ha trobat el suficient suport en línies generals per a tirar cap endavant el club. Viu a la lluna?. Còmic article publicat a El Punt Avui, destacant que fa nou mesos el Barça va estar a punt de no pagar les nòmines.
Per descomptat oblida i desconeix que quan Laporta va prendre possessió el 17 de març de 2021 feia quatre mesos que el club no tenia govern ni una junta amb capacitat per a exercir actes de disposició. Exhibició d’ignorància que no l’ha frenat a l’hora d’escriure del Barça. A això s’hi atreveixi qualsevol.
La irritant realitat per al propi laportisme radica en la seva manifesta incapacitat per a resoldre el menor problema ni afrontar de veritat una situació que ja era complicada per al Barça de Bartomeu a causa de la covid i que ho és ara molt menys, amb el Camp Nou obert de nou i sense el llast d’una massa salarial molt elevada (sense Messi ni Griezmann) i perfectament assumible dins d’un pressupost de 765 milions d’ingressos.
Una altra cosa ben diferent és que, per no admetre l’impacte de la pandèmia i continuar així destacant els horrors del passat, els nous gestors demostren ser manifestament pitjors, inútils i del tot incapaços de trobar millors i nous recursos. Per a renovar a Umtiti com a solució d’emergència per a inscriure a Ferran Torres, que certament fa passar vergonya, no feien falta ni eleccions ni referèndum.
