Amb la perspectiva que ofereix el temps, no és d’estranyar que els socis tan actius, bel·ligerants i amb tant de suport de l’aparell sobiranista que van promoure el Vot de Censura contra Josep Maria Bartomeu el 2020 s’hagin amagat -segurament per vergonya- o bé s’han acostat d’alguna manera a les brases laportistas per a recollir alguna prebenda o petit negoci a canvi dels serveis prestats en el seu moment, principalment amb l’objectiu d’obrir i aplanar el camí de retorn a la presidència de Joan Laporta.
El manifest sobre el qual es va edificar el vot de censura sembla avui una broma de mal gust, començant per la primera i tan alarmant al·lusió a la condemna fiscal del club en el cas Neymar, episodi que si es fes una enquesta entre els socis el 99% no sabria de què li estan parlant. Sobre Neymar, el fitxatge del qual, renovació i fugida s’havia utilitzat sistemàticament en contra de Rosell i de Bartomeu, el primer que va fer Laporta va ser treure-li de damunt els plets interposats pel club, és a dir perdonar-li uns bons diners, amb la condició de complaure a aquest entorn israelià, al qual pertany el mateix Laporta, que va participar en l’operació amb el PSG.
També al·ludien als muntatges financers de les operacions de Neto i Pjanic (d’aproximadament 35 milions de saldo), una ridiculesa comparada amb les devaluacions i provisions inventades per la nova junta de 262 milions en una sola temporada.
Segons els promotors del vot de censura contra la junta de Bartomeu, en el curs 2018-2019 el club havia augmentat el seu deute en un 53%, sobrepassant la barrera dels 1.000 milions d’euros. El deute s’hauria incrementat +110% en dos anys. No obstant això, l’equip financer de Laporta, amb Ferran Reverter (CEO) i Eduard Romeu (vicepresident econòmic), ha xifrat el deute net del club en 558 milions.
El que sí ha fet la nova junta és sol·licitar un préstec de 590 milions per a reestructurar la pressió del deute a curt i d’altres 1.500 milions per a l’Espai Barça. ‘Més que una Moció’ acusava la directiva de Bartomeu amb el següent argument: “Ens està situant en uns ràtings econòmics que fan perillar la nostra naturalesa associativa. Hi ha projectes estratègics i d’alt risc financer que no han estat prou explicats i raonats amb els socis. Ens referim a l’Espai Barça. Avui dia, és impossible tenir una idea clara de l’impacte real d’aquest projecte en les finances del club”.
Una descripció exacta i ara sí, justificada, de la gestió crítica, caòtica i opaca de la junta de Joan Laporta sobre l’Espai Barça, inexplicable i inexplicada.
A nivell esportiu, es denunciava “la inexistència d’una estratègia consistent. L’espectacle d’un club Top a nivell mundial com el Barça, caçant entrenadors al gener, va ser lamentable. I d’altra banda, la Junta Directiva ha prioritzat vendre joves promeses de la pedrera i fitxar jugadors molt cars, que només han encarit la plantilla”.
La veritat és que Laporta ha superat qualsevol registre de Bartomeu, perquè no ha pogut ser més erràtica la gestió d’una plantilla i de l’entrenador. Laporta no va arribar ni a gener amb Koeman, després de ratificar-lo per tres vegades i rebuscar en els plans d’un altre candidat, Víctor Font, per a trobar un substitut, perquè ha quedat prou clar i demostrat que va guanyar les eleccions sense cap pla. I acusaven Bartomeu de manca d’estratègia esportiva!
També de vendre jugadors joves, que va ser la solució més a mà que Laporta va trobar per fer caixa amb futbolistes com Ilaix Moriba o Konrad de la Fuente, entre d’altres.
El manifest, finalment, feia referència recurrentment a l’’escàndol’ del Barçagate com no podia ser d’una altra manera. Ho promovia el grup Cor Blaugrana com a plataforma d’una coalició de grups i activistes que, ara ho sabem, només formaven part d’una estratègia electoral: Compromissaris FCB, Dignitat Blaugrana, El Senyor Ramon, La Resistència del Palau, Manifest Blaugrana, Seguiment FCB i Noies Twitter, juntament amb les precandidatures de Jordi Farré, Lluís Fernández-Alà i Víctor Font.
A cap d’ells, com s’ha demostrat aquests mesos, li importa de veritat el club, el seu estat, la seva economia, el seu futur i molt menys el despropòsit d’una gestió com la de Joan Laporta, enfront dels excessos de la qual, tics i formes totalitàries i permanent aixecada de camisa als socis, no tenen previst obrir la boca i molt menys reclamar el respecte, la sensibilitat i les cures i atenció que el FC Barcelona necessita.
Només han tingut interès per una qüestió purament professional i comercial, perquè tant la campanya ‘Més que una Moció’ contra Bartomeu com la campanya ‘Sí al Futur’ a favor de l’elecció de Víctor Font van ser dissenyades i desenvolupades per suposats barcelonistes de ‘cor’ en diferents entorns, grups i comptes de Twitter, en el marc d’una gran organització que tenia com a missió desgastar a Bartomeu i provocar les eleccions anticipades.
El tret de sortida va ser ordenat a partir del burofax de Leo Messi a l’estiu del 2020 dins d’una operació metòdica i finançada, professional i, segons alguns especialistes, amb l’inequívoc suport de l’aparell sobiranista i del mateix Govern de la Generalitat, perquè cal no oblidar que va ser des de la Plaça de Sant Jaume on se li va donar el tret de gràcia a Bartomeu obligant-lo a celebrar el vot de censura en un dia festiu amb estat d’alarma, mobilitat prohibida i limitació de les relacions socials.
Puigdemont li tenia jurada des de l’1 d’Octubre quan el president del FC Barcelona no va suspendre el partit de Lliga contra Las Palmas.
Allí estaven Joan Solé, Marc Duch (foto) i Jordi Mestre, entre altres, posant en marxa tots aquests grups i una enorme xarxa de suport a favor del Vot de Censura, però sobretot implacablement en contra de Bartomeu. Curiós que els seus responsables hagin aparegut recurrentment en tots els mitjans i fins i tot en les assemblees del Barça exigint presó per a Bartomeu.
El cas de Marc Duch sigui probablement el més desvergonyit, perquè a més va actuar com a portaveu de ‘Més que una moció’ sota la ferma promesa de lluitar pel seu barcelonisme i de no participar després en la campanya electoral en cap candidatura. Duch no va tenir la menor objecció ni rubor, no obstant això, en aparèixer finalment com a responsable de l’àrea social de la candidatura de Víctor Font.
Una falsedat pròpia de Laporta i Víctor Font la qual cosa li augura un cert futur en l’actual dinàmica del club i de l’entorn. Duch era, no ha d’oblidar-se, directiu de l’agència responsable de la campanya de Font.
També crida ara l’atenció, poderosament, la imatge triada com a epicentre del crit a la rebel·lió i alçament contra Bartomeu que no va ser altra que la de Leo Messi després d’un dels seus mítics gols al Bernabéu, al costat de la llegenda: “El 10 és més gran que Bartomeu”. És a dir que d’això es tractava bàsicament, d’aguditzar la crisi de la directiva de Bartomeu en aquest pols contra Messi, un xoc de trens irreconciliable, després del qual només va fer falta que un candidat com Laporta prometés “arreglar la seva renovació en un rostit” per a guanyar les eleccions.
On estan avui tots aquests col·lectius i barcelonistes irritats, sulfurosos i assedegats de dimissions i d’escarment públic enfront de la gran falsedat de Laporta? Senzillament, amagats o tractant de recollir alguna engruna, alguna recompensa pels serveis prestats i intentar colar-se en aquesta òrbita laportista que és on avui estan els millor col·locats per a gaudir d’un mandat de felicitat, privilegi, invitacions i algun negociet.
Si van ser en el vot de censura va ser perquè hi havia fons per a sufragar la campanya i un munt de promeses si les coses sortien com s’esperava. En cap cas, com demostra el manifest tan poc consistent i fràgil, creien estar salvant al Barça. Més aviat el contrari.
Laporta ha superat amb escreix els pitjors registres de Bartomeu en només deu mesos de romandre en el càrrec sense que Compromissaris FCB, Dignitat Blaugrana, El Senyor Ramon, La Resistència del Palau, Manifest Blaugrana, Seguiment FCB i Noies Twitter, i molt menys Cor Blaugrana, hagin aixecat la veu, perquè tot estava pagat i preparat i els interessos van desembocar ràpidament en la preparació de l’assalt a la llotja del Camp Nou amb Víctor Font com a candidat.
Cor Blaugrana, tapadora d’aquesta orquestració de tan variats interessos, inclosos els polítics, només ha realitzat una lamentable i irrespectuosa aportació en forma de tuit: “Des de Cor Blaugrana, seguint amb la nostra manera de ser, propositiva i sempre a favor del #FCB, volem fer constar la nostra petició per a la presidència d’honor a favor de JM #Bartomeu i Sandro #Rosell”, seguit de l’enllaç ‘justicia.gencat.cat Centre Penitenciari Brians II’. Graciós?
Per a ser gent que ha promogut, també amb grans recursos, una querella contra Bartomeu pel presumpte enviament de tuits potser hauria de predicar amb l’exemple. Però no són d’aquests sinó dels que, precisament, se senten impunes per a insultar a qui sigui, legitimats i fora de perill sota la protecció, si és necessari, de membres poderosos del mateix cos de Mossos d’Esquadra.
Finalment, en el seu epíleg d’aquest vot de censura, com si tot hagués estat una combustió espontània de barcelonisme del bo, sense manipulació ni operatius, com una gran casualitat, Cor Blaugrana va agrair l’esforç de Joan Solé i @ElCorBlaugrana, així com també a comptes com @IniestismxFCB, @UNIVERS_1899, @LaSenyera, @BartomeuDimiss1 i @BotdeCensura, algunes gestionades per Oriol Puig i Jordi Mestre, aquest últim connectat amb El Senyor Ramon.
Avui, Joan Solé (Director de Xarxes), Marc *Duch (CEO), Jordi Mestre (Director de Comptes) i Jose Vidal (Cap de ‘Partnerships’) han reaparegut, agrupats, en una agència, Accent Sport & Entertainment, que entre d’altres iniciatives produeix INIESTAZO, una web de continguts barcelonistes prou amable i col·laboracionista amb la gestió de Joan Laporta. Tot un món d’influències i generador d’estats d’opinió barcelonista que sembla continuar estant molt connectat.
Està bé saber a qui caldrà exigir comptes i responsabilitats al final d’aquest camí que condueix directament al Barça SA i a Laporta al paradís, un club en el qual només mani ell.
