Benaiges va ser acomiadat per Laporta amb honors i mentides

El CEO i recursos humans del club li van pagar tot l'any de contracte i van facilitar la seva prejubilació argumentant problemes personals

Albert Benaiges

Per a vergonya i deshonra del barcelonisme, la directiva de Joan Laporta ha abordat l’indignant “affaire” d’Albert Benaiges, un cas de pederàstia protagonitzat per un fitxatge del qual ha presumit ostensiblement la nova junta com una “joia de la corona” del futbol base, només com un problema mediàtic contra el qual ha posat en marxa una poderosa i lamentable operació de propaganda, desinformació i manipulació.

Ni un mot d’autocrítica ni el menor rastre d’admissió de culpa o de responsabilitat d’una de les pitjors i més transcendents decisions electorals i de gestió del futbol base. Si ja va ser incomprensible i només per un mòbil venjatiu dur a terme l’extermini de la cúpula formativa anterior, l’staff responsable d’haver polit i deixat a punt una altra generació d’or de jugadors, l’entrada dels apadrinats de Laporta, amb Alexanko al capdavant i Albert Benaiges com a icona, far, guia i guru del futbol base, sobretot perquè va ser menyspreat per Rosell i Bartomeu, ha acabat en un escàndol d’assetjament i abusos sexuals a menors protagonitzat per un tècnic que ja estava sota sospita des de feia anys i que arribava precedit d’aquesta mala fama.

Avui, Albert Benaiges, destapat l’escàndol, està sent objecte d’una investigació per dues vies, a través de les autoritats docents i dels Mossos d’Esquadra, si bé aquests ho faran amb el fre de mà posat i sense filtracions, a diferència de la seva ‘transparència’ mediàtica en casos com el Barçagate.

Des del club, les consignes internes s’han centrat a amagar el cas fins i tot a les altes esferes administratives com al CEO Ferran Reverter, al qual se li va demanar liquidar a Benaiges, el passat dia 2 de desembre, per raons personals, fins i tot se li va insinuar per malaltia, sense posar-lo al corrent de la veritat.

Va ser la reacció de la cúpula directiva després de ser informada de les investigacions del diari Ara i la seva imminent publicació. El que li va produir a Joan Laporta més preocupació i alarma va ser saber que les denúncies i testimonis d’alumnes i pares s’havien reactivat com a conseqüència precisament del seu fitxatge pel FC Barcelona, perquè el seu prestigi com a tècnic blaugrana, la seva bona relació amb Iniesta i Alba o altres futbolistes, li havien proporcionat la immunitat i la protecció perfecta a més de certa inviolabilitat al seu “quarter general” d’operacions en el Col·legi Barcelona de les Corts.

Per tant, la primera reacció va ser acomiadar-lo, però amb honors i les millors condicions econòmiques. El CEO, Ferran Reverter, i el vicepresident esportiu, Rafael Yuste, amb l’omissió per la seva part dels veritables motius de l’acomiadament, li van comunicar la decisió del club després que els advocats i recursos humans van estudiar el cas concret de la seva rescissió mercantil “per motius personals”.

És a dir, una gestió calcada o similar a les tancades aquests últims mesos amb excàrrecs  executius de la junta de Josep Maria Bartomeu. Es tracta de contractes 1006, redactats seguint el reial decret del 1985 que regula relacions laborals d’esportistes. El contracte de Benaiges estava blindat fins al 30 de juny del 2022, renovable any a any, per la qual cosa se li va liquidar la totalitat de la temporada en curs i a més se li va facilitar el tràmit de la jubilació anticipada.

Algunes opinions apunten que, tractant-se d’un empleat investigat i denunciat per aquests motius especials, el club podia haver plantejat un altre tipus d’estratègia i deixar en suspens o presentar el cas davant un tribunal social. Fins i tot hi ha qui apunta que aquesta voluntària i precipitada solució per a evitar que esquitxés la publicació del reportatge mentre Benaiges encara estava al Barça podria ser considerada administració deslleial.

D’altra banda, l’aparell del club ha multiplicat els seus esforços perquè la majoria dels mitjans partissin les seves anàlisis i enfocaments des del punt de vista molt concret, de manera que quedés molt clar que Albert Benaiges ja no era empleat del club (només des del dia 2 de desembre), que el Barça donava suport a les víctimes i que a més el club ja estava col·laborant amb les autoritats policials per la s’haguessin produït alguns incidents al futbol base blaugrana.

Una ràpida estratègia d’ocultació de la veritable i única responsabilitat de la junta directiva blaugrana en la contractació de Benaiges, del qual es coneixia i se sabia que feia anys que, a Barcelona i a l’estranger, actuava amb el mateix “modus operandi” d’utilitzar el seu cartell com a tècnic del FC Barcelona per a imposar la seva autoritat sobre nens, nenes, entrenadors, professors i jerarquies acadèmiques. 

Els responsables del futbol base barcelonistes, així com la directiva i el mateix president del club blaugrana n’eren conscients d’aquests rumors i fets, alegrement obviats amb el fet molt celebrat d’haver-lo “robat” a Víctor Font durant les les eleccions. Per cert, que Font, candidat impulsor de Benaiges com a fitxatge clau per al seu projecte formatiu, continua callat i covardament amagat sense haver sortit a donar cap explicació. Laporta i Font són tal per a qual, el de Granollers reaccionant de manera pusil·lànime i decebedora i el president, fidel al seu estil, tard, malament i negant les evidències, excusant-se en què no hi ha denúncies que afectin el futbol base del Barça.

Per a assenyalar la relació de l’equip assessor de Laporta, val la pena rescatar l’article d’un dels seus més pròxims assessors en matèria de comunicació, Jordi Finestres, signat en el digital El Món sota un títol inequívoc: “Que tornin els Benaiges!”.

El seu relat no té desperdici: “Fa la sensació que la Ciutat Esportiva Joan Gamper és un campi qui pugui, sense massa criteri a l’hora d’aplicar el model esportiu que ens va fer ser els millors. La muntanya russa emocional que viu el Barça aquesta temporada es pot explicar per molts motius. A la deixadesa institucional s’hi afegeix una pèssima planificació esportiva, però tanmateix el talent d’alguns bons jugadors, amb Messi al capdavant, ens permeten encara, somiar en acabar la temporada guanyant la Lliga i fins i tot la Champions. Però els èxits que puguin arribar no ens han de privar de veure, amb preocupació, la deriva futbolística que està agafant el primer equip masculí de futbol. El fet que l’horitzó esportiu no sigui prou clar en els pròxims anys no és només, que també, perquè un dia -esperem que sigui d’aquí a molts i molts dies- Messi pengi les botes, sinó perquè la direcció esportiva del club ens té massa desconcertats a tots plegats. Ja sé que molts pensareu que no sempre apareix una generació amb el talent dels Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué o Messi, però d’aquí a la poca confiança que s’està tenint -amb l’excepció, i encara, d’Ansu Fati- amb les joves promeses de l’entitat és inquietant. La clau, o una de les claus de l’èxit dels anys formidables de l’equip amb Pep Guardiola i Tito Vilanova a la banqueta va ser tenir una base de gent “de casa” complementada amb jugadors de fora de primer nivell. Ja ho vam provar. Ja està inventat. I va funcionar. Però per aconseguir-ho cal ser atrevit i confiar, confiar amb el que et diuen els entrenadors del base i tenir el coratge de fer-los jugar al primer equip, com va fer Pep amb Pedro o Busquets. Però, és clar, més enllà que els havia tingut entrenant al B, Guardiola sabia, tenia la tranquil·litat de comptar amb l’assistència d’homes com José Ramón Alexanco o l’Albert Benaiges, professionals que coordinaven la feina a la Masia. El seu criteri era escoltat i respectat per l’entrenador de l’equip professional. Ara, en canvi, hom té la sensació que la Ciutat Esportiva Joan Gamper és un campi qui pugui, sense massa criteri a l’hora d’aplicar el model esportiu que ens va fer ser els millors. Ho explicava Benaiges dimarts en una entrevista a l’Ara: “Els últims anys, des de cadets cap avall s’ha treballat d’una manera -com s’havia anat fent abans- i cap amunt d’una altra manera, buscant futbolistes més forts i alts, que és la tònica que s’ha anat imposant des de dalt de la direcció esportiva del club”. Aquesta disfunció organitzativa es paga car, desorientant el jugador en formació, que no té les mateixes instruccions en cada categoria, i que a més veu com el filial, de Segona B, es dedica a fitxar jugadors de fora a dotzenes que poc o gens són ‘model Barça’ (…) I tot això passa perquè el club no té personatges com els esmentats Benaiges o Alexanko, però també podríem parlar de Txiki Begiristain o Quique Costas, homes de club que només els calia mirar-se als ulls per saber si un futbolista tenia maneres per tenir, almenys, l’oportunitat de guanyar-se la confiança del primer entrenador (…)” .

Amb data del 3 de març del 2020 no es pot dir que Jordi Finestres encertés en cap de les seves reflexions ni fos capaç de veure el futur, perquè sembla evident que amb l’arribada de Koeman la següent temporada aquesta fluïdesa dels jugadors de casa ha resultat un èxit sense precedents. Per què llavors Jordi Finestres, que reivindicava precisament aquesta confiança en el futbol base s’ha passat el breu mandat de Laporta soscavant el treball de Koeman, internament i externament, ha aplaudit que es traspassés a Ilaix Moribar i Konrad de la Fuente i conspirat contra l’entrenador holandès fins a fer-lo fora i obrir-li pas a Xavi? 

Per la senzilla raó que, en aquell moment, i també en els mesos posteriors, del que es tractava era de cremar tot el que empestés a passat. Sense més argument. Quant al titular (“Que tornin els Benaiges!”) hauria de sospesar, per vergonya, deixar el seu càrrec. Però no ho farà, és clar. També va ser clarivident amb la continuïtat de Messi.

(Visited 474 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari