“El dubte és quan començarà la pròxima guerra i que fem de mentre, si ens preparem per ajudar a dissuadir Rússia o si tanquem els ulls i fingim que no passa res”. La primera ministra d’Estònia, Kaja Kallas, agitava amb aquestes paraules els tambors de guerra que retronen més frenèticament cada dia a Europa. Kallas ha estat posada en cerca i captura per Putin per la destrucció de monuments d’homenatge als soldats soviètics que van lluitar a la II Guerra Mundial. En veritat, una forma subtil d’amenaçar un país que compta amb una important minoria russa, un exèrcit simbòlic de poc més de 6.000 soldats i que dedica anualment 400 milions de dòlars a donar suport a Ucraïna en la seva guerra contra Putin.
Kallas s’equivocava en una cosa: la pregunta no és quan començarà la pròxima guerra, sinó quan pujarà en intensitat, doncs les accions hostils del règim de Putin contra Europa van començar molt abans de la invasió massiva d’Ucraïna el 2022. Una guerra a baixa escala, amb atacs informàtics i ciberespìonatge que ja van ser denunciats pels Estats Units i la Gran Bretanya l’any 2018 i que van tenir el seu moment àlgid el 2016, amb les ingerències en les eleccions presidencials dels Estats Units en favor de Donald Trump i el referèndum sobre el Brèxit.
El Kremlin també ha donat suport a qualsevol moviment amb capacitat per afeblir la Unió Europea, i un bon exemple l’hem viscut a Catalunya durant el procés, on Rússia va jugar un paper al què ningú sembla voler parar gaire atenció, però que preocupa, i molt, a una Unió Europea que ja ha denunciat les campanyes de desinformació massiva organitzades per Moscou a casa nostra. A l’aire queda la pregunta sobre si els serveis secrets russos van tenir algun protagonisme en el canvi d’opinió de Puigdemont quan el 27 d’octubre del 2017 va declarar la independència en lloc de convocar les eleccions pactades amb el Lehendakari, Íñigo Urkullu.
En aquelles dates es van detectar a Catalunya agents de la mateixa unitat de l’espionatge militar rus (GRU) relacionada amb l’assassinat al Regne Unit de l’exespia Sergei Skripal. Aquest grup també es vincula amb accions molt més agressives que van tenir lloc pocs anys abans.
El 16 d’octubre de 2014 un magatzem de l’exèrcit txec a Vrbetice va esclatar sense raó aparent provocant dos morts. Poques setmanes després, el 3 de desembre, una nova explosió destruïa un altre dipòsit de la mateixa base. El govern de Txèquia va assenyalar Rússia i va expulsar 18 treballadors acreditats de l’ambaixada a Praga.
No és un cas aïllat. La fiscalia de Bulgària assegura tenir proves d’una possible participació de sis membres de l’espionatge rus en quatre explosions produïdes entre 2011 i 2020 en dipòsits d’armes búlgars. Rússia els hauria fet esclatar per evitar que aquesta munició arribés a Ucraïna o a Geòrgia.
A l’interior del país l’hostilitat cap a Occident és cada cop més manifesta. Després dels atemptats islamistes del mes de març a Moscou, el gruix de la ciutadania va acusar occident, i molt especialment la Gran Bretanya, de ser-ne els autors intel·lectuals.
En l’escalfor dels atacs l’Svetlana, una periodista moscovita a qui la guerra ha convertit en fervent seguidora de Putin, explica molt bé els sentiments de la població: “la Unió Europea, els Estats Units i els britànics participen en la guerra contra nosaltres, i ho fan directament, enviant armes, mercenaris, cooperant amb els serveis d’intel·ligència, planificant atacs contra les nostres ciutats i, ara, amb això del Crocus, organitzant actes terroristes. Rússia té dret a respondre a manera de mirall, trobant uns pocs immigrants musulmans que per uns pocs diners matin civils i decapitin nens”.
La repressió, creixent des de les votacions presidencials amb les quals el sàtrapa del Kremlin s’ha eternitzat en el poder, fa la resta. El 19 d’abril la policia escorcollava la casa de la periodista Ksenia Klochkova pel simple fet d’haver estat en contacte amb Sergei Zajarov, corresponsal de la cadena russa RBC, acusat de difondre notícies falses per informar sobre l’existència de Luisa Rozova, suposada filla il·legítima de Putin. Després de la premsa, les víctimes favorites són els locals per homosexuals, contra els que abunden batudes que acaben amb l’empresonament dels seus treballadors. La cultura tampoc s’escapa. Els cines, a instàncies del govern, estan deixant de projectar pel·lícules occidentals, que es veuen substituïdes per films de contingut patriòtic amb l’excusa de la commemoració, el 9 de maig, de la victòria de la URSS contra el nazisme.
