Laporta i els seus energúmens mediàtics han posat urgentment en marxa la maquinària per a, una altra vegada, dibuixar un escenari fictici que li doni oxigen a Xavi, una espècie de reinici o “reset” que espanti i dissipi les primeres crítiques, més que raonades i indiscutibles, que ja apunten a Joan Laporta com a responsable directe i únic d’una pèssima gestió esportiva des del seu ascens a la presidència el 17 de març passat.
Es tracta de recuperar el mateix discurs de sempre: fer recaure tots els mals i desgràcies del Barça, que va fer el ridícul a Munic el dimecres passat, en la figura de Josep Maria Bartomeu, aquesta vegada amb l’argument que si algú va tocar fons en l’eliminació de la Champions va ser el projecte de Bartomeu i fins i tot el de Rosell, però en cap cas no hi van tenir res a veure ni Xavi ni Laporta.
Arrenca, doncs, una altra enorme falsedat periodística que, unànimement, tracta de situar ara el començament d’un nou compte enrere de l’era Laporta-Xavi a partir del dijous dia 9 de desembre. Una altra nova hora zero que hauria, des d’ara i per sempre, separar les conseqüències i l’obscurantisme del passat de Bartomeu just fins a la derrota a Munic d’aquesta setmana. Només des d’ara arrenca “de veritat” una altra etapa en la qual tant Xavi com el president del Barça, Joan Laporta, lideren un projecte invariablement amb final feliç, un estil de joc reconegut, fitxatges i grans fites.
Aquesta és la línia marcada i seguida de forma disciplinada pels diferents articulistes del laportisme a manera de rèplica urgent i reparadora a la frustrant i penosa imatge de l’equip en aquesta minitravessia per la Champions que tampoc ha estat molt diferent en la Lliga, competició en la qual Xavi ha obtingut uns resultats bastant per sobre del joc desplegat.
El que més fa mal ara mateix dins del quarter general del laportisme és que, després d’un mes llarg d’haver cantat i lloat sense límit la reacció provocada per l’arribada de Xavi a la banqueta, enaltit la seva nova i revolucionària metodologia de treball en els entrenaments, el canvi de xip mental del vestuari, positiu, l’evident transformació del joc, capaç d’exercir més pressió, més efectiva, prolongada i organitzada, a més d’un llarg etcètera d’elogis desbocats, tots favorables i mereixedors d’aquests ben guanyats aplaudiments per al nou staff tècnic, ara resulta que tot aquest muntatge propagandístic ha de ser esborrat i substituït per una nova realitat.
Tot el que ha passat després de l’aterratge de Xavi, al contrari del que s’ha dit i escrit, forma part, de sobte, d’aquesta fosca herència de Bartomeu, que no només encara provoca les pitjors plagues que assolen al barcelonisme, sinó que continua sent la mà que mou el bressol de les catàstrofes com la de Munic. Increïble.
Persones intel·ligents, instruïdes, prestigioses i informades com l’escriptor Iu Forn, per posar un exemple del grau de control, totalitari i propagandista al més pur estil de la mini-gestapo barcelonista en la qual s’ha convertit l’entorn de Laporta, han hagut d’escriure i signar articles deplorables, mesquins, plens de falsedats i d’omissions que només s’expliquen i justifiquen pels interessos que el president del Barça es porta amb mitjans com El Nacional.cat que dirigeix José Antich, responsable de seguir i de marcar la línia que sostingui, a favor de l’aparell sobiranista, la credibilitat i el lideratge de Joan Laporta.
Iu Forn, en representació d’aquesta col·lecció d’escrivents al dictat de la causa, ha hagut de sortir a defensar el mal moment de Laporta com a resultat d’una gestió esportiva imprudent, sense sentit i arrogant, a cops d’inspiració i d’aquests estats emocionals canviants que tant li condicionen el dia a dia.
Indocumentat en això del futbol, però eficient ‘ajuntalletres’, com ell mateix es defineix, ha exposat la situació blaugrana en un article veritablement impresentable. “Però calia arribar a aquest punt i que tothom veiés com divuit anys després el club no es classifica ni per vuitens de la Champions, que ara caldrà jugar una competició a la que li han canviat el nom però que és la Copa de la UEFA de tota la vida i que el panorama a la lliga és que s’han guanyat només quatre dels quinze partits jugats, el Madrid és a setze punts (SETZE!) quan només se n’han jugat 45 i s’és a sis punts de poder classificar-se per la Champions de la temporada vinent. Aquest és ara mateix el Barça de Bartu, el que ha arribat fins aquí. Final de trajecte. Ara sí. Calia una nova desfeta contra el Bayern de Munic, aquest cop no humiliant però si de bany de realitat i d’impotència manifesta, per reconèixer la realitat, assumir-la i començar la reconstrucció. Veurem si és possible aconseguir-ho i fins a quin nivell d’èxit, quan el món futbolístic ja n’és un altre (…) La paraula és reconstrucció. Per fer un altre club a tots els nivells. Futbolístic, econòmic, de gestió, d’organització, d’estructura. Perquè res del que hi havia fins ara serveix. Ha arribat la revetlla de Sant Joan i va tot a la foguera purificadora. I, sí, estic parlant del Barça, però també parlo d’aquest país nostre que també està en via morta i que tots veiem devastat, encara que molts encara no ho vulguin reconèixer perquè ara mateix estan situats en ahir dimecres a les 9 de la nit, dues hores abans del 3-0, i pensant que la classificació era possible. La (gran) diferència és que el Barça té un Xavi i el país no”.
Com tot el relat que se subministra des del club als amanuenses del laportisme, la veritat i el rigor són elements volàtils, innecessaris en la seva realitat i del tot prescindibles, perquè si existeix un únic culpable d’haver fet fora a Messi i a Griezmann, d’haver martiritzat a Koeman i al vestuari amb cinisme, insensibilitat i frivolitat durant vuit mesos, d’haver enganyat els socis amb promeses totes incomplides, aquest és Joan Laporta i la seva banda, semblant a la que va liquidar el Reus i que porta camí de fulminar el Barça.
La colossal falsedat financera i econòmica orquestrada per a multiplicar per vuit les pèrdues reals de Bartomeu, eludint, ometent i negant que el club deixés d’ingressar 500 milions per la pandèmia, ha acabat sent un ardit i una comèdia que, amb l’ajuda del ventilador mediàtic, el soci i l’entorn s’han empassat.
Però d’aquí a afirmar, com ara es pretén, que la marxa de Messi és culpa de Bartomeu, també la de Griezmann, i que l’equip està classificat a la meitat de la taula i eliminat de la Champions exclusivament per incompetència tècnica de Koeman hi ha pel mig aquesta barbàrie periodística que, se suposa, ha de continuar escrivint i reforçant als qui porten mesos comprometent la seva signatura, prestigi i salari a la figura de Laporta primer i ara a la de Xavi. Ha de ser la mateixa desesperació de tota aquesta legió de periodistes la raó per la qual, de sobte, cal posar, per no se sap ja quantes vegades més, el rellotge a zero una altra cop.
Primer, quan Laporta va guanyar les eleccions i l’equip va viatjar a París a remuntar en els vuitens de final ja es va exaltar l’efecte Laporta com la clau de l’èxit, teoria que es va abonar quan l’equip de Koeman va estar a punt de guanyar la Lliga. Només el vestuari sap, sobretot Piqué, qui es va encarregar d’alterar la pau i unió de l’equip per enderrocar tot el treball de Koeman.
Després, una altra vegada un “reset”, al principi de la temporada, primer fent fora Koeman i ratificant-lo al cap de deu dies.
Més tard, redactant un contracte per a Messi i als pocs dies admetre que tot va ser una trampa. Tornar a començar amb el mateix, però menys, perquè Laporta mai va tenir un pla i tampoc no volia portar a Xavi, que era el projecte de Víctor Font, en aquell moment, sobretot perquè Xavi ambicionava el comandament absolut del primer equip, com així ha acabat sent.
I fins que van acomiadar a Koeman el van anar criticant, Laporta i Masip, davant la premsa, destrossant la seva autoritat i facilitant que els llops de la premsa cacessin la presa.
Va arribar Xavi per a “reiniciar” l’equip, encara que això va ser després de cedir despreocupadament el comandament de l’equip a Sergi Barjuan, que amb prou feines li dóna per a conduir el filial, durant dues jornades de Lliga (dos empats ridículs davant l’Alabès i el Celta) i un partit de Champions. Més imprevisió i trivialitat, impossible.
I no van ser decisions preses per Bartomeu, ni fer fora a Messi, ni la resta d’una cadena de trivialitats que ni Laporta ha volgut explicar -com el perquè no va viatjar a Qatar a abaratir la clàusula de Xavi o per qui i a canvi de què va ser pagada la rescissió a El Sadd- ni la premsa li ho ha exigit. El que sí que va fer Laporta va ser corejar i ballar en la presentació de Xavi i afirmar que la seva sola presència ho canviava tot, que el club recobrava la il·lusió i la solvència futbolística perdudes.
Tot era pura xerrameca d’una calculada i controlada explosió mediàtica en cadascuna d’aquestes arrencades i proclames abans d’una altra bandera de sortida. Quantes més n’hi haurà, ara que Xavi s’ha enfrontat a la realitat d’un equip al qual no ha sabut motivar, dirigir ni ordenar? Xavi s’ha equivocat intentant tornar al futbol de fa deu anys quan ell jugava al costat de Messi i el Barça ho guanyava tot.
Com a jugador ja li va passar el mateix. Xavi era el més admirat dels migcampistes des que Van Gaal -no Cruyff- li va donar l’alternativa. Però en els seus molts anys de donar voltes per la zona ampla del camp només va guanyar títols quan estaven Rivaldo, Ronaldinho o Messi. Com a entrenador ja hauria de saber que un Barça sense cracks és estèril, sigui qui sigui el president i l’entrenador.
Un altre fanàtic de les fantasies de Laporta, un que se les creu totes, és el director del diari Sport, Lluís Mascaró, que escrivia així sobre el primer partit de Xavi: “El Barça va jugar una primera part simplement espectacular. Amb intensitat. Amb velocitat. Amb pressió. Amb recuperació. Només va faltar el gol. Però l’equip va brillar com feia molt de temps que no es veia. Treballant solidàriament. I amb una mentalitat ofensiva pròpia d’un conjunt campió. La mà de Xavi es va notar en l’alineació (amb Demir com a extrem) i en el sistema (3-4-3). També en el cor que li van posar els jugadors. Excel·lent Araujo. Excel·lent Busquets. Excel·lent Nico. Excel·lent Gavi. Tot va sortir perfecte… menys la rematada a porteria. D’aquí ve que s’arribés al descans amb un injust 0-0”, una crònica justificativa i entusiasmada, d’acord amb la magnitud del miracle que s’estava vivint amb l’arribada de Xavi.
Després del partit davant el Benfica (0-0) també es va mostrar positiu i optimista: “Ara, Xavi haurà d’obrar la seva primera gesta com a tècnic. El partidàs d’aquest dimarts bé mereix el miracle”, va escriure de cara a Munic, ratificant aquest estat d’ànim en la prèvia: “Xavi és optimista. I transmet aquest optimisme a tot el barcelonisme. Fins i tot als jugadors, que clarament han superat aquesta fase depressiva que els ha tenallat durant massa mesos. Se senten millors, més segurs, i això es nota en el camp. Com es va veure anit davant el Vila-real. Xavi havia demanat, en la roda de premsa prèvia a la trobada, més atreviment als seus futbolistes, especialment en atac, en l’últim passi. El tècnic estava convençut que aquesta verticalitat era la clau per a acabar amb la falta de gol. El gol de De Jong (amb incertesa inclosa per la intervenció del VAR) li va donar la raó”.
Després de la tràgica nit de l’Allianz Arena van arribar les lamentacions i, seguint el dictat de l’aparell del club, l’hora d’iniciar la revolució: “La transició plàcida que podia haver-se efectuat amb Messi en el camp haurà de ser ara traumàtica i sense el millor jugador del món ajudant. El crack argentí, desgraciadament, ara està a París. Continua marcant gols (porta 5 en 6 partits de Champions disputats amb el PSG) i acaba de guanyar la seva setena Pilota d’Or. És un despropòsit que no hagi acabat la seva carrera al Camp Nou”.
Mascaró s’ha mostrat, com sempre, temorós de la ira de Laporta i acovardit a l’hora d’assenyalar i accentuar la responsabilitat d’aquest ‘despropòsit’ que va suposar estalviar-se la fitxa de Messi. I no val l’excusa que no hi havia diners, perquè va poder quedar-se si hagués signat abans del 30 de juny i encara després amb el finançament rebutjat del fons CVC proposat per Javier Tebas i beneït per Jaume Roures.
Ironies del destí, ahir mateix LaLiga va aprovar aquests fons de CVC amb l’absència i oposició del Barça, mentre Florentino assisteix, satisfet i enfotent-se, a la imparable destrucció del seu rival blaugrana per culpa de Joan Laporta, Eduard Romeu i Ferran Reverter, actuant com els seus titelles des del Bernabéu. Res és casual des que Laporta li va demanar el favor de la lona i altres ajudes inconfessables. Des de llavors, el Barça camina imparable cap a la pitjor situació interna de la seva història mentre que tot el que li passa només beneficia al Real Madrid.
