S’ha de dir prou

Mentre escric aquest article, avui, diumenge 28 d’abril, estem pendents de saber la resolució que pugui adoptar el president Pedro Sánchez després del seu cop de puny a la taula i el “fins aquí hem arribat”, que molts compartim, respecte a la insuportable degradació moral i política a la que ens sotmet la dreta extrema i l’extrema dreta política, social i judicial amb el seu joc desestabilitzador i colpista. No sé com pot acabar sent la sortida que, si esteu llegint aquest article, hores d’ara ja sabrem. Tanmateix, la sortida, sent molt determinant, no és el que em mou a escriure’l, perquè sigui quina sigui, el “dinosaure” continuarà estan aquí. El que em motiva és la degradació insuportable i el paper que cadascun de nosaltres juga en la instal·lació d’aquest ambient irrespirable i tan perillós, i la imperiosa necessitat d’aturar-ho i revertir-ho. Reflexionem tots plegats què és el que hauria     de fer la ciutadania per preservar una societat decent i un Estat de Dret no subordinat a interessos polítics i econòmics espuris.

Susana Alonso

Sempre he pensat que la ciutadania és sobretot una responsabilitat més que no pas un privilegi, una responsabilitat que hi ha moments que cal exercir decididament. Aquest n’és un. Les Dretes estan empenyent les nostres democràcies occidentals vers el model de les democràcies dites il·liberals. En aquestes només hi ha una aparença de democràcia, atès que no disposen  de veritables mecanismes de control i equilibri entre les institucions. Són en realitat una caricatura de democràcia. Els ciutadans faríem bé en estar alerta perquè els recursos abocats internacionalment per aconseguir-ho son ingents.

De fet, estem ras i curt davant d’un cop d’estat amb mètodes nous, sense tricornis, ni tanquetes, més sibil·lí, més subreptici, soft en les formes diríem però no en el fons, i les vies i mitjans per arribar-hi consisteixen en la pseudo-premsa, canals de tv o  altres mitjans particularment digitals, etc… que entren a casa nostra o estan tranquil·lament a la nostra butxaca. Es tracta ara de controlar, d’influir, d’intoxicar, controlar els ressorts adequats sense massa soroll, amb normalitat:  posem que congelem la renovació d’institucions clau per a la democràcia de manera que controlem  la composició dels seus òrgans i, per tant, indirectament -o no tant- controlem les decisions que puguin adoptar, per exemple. Així, el cop d’estat soft es dona a petites cullerades que empassem com si res i, al final, ja no estan al servei de l’interès general sense donar-nos compte.

La batalla és aquesta. Molts vàrem assistir atònits fa uns mesos a unes manifestacions i a l’assetjament d’ultra dreta davant de la seu del Partit Socialista tan violentes com també grotesques  en alguns moments. Tot molt estrafolari i grotesc com dic, rosaris pel mig, algunes escenes que el gran Berlanga hauria aprofitat sens dubte com a paròdia del “país de Nunca Jamas” del franquisme irredent, lleugerament transmutat ara en populisme dretà. Tanmateix, no per més hilarants que fossin les imatges eren menys reveladores del que s’estava, s’està, coent a Espanya: un insidiós populisme ultradretà, germà de tots els populismes que arreu estan assaltant les democràcies occidentals. Populismes tant o més perillosos justament per la seva aparent banalitat, una banalitat de la que ja ens advertia Hanna Arendt i que no podem ignorar, un mal que ens estem empassant de mica en mica, com si res,  fins que ja sigui massa tard.

Front a això i tot el que se’n pot derivar, només una ciutadania cabal i conscient de la seva responsabilitat però també del seu poder -recordeu allò que cantava en Daniel Viglieti de que “una gota con ser poco, con otra se hace aguacero”- pot posar fre a la pulsió trumpista, populista i, diguem-ho sense embuts, també colpista de les dretes espanyoles. Hauríem de començar per desintoxicar-nos, Com? Defugint i no admetent tota la bronca i intoxicació que ens arriba ni a tot aquell que la promogui sigui per la via que sigui, tertúlies estripades, cridaneres, pseudodiaris que fan del bulo la seva raó de ser, informadors que manipulen etc, defugint la crispació que ens destrueix personalment i com a societat. Cal recuperar també l’amabilitat, la cortesia, el respecte a la veritat, no admetre ni crispació ni crispadors. Naïf sí, higiènic també i es viu molt millor personalment i col·lectivament.

S’ha de dir prou, ciutadans i ciutadanes.

(Visited 108 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari